pd 2204 Els catalans i el Minotaure

 (arafa...)

"El Minotaure és un personatge important de la Història i de l’actualitat. És el Poder. A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques [...]. Això és l'excepció. Generalment s'allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més [...]. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d'altres que no saben com fer-s'hi. Aquest darrer és el cas de Catalunya"(Jaume Vicens i Vives, 'Notícia de Catalunya')

​... ​per als catalans, i per raons històriques, l'Estat és una cosa distant, inassolible i incomprensible​...​ l’Estat només respecta els drets humans quan no se sent amenaçat, perquè el poder no és un ésser que atén a raons, sinó un monstre, i és per aquest motiu que Vicens va triar la metàfora del Minotaure, el clàssic monstre devorador de persones. En definitiva, em sembla que els catalans de bona fe es divideixen en dos grups... els indignats i els que han encongit les espatlles davant un fet que consideren lamentable però inevitable: que el monstre hagi esclafat els seus enemics amb les eines que ha tingut al seu abast...

Per als que considerem que la millor opció és la independència, crec que les lliçons són tres. La primera, que el camí no serà fàcil, perquè el Minotaure “es farà respectar” sempre que se senti amenaçat; la segona, que només podrà ser vençut en la mesura que el preu que hagi de pagar per mantenir la seva integritat resulti excessiu; la tercera, que per vèncer-lo cal deixar de banda els sentiments i actuar amb la mateixa fredor que ell.​ ​En aquest sentit, em semblen desencertades les demandes d’amnistia, d’indult... que permeti l'excarceració dels presos, perquè suposaria reduir el preu que està pagant el Minotaure. Els més fervorosos defensors d’aquestes mesures haurien de ser els màxims defensors de la unitat d'Espanya, perquè res desactivaria més l'independentisme com la generositat...   ​   ​  ​

Miquel Puig 1.8.2020

pd 2203 Revetlles i altres coses 2

(arafa...)

... Ara toca una altra cosa, encarar la vellesa i el final definitiu de tot. Però mentrestant encara podem ser mínimament feliços. Malgrat tot. Malgrat que el que ens envolta no ens ho posi gens fàcil. Tinc la sensació de viure en un país paralitzat, un país en què els polítics només miren per mantenir el seu petit poder, en què es barallen els uns amb els altres no sé ben bé per què. I la gent, la gent que va anar a votar el dia primer d'octubre del 2017, que va ser apallissada, com era d'esperar, la veig esporuguida, cansada, sense saber què fer... Sento que torno endarrere, als anys més grisos de la meva infantesa, a aquella postguerra repressiva que ofegava qualsevol intent d’identitat i d’acció. La nova normalitat és una vida retallada, controlada. Quan surto al carrer amb la mascareta m’ofego. És un bon símbol d’aquesta nova normalitat. Ja no podem respirar a ple pulmó, en cap sentit... El confinament també és un símbol. De la falta de llibertat que tenim com a país. Anirem fent la viu-viu, fent veure que estem contents. Treballant, sí, que és per a això que hem nascut els catalans. Treballar i callar... 

"Coet de nits serenes, enamorat dels cels, / gran tija d’or que tan de dret camines, / tu saps penjar de dos estels / una garlanda de glicines". Coets. Josep Carner

Narcís Comadira 20.6.2020

 

pd 2202 Revetlles i altres coses 1

 (arafa...)

La nit del 23 de juny és una nit plena de tradicions en aquest país i en molts altres. Focs, revetlles, coets, coques, ball i sensualitat. Ho dic d'entrada, no m'agraden les revetlles, no m'agrada haver d'estar content per força. La coca em diu poca cosa i el cava ben res. Els petards i els coets m’eixorden.

Quan pujàvem al terrat perquè el meu pare encengués algun coet, jo em mantenia tan lluny com podia del lloc de la ignició. Als nens ens deixaven tirar quatre cebes, i jugar amb una pedra foguera i una cosa que en dèiem martiniques. Tant la pedra foguera com les martiniques eren altament perilloses, perquè eren fetes de fòsfor. Les cebes eren uns paquetets petits de paper fi que esclataven quan es rebotien amb força contra el terra. Des del balcó les tiràvem al carrer, i petaven, discretament...

Ja de gran, he anat a moltes revetlles a casa d'amics. Acostumaven a ser notòriament avorrides. Em venia la son aviat i m’ensopia considerablement, em tornava una carbassa... Les revetlles les associo al perfum... que en diuen de flor blanca: llessamí, gardènia i muguet. És un perfum penetrant que em recorda una revetlla concreta, ja en l'edat dels enamoraments i dels balls lents i de la música dels Platters. Recordo l’olor de la noia amb qui ballava aquella nit, una olor intensa de promesa de felicitat física, de tendresa corporal. Ara que sóc vell, penso en tot això amb una certa nostàlgia. Mais où sont les neiges d'antan? On són les neus d'abans? S’han fos, evidentment.   

Narcís Comadira 20.6.2020

pd 2201 Colau exigeix...

(arafa...)

Poden fer l'exercici. Posin al Google aquestes dues paraules: “Colau exigeix”. Els sortiran un munt de titulars de premsa. Colau exigeix a Torra, a la Generalitat, a Sánchez, a Nissan... Sol ser la frase més destacada en la majoria de les seves rodes de premsa. Si busquem el mateix subjecte amb altres verbs menys agressius però que també demanen als altres que facin coses –"Colau demana, insta, urgeix..."–, en sortiran uns quants, però no tants. I si ho substituïm per verbs d'acció que remetin no a demanar als altres que facin sinó a fer coses directament –"Colau anuncia, fa, prohibeix, obliga, obre, tanca..."– el nombre de titulars cau en picat. I si finalment busquem verbs que no impliquen dir als altres què han de fer però tampoc signifiquen fer o actuar, sinó que remeten a intencions o projectes –"Colau estudia, es planteja, explora..."–, en sortiran molts menys que amb exigir, però força més que amb fer. Em sembla una manera gràfica de descriure una concepció curiosa de l’exercici del poder emanat del vot dels ciutadans. Normalment, l’oposició demana (o exigeix) i el govern fa (o anuncia que farà). L'Ajuntament de Barcelona s'ha especialitzat més aviat en demanar (en exigir). Com si no fos un poder. Com si fos l’oposició a altres poders.

Vicenç Villatoro Lamolla 1.8.2020

 

pd 2200 Barbaritats a TV3

 (arafa...)

TV3 va fer durant una pila d'anys un gran servei al país en divulgar una llengua molt posada al dia, sense arcaismes, però també sense cap barbarisme ni castellanisme. Però fa l'efecte que els correctors lingüístics d’aquest òrgan han dimitit bona part de la seva funció de vigilants de l'ordre verbal de la llengua... ¿D’on ha tret aquella locutora que explica el temps que a la Garrotxa, per exemple, “es deixaran escapar quatre gotes”? ¿Es deixen escapar a si mateixes? ¿O, simplement, “s’escapen” (dels núvols) i, encara amb més raó, “cauen”? ¿Ningú no li ha dit res? Tan feliços, ella i els televidents.

¿Per què un bon dia, a Catalunya, la gent va començar a dir “bona tarda” després de dinar -per culpa de TV3 altra vegada-, quan sempre s’havia dit -i així ho diuen encara als pobles més extrems de la geografia-“bon dia” mentre hi havia llum i “bona nit” quan ja era fosc? Mimetisme del castellà... I així fins a l'extenuació i la vergonya dels qui estimen les llengües, cada una amb el geni que li és propi.  

Jordi Llovet 10.11.2018

pd 2199 El dret de l'Estat

 (arafa...)

Si algú va canviant les regles del joc a mitja partida, no és el defensor de les regles del joc. És el que vol guanyar la partida. Figura que els tribunals són els que han de garantir el respecte a les regles del joc. Però des de fa anys, en la partida contra l’independentisme, la justícia espanyola va generant doctrina nova que contradiu l’anterior, interpretacions i decisions a mida del cas –i diferents a les que s'apliquen en altres casos–, retocant les regles del joc a conveniència. Ho va dir Lesmes l’altre dia, força clar: aquí l'objectiu no és la justícia, l’objectiu és la victòria. La justícia és l’instrument per a la victòria. El nacionalisme espanyol deia la setmana passada que això només els ho podia arreglar el Suprem. I el Suprem no els ha decebut... I el mateix dia –coincidència i casualitat no són pas sinònims–, ha rebaixat les penes als assaltants ultres de Blanquerna. Les regles del joc es modulen en funció de l'objectiu. La llei, sinuosa, és l’eina que fa servir una determinada idea de l’Estat contra allò que percep com una amenaça. Això no és l'estat de dret. Això és el dret de l’Estat.

Vicenç Villatoro Lamolla 25.7.202

pd 2198 Estem molt cansats...!

(ara... mateix)

... Travessant el parc, veu que hi ha una estàtua nova, dedicada a un senyor. S'hi acosta i llegeix la inscripció: "Lluitador incansable". Segueix caminant i conclou, una mica enfadat: "Així qualsevol: el mèrit és estar cansat i seguir lluitant!"... certament, té molt mèrit estar cansat i seguir lluitant... La sensació general és de cansament, de molt cansament, d'esgotament...   

Hi ha cansaments i cansaments. N'hi ha un de bo, el del tram final del cim, quan sembla que no pots més però entre uns i altres us animeu i arribes a dalt, i a dalt de tot feu fotos del grup, comparteixes l'aigua de la cantimplora, menges alguna cosa, admires el paisatge i somrius, perquè l'esforç ha valgut la pena. És el cansament de l'esperança.

Però hi ha el cansament del desànim. És el cansament de "no hi ha res a fer", "no val la pena", "no ens en sortirem"… i aquest sí que és perillós i nociu, perquè llavors passa el que deia Freinet: "No podeu preparar els alumnes perquè construeixin demà els seus somnis si ja no creieu en els vostres. No podeu preparar-los per a la vida si ja no hi creieu, en la vida. No podeu mostrar el camí si us heu assegut, cansats i sense esma, a la cruïlla dels camins"... Així que ànims, ànims, ànims! Potser no serem "lluitadors incansables", però que el nostre cansament sigui el de l'esperança!  

Juanjo Fernàndez 12.6.2021