(arafa...)
No estem bojos. La impressió que tenim cadascun de nosaltres de viure en un Estat amb una vida pública embogida, on el cinisme va unit a una total incompetència tant del govern com de l'oposició, i que tot això està sotmès a la violència, no és una impressió subjectiva sinó que també és la que tenen fora d'Espanya, a Europa, cosa que condueix a la desesperació.
És lògic preguntar-se si és viable una Catalunya independent i, de fet, aquesta pregunta es fa i s'hi donen diferents respostes. Però també és lògic preguntar-se si el Regne d'Espanya existent és viable. N'hi ha prou amb observar l'actualitat per veure que és un fracàs... la dissidència catalana, que reclama exercir la seva sobirania com a nació, és la denúncia del fracàs d'aquest estat. Si l'Estat hagués funcionat bé no s'hauria creat l'enfrontament amb Catalunya, però ni va funcionar ni funciona. La crisi amb Catalunya ha demostrat que l'Estat segueix sent incapaç de garantir l'exercici de les llibertats i que, de fet, és un impediment per exercir-les. Aquest Estat no serveix per organitzar i protegir la vida personal i pública en democràcia... El Regne d'Espanya ni és democràtic ni funciona i, tristament, no veig que ningú sigui capaç d'oferir un horitzó de sortida. Els paràsits de la cort fan de la desesperació el nostre present i el nostre futur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada