pd 2138 El rei nu (i un règim despullat)

 

(arafa...)

"Senten aquest silenci?"... És el mutisme oficial de la vergonya, el silenci eixordador de la complicitat i la cobertura institucional a l’esfera delictiva de la monarquia, rere les darreres revelacions periodístiques i les investigacions judicials obertes a Ginebra –no a Madrid– contra el rei emèrit. Fum, fum, fum; fer-se l’orni i amagar la merda sota la catifa. Com si Juan Carlos I de Borbón, que solcava les aigües en un iot que es deia Bribón, no fos el símbol del 1978, el tabú constitucional per excel·lència i el cos de la permanència indissoluble de la unitat de la pàtria. Com si les seves comissions saudites i les seves maletes suïsses no ho comprometessin tot. Un rei despullat enmig d’un règim nu, enmig de tones de silenci: per no gaire més, cauen governs i es proclamen repúbliques. Aquí es reforcen monarquies i s’apuntalen règims. Així ens va... es van agafar al ferro roent de dir que els fets s’havien produït en la seva condició d’emèrit i que no impactava en la monarquia actual. Fins que va venir la realitat a espatllar-ho i dir-nos que no, que venia de molt abans. Tant com de fàbrica....  Entre 2019 i 2020, Felip VI ho sabia del cert, va callar-ho tot i va estar mut un any,  sota la llei del silenci. Se'n diu complicitat i m'atreviria a dir que encobriment delictiu. En tot cas, la fiscalia que investiga no és pas l’espanyola: és la suïssa. Friso per veure la cara dels fiscals quan els alts tribunals espanyols els comuniquin que el rei és, feudalment, irresponsable... Ara bé, no és només el rei emèrit. Aquesta és la trampa. És un sistema de poder... Aquest rei en pilotes està despullant tothom: un cleptòman protegit pel cinisme d'estat. Ara, no ens enganyem. No és d’ara. És de sempre...

David Fernàndez 16.5.2020

pd 2137 La por a manar

 (arafa...)

... Manar vol dir pensar en el conjunt i, per tant, perjudicar algú, fer-se antipàtic a una part. No es pot fer sempre content a tothom. A Madrid fa segles que manen sense manies i que van decidir que als catalans, així en general, se'ns podia perjudicar. En benefici del bé comú, esclar, concebut com a solidaritat interterritorial. Així es fa més digerible...  I els catalans? A vegades fa la sensació que, perquè no se’ns digui que perjudiquem a ningú, ens perjudiquem a nosaltres mateixos. És una manera de no manar. Manar és prendre decisions incòmodes, sovint és triar el mal menor. És fer i decidir coses que no agradaran a una part important de gent, inclosa la teva gent. Ho veiem cada dia. Manar per agradar, per fer-se estimar, per ser admirat, t’acaba apropant indefectiblement al populisme. I al desastre... 

Ignasi Aragay 10.5.2020

pd 2136 El món d'ahir i el món que ve

 (arafa...)

...

En aquests dies de confinament, penso en la confinada Anna Frank. El virus que no la deixava sortir pels carrers d'Amsterdam va acabar entrant a l'annex. Ja a Bergen-Belsen, i havent mort la seva germana Margot, la vida va deixar d'importar-li. Però abans que això passés va deixar escrit: “És difícil en temps com aquests pensar en ideals, somnis i esperances, només perquè els acabi esclafant la crua realitat. És un miracle que no abandoni tots els meus ideals. Tanmateix, m’hi aferro perquè continuo creient, malgrat tot, que la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”. No hi ha coronavirus ni canvi climàtic que pugui derrotar aquesta creença i és només aquesta creença –per ingènua i pueril que ens sembli– la llum al final del túnel del món que ve... i de tots els mons d’ahir.

Albert Pla Nualart 10.5.2020

lliVre 1 El viatger nocturn

El viatger nocturn, Maurizio Maggiani; pàg. 69

"...Davant de la porta hi havia una orquestra que tocava. Un acordió, un saxo i un violí. La primera cançó que vaig sentir tocar era O sole mio. La sabia. Una orquestra de gitanos; romanesos, magiars, potser bielorussos. o búlgars. Qui sap?

Els gitanos.

No saps de què et parlo, Jibril. Una d'aquelles orquestres de professionals que tocaven a tots els restaurants de l'Europa de l'est a l'època del socialisme. Professionals honestos. Músics molt de moda quan els gustos dels clients eren més senzills, més tradicionals i acomodaticis. Quan als nuvis els agradava ballar els balls vells. Quan els joves encara els podien venir ganes de fer-se un petó si a prop tocaven O sole mio o Moscow Midnight...

Segur que havien vist desaparèixer els locals on havien fet carrera, i els joves que els escoltaven. I tanmateix no tenien ganes de canviar de repertori. Encara no. Potser havien treballat trenta anys per fer-se'l seu, hi havien treballat durament..."

(Nota: m'ha fet pensar en els vells i no tan vells flubiolers)

pd 2135 Elogi de la disciplina

 (arafa...)

Fa un parell de setmanes vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un text titulat Apatia. Mai no m’hauria pensat que aquell text pogués portar tanta cua. Em van escriure dues menes de lectors. Sobretot ho van fer els apàtics. Em deien que es trobaven en el meu mateix cas, que no tenien ganes de fer res, … Després n’hi va haver dels altres. Els esforçats, que els dic jo. Que si hem de ser positius, que si ens hem d’esforçar, que si ens en sortirem, que tot anirà molt bé, que el món és meravellós, etc. Hi va haver una senyora que em deia que ella fins i tot ballava sardanes, per tal de fer exercici. Admirable. I em remarcava que era més gran que no pas jo. Més admirable encara. La vida és tan polièdrica que no deixa de donar-te sorpreses. Jo, que em penso que no n'he ballat mai cap, de sardana, que no sabria com posar-m'hi, m'emociono —només una miqueta, perquè estic apàtic, els ho recordo— davant de la imatge imaginària d'una velleta com jo ballant sola una sardana, per fer exercici. Aquest país no té pèrdua. Ens en sortirem, segur!

Jo continuo amb la meva apatia, ja els ho acabo de dir. I per vèncer-la, ni que sigui lleugerament, m’administro un remei que no té rival. Contra l'apatia, disciplina. Es tracta de fer-se un programa i seguir-lo amb exactitud. Un horari que inclogui les feines de la casa, esclar, escombrar, passar el motxo, treure la pols, etc. I cuinar. I posar ordre a la cuina. En fi, el que calgui. Que inclogui també una mica d'exercici, no diré ballar sardanes, però sí caminar una miqueta. Jo ho faig per l’eixida de casa, que fa dotze metres de llarg, i apa, amunt i avall, fins a fer un quilòmetre, com a mínim. Va bé parlar per telèfon mentre camines. Et distreu. Se’t fa més curt. Després va bé el treball del cervell. Llegir alguna cosa seriosa...

El que sí que hem de defugir són totes aquestes informacions contradictòries que inunden les xarxes. No fan més que produir més apatia... També cal mirar el correu i contestar algun mail, això el mínim. I dedicar una bona estona a la música... posem-nos un disc, encara que l’apatia ens freni de triar. Triar és molt cansat, evidentment.

Quan l’apatia se'ns menja, disciplina! Em sembla que pot funcionar. Però no ens passem. La disciplina és cansada i només faltaria que després de l’esforç encara acabéssim més apàtics.

Narcís Comadira 9.5.2020

pd 2134 Quan l'Estat se't fica al llit

 (arafa...)

... Hi ha una regla no escrita per als governants a la qual s'haurien d'atenir que diu "No imposis normes que no pots fer complir"....

El xoc de la pandèmia ha permès intervencions de l'estat en les nostres vides com ningú viu recorda. Hem assumit amb facilitat limitacions de la mobilitat, però també retallades de drets fonamentals com el de manifestació. Almenys aquí no es fiquen al nostre llit o en els nostres afectes, i el govern permetrà que decidim a qui volem veure –la limitació serà de nombre–. Si ho fes, ens hi hauríem d'oposar fermament. L'estat no hauria d'atrevir-se mai a organitzar els afectes humans...

Núria Alabao 9.5.2020

pd 2133 Tres previsions sobre el món post covid-19

(arafa...)

1. En sortirem canviats. Ho dubto. Després dels horrors de la Primera Guerra Mundial i de la pandèmia de grip del 1918 (que va matar 10 vegades més espanyols que el covid-19), el que va venir van ser el jazz, el xarleston, l’especulació borsària i els Feliços Vint, una de les èpoques de més frivolitat, desigualtat i irresponsabilitat que ha protagonitzat Occident, i que, gens sorprenentment, va acabar molt malament. Per bé o per mal, si els bitllets d'avió i la benzina segueixen tenint els preus que tenien, tornarem a passar els caps de setmana a l'altre extrem d’Europa, les autopistes es tornaran a col·lapsar els caps de setmana i els carrers tornaran a omplir-se de cotxes...

2. La recuperació econòmica serà ràpida... o no.

3. La crisi fiscal pot portar a canvis radicals i permanents. El cost de la crisi per a les arques públiques està resultant fenomenal, i estem molt lluny de veure'n el final, perquè mentre el sector turístic no es normalitzi, l'Estat haurà de suportar el cost dels ERTO, el de les prestacions de desocupació i la reducció de la recaptació. De moment, té barra lliure per gastar, però és qüestió de temps que els creditors comencin a demanar explicacions...

Miquel Puig 9.5.2020