pd 2230 Occità i aranès

(arafa...)

​...(La Generalitat vol) ​mantenir viva la llengua aranesa, variant gascona de l’occità, parlada a la Vall d’Aran.

Quant a l’occità que es parla o es parlava a França, la lluita es pot donar per perduda, a causa del centralisme francès, obvi des de Francesc I, més evident en temps de Lluís XIV, encara més per culpa de Napoleó, i més encara en temps de la V República. El jacobinisme francès ha estat un èxit clamorós, cosa que no es pot dir, toquem fusta, del jacobinisme a l’espanyola.​..

(Grimm) Diu que va ser gairebé per un atzar, i una pena, que Enric IV no imposés la seva llengua meridional a tot el territori de França; i addueix que, almenys pel que fa a la poesia i al francès cantat (cançons i òpera), la llengua francesa és revessa i poc adequada: ho saben tots els cantants lírics que han hagut de representar qualsevol òpera cantada en aquesta llengua... Escriu: “Per la mateixa raó que la llengua francesa no és musical, tampoc no és avinent per a la poesia. Com va ser que aquesta llengua tímida, que marxa sempre amb un pas igual i uniforme, convingués a aquests cervells no reglats que anomenem poetes i músics?” I afirma, al mateix text, que el gascó “és molt més sonor i més agradable a l'oïda, perquè diu libertat quan nosaltres diem liberté... i diu amourous i vigourous ”, paraules, aquestes, que li sonen més dolces que les corresponents franceses. I diu, sobretot, que el gascó (llegiu occità ) té la sort de no conèixer les síl·labes nasals... ​

Jordi Llovet 4.10.2020

 

pd 2229 ¿Es viable el regne d'Espanya?

 (arafa...)

No estem bojos. La impressió que tenim cadascun de nosaltres de viure en un Estat amb una vida pública embogida, on el cinisme va unit a una total incompetència tant del govern com de l'oposició, i que tot això està sotmès a la violència, no és una impressió subjectiva sinó que també és la que tenen fora d'Espanya, a Europa, cosa que condueix a la desesperació.

És lògic preguntar-se si és viable una Catalunya independent i, de fet, aquesta pregunta es fa i s'hi donen diferents respostes. Però també és lògic preguntar-se si el Regne d'Espanya existent és viable. N'hi ha prou amb observar l'actualitat per veure que és un fracàs... la dissidència catalana, que reclama exercir la seva sobirania com a nació, és la denúncia del fracàs d'aquest estat. Si l'Estat hagués funcionat bé no s'hauria creat l'enfrontament amb Catalunya, però ni va funcionar ni funciona. La crisi amb Catalunya ha demostrat que l'Estat segueix sent incapaç de garantir l'exercici de les llibertats i que, de fet, és un impediment per exercir-les. Aquest Estat no serveix per organitzar i protegir la vida personal i pública en democràcia... El Regne d'Espanya ni és democràtic ni funciona i, tristament, no veig que ningú sigui capaç d'oferir un horitzó de sortida. Els paràsits de la cort fan de la desesperació el nostre present i el nostre futur...

Suso de Toro 3.10.2020

pd 2228 Desbancats

 (arafa...)

...  els grans tenidors d'habitatges buits a Catalunya. Noms coneguts per tothom que concentren el 78% dels pisos buits en mans d’aquests grans especuladors. Els sonaran: BBVA, la Sareb, el fons voltor Blackstone, La Caixa i Bankia. 29.749 pisos buits en un país on cada dia es produeixen 34 desnonaments. I on la banca sempre guanya... 

Al capdavall, som en un regne on el capitost del BBVA, amb el ronyó folrat amb 110 milions de pensió, ha estat apartat de la presidència honorífica perquè diuen que potinejava i està ben empastifat amb Villarejo... Exactament al mateix regne on hi ha una doctrina no escrita, però operativa del tot al calaix de sastre, que es diu doctrina Botín. Es resumeix ràpid: si ets diu Emilio Botín no hi ha qui et jutgi, encara que siguis el més gran defraudador fiscal enxampat mai –2.000 milions a Süissa–, que es va acabar acollint a una amnistia fiscal. Perquè després diguin que les amnisties són impossibles. Fet i desfet, som al mateix indret on el darrer gest del darrer consell de ministres de Rodríguez Zapatero va ser indultar un banquer...

El resum és alhora dràstic, devastador i degradador...

Per tant, lògica absoluta, per evitar la condemna del sistema financer sencer, absolc tot el règim bancari. Txim-pum. Ningú pagarà pel forat de 20.000 milions de Bankia. Ningú pagarà pel forat de 13.000 milions de Catalunya Caixa. Ningú recuperarà els 50.000 milions que ja es donen per irrecuperables. I ningú vol dir ningú. Excepte la ciutadania, esclar. A l'estat espanyol, parafrasejant Sciascia, el poder bancari és, de facto, un clan d’intocables, i, de iure, un gran delinqüent impune. I així ens va.  

David Fernandez 3.10.2020

pd 2227 'La guerra dels pobres' ​

(arafa...)

'La guerra dels pobres' d'Éric Vuillard (Edicions 62/Tusquets), un relat despullat sobre el moviment emancipador liderat pel predicador alemany Thomas Müntzer, que va acabar decapitat...

la Reforma s'inscriu en un moviment més ampli de descontentament. D’alguna manera, suposa un retorn al cristianisme originari: Crist és un artesà que viu entre els pobres i els apòstols són pescadors, artesans... Els Evangelis fan referència a la gent ordinària i tenen una vocació universal...

La descoberta de la impremta al principi no va tenir cap conseqüència. Quan imprimeixen llibres en llatí no es venen i Gutenberg fa fallida perquè el mercat és molt reduït... La Bíblia traduïda a l’alemany per Luter significa que tothom pot llegir-la i accedir-hi. Aquest fet s'inscriu en un procés més gran que implica el naixement del subjecte modern, que desenvolupa una visió crítica gràcies al fet que es llegeix i es compara   ... Volia recuperar la figura de Müntzer perquè va tenir una vida apassionant que mereixia ser explicada: és admirable algú que lidera la causa del poble i s’exposa tot i no necessitar-ho. Ho fa motivat per idees que venen del poble, i això és més singular...

Els processos revolucionaris també es deuen a fets contingents que els desencadenen i els fan possibles...  Assistim a un despertar de la història. El poder té maneres d'escalfar els moviments ciutadans, i també és cert que la gent es deixa portar per la quotidianitat, però no ens podem acontentar i cal reclamar més igualtat i llibertat: això no s'atura.  

Valèria  Gaillard 26.9.2020

pd 2226 Tros de quòniam

(arafa...)

“tros de quòniam”, no hauria de ferir la sensibilitat de​ (ningú), perquè quòniam, en llatí sense accent però pronunciat així, només vol dir perquè, en resposta a alguna interrogació.​.. Com totes les conjuncions, és una paraula que no posseeix cap sentit per ella mateixa, no és cap lexema...​

​Però l'ús que s'ha fet de l​'​expressió tros de quòniam, en català, està lligada als seus possibles orígens. Hi ha etimòlegs que diuen que es va generar als segles XV-XVIII durant les disputes, possiblement d’ordre teològic -que són les més enrevessades-, quan algú, estudiant o clergue -llavors sabien llatí-, havent estat preguntat pel perquè d'una proposició, afirmació o qüestió revessa, no era capaç d’articular res més que l’inici de la resposta, balbucejant: “Quoniam... quoniam... quoniam... ”, és a dir, “perquè... perquè... perquè...” Com que l’interrogat no deia res més, es va generar (és un supòsit) l'expressió tros de quòniam, tros de perquè...

ser “un tros de quòniam” més aviat vol dir ser una mica toix, obtús, curt de gambals, betzol, babau, talòs, albat, liró, beoci o beneitó. En suma, com sembla que l’han traduït força genuïnament els savis de la Moncloa, “ pedazo de alcornoque ”, expressió, ara a la inversa, que en català també existeix, amb idèntic sentit: “ets un suro”, o “cap de suro” o "tros de suro".     ​

Jordi Llovet 26.9.2020

pd 2225 Fins i tot Bárcenas

(arafa)

Si tu tens una policia política capaç d'actuar al marge de la llei, espiant i fabricant proves per enfonsar persones i partits, i has comprovat la seva eficàcia en les diverses edicions de l’operació Catalunya, tens la temptació de fer-la servir per a més coses. Contra qualsevol que et faci nosa. Segurament aquesta policia paral·lela no la van crear per a l’operació Catalunya, ja hi era de sempre. Però aquí van decidir fer-la jugar a fons. I ja que la tenien, també podia ser-los útil en altres casos. Per exemple en el cas Bárcenas, per espiar i destruir proves en benefici del PP. Cada actuació d’aquesta policia patriòtica és escandalosa. Però el més escandalós de tot és que existeixi. Per tant, els qui ara s’escandalitzen pel cas Bárcenas haurien d’haver aixecat també la veu contra l’operació Catalunya... El problema és que es fan servir eines de l’Estat al marge de la llei i de l'estat de dret, contra qui els fa nosa. Per una cosa o per una altra. Fins i tot contra Bárcenas.

Vicenç Villatoro 13.9.2020

 

pd 2224 El plaer de Puigdemont i el dolor de Junqueras

(arafa...)

Si la vida és un equilibri inestable de plaers i dolors, en la mirada dels electors independentistes, Puigdemont és -que ningú ho afagi literalment- el plaer arrauxat : el gust de deixar-se portar per la sentimentalitat, per la lluita èpica i emocional, per l’aventura heroica, pel risc de la confrontació permanent. A Junqueras, en canvi, se'l veu com el dolor assenyat : la idea judeocristiana d'esforç, de parar l'altra galta (“Soc bona persona”), d'anar pas a pas, de pensar en les conseqüències, de mirar al teu voltant empàticament.

La tria no és fàcil. Cap d'ells té la veritat. I tots dos són veritat... Puigdemont té l’avantatge que simbolitza la resistència activa, com aquells bandolers que les autoritats mai aconseguien caçar. S'ha escapolit de l'enemic. Des de l'exili, segueix presentant batalla judicial. Junqueras, captiu, juga la carta de la dignitat serena i conseqüent: del seny, del govern, del diàleg, un triplet difícil quan tot està cap per avall. La suma de les dues circumstàncies fruit de la derrota produeix una mena de nostàlgia de quan semblava que tot era possible, que ara mateix és més forta que la idea de futur. Perquè el futur és molt negre i desdibuixat, igual que el present.     

Ignasi Aragay 13.9.2020

 ​