pd 2297 Si ens guanyem la vida, ja ho tindrem

 (arafa<d'1any)

... Crec que els meus pares no es van preguntar mai quin és el sentit de la vida. Tenien prou feina a anar treballant i anar vivint. I, malgrat això, ara penso que em van donar -em donen encara- el millor exemple de com ho hem de fer perquè el nostre pas pel món no sigui en va. La vida té el sentit que li vulguem donar cadascun de nosaltres...hem d'intentar saber per què fem tot allò que fem. I hem de fer cada petita cosa a consciència, posant-hi els cinc sentits. Ja ho deia Joan Maragall: “El món s’arreglaria bé tot sol només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”. Si donem sentit a cada cosa, si tothom fa el seu deure amb amor a casa seva, al final estarem donant sentit a la vida sencera. Ens l’haurem guanyat...

“Guanyar-se la vida és una expressió afortunadíssima que per desgràcia sol contenir un valor merament pecuniari, material. Guanyar-se la vida hauria de ser l’aspiració més gran d’una persona, però guanyar-se-la en el sentit d’honrar-la, d'estar a l'altura del regal”.(David Trueba)

...La vida és un objectiu en si mateixa. I potser els meus fills s’haurien d’emmirallar més en els seus avis. Perquè els meus pares pertanyen a una generació aparentment poc heroica que s’ha dedicat a treballar des de ben aviat sense fer gaire soroll, tenint com a principal ambició que els seus fills tinguessin les oportunitats que a ells els van faltar...

Eva Piquer, 19.12.2020

pd 2296 La descripció

 (arafa<d'1any)

Un dels problemes que ha comportat l'enorme difusió d’imatges al cinema i la televisió, per no parlar de la fotografia –les tres coses, invencions relativament modernes–, ha estat la manca de descripcions a les novel·les. Les persones encara hi són una mica descrites, però hi ha molt pocs novel·listes que descriguin detingudament un paisatge, els mobles d'una casa o el parament d'una taula abans d'un àpat important. Se suposa que un lector d’avui, quan li parlen de la vaixella o la cristalleria d’una casa d’upa, el dia de Nadal, sap perfectament com són aquestes coses: no cal que li expliquin en una o dues pàgines, tal com ho feien els novel·listes anglesos pijos, com són unes copes de cristall, els plats de bona ceràmica o la coberteria...

Mercè Rodoreda lloava el tractament dels detalls en tota novel·la...  “I la casa estava tota voltada de jardí i entre les ombres i l’anar i venir de les branques i la casa amb totes les persianes tancades i aquell vent i les fulles passejant-se i volant, caminava [el personatge] amb el cor encongit” (La plaça del diamant). Massa polisíndeton (i... i... i), endemés, heretat en desmesura per Irene Solà, sense que hagi pagat, que se sàpiga, els drets d'autor corresponents.

Jordi Llovet 19.12.2020

pd 2295 Massa morts, massa silenci

 (arafa<d'1any)

...

Abans del coronavirus, a Tremp solia morir una persona cada setmana. A vegades, dues. Els dols individuals, en un poble, es transformen en comunitaris, perquè qui més qui menys es coneix i els morts acaben sent una mica de tots. Cinquanta-nou defuncions per un brot de covid-19 en una residència és una pèrdua per a les famílies, però també per a la memòria col·lectiva de la capital del Pallars Jussà. Se'n va d'una revolada una generació que va néixer amb la guerra i que ha mort al llit d'una residència o en alguns casos –pocs– en el d'un hospital.

Tremp és al Pirineu, lluny dels centres de decisió política i de la majoria de radars periodístics. Si això hagués passat a Barcelona, aquests dies no hauríem parlat de res més. La consellera de Salut no hauria esperat que hi hagués 55 morts per desplaçar-s'hi. És que ni l'oposició n'ha fet sang. Sembla com si el Pirineu i la gent gran no servissin ni com a munició política. “I si fossin nens els morts?”, es preguntava l'altre dia Neus Tomàs a Eldiario.es. Un escàndol hauria sigut. Amb nens o amb adults, tant és. Amb gent gran, no. Perquè ja els hem tret la condició de persones, començant per la manera com ens hi referim. Deixen de ser homes o dones i parlem d'avis i àvies, padrins i padrines, com si ja només tinguessin dret a existir per a uns hipotètics néts que potser no han tingut mai. O sí. Però no els pot definir un càrrec familiar, sinó una condició humana. La mateixa que els neguem.

Albert Om 19.12.2020

pd 2294 La normalització com a assaig

 (arafa<d'1any)

...Feia l'efecte que la normalització consistia a editar sense mirar prim. Eren els anys del “suport genèric”, quan la Generalitat comprava sistemàticament centenars d’exemplars de tots els títols publicats en català, una part dels quals acabaven oblidats en magatzems inhòspits. Aquella mesura va generar la picaresca d’editar llibres de tirada i qualitat baixes, sovint vinculats a fundacions, institucions i premis locals...Per accelerar la normalitat, es tractava d’actuar com si els llibres es venguessin a cabassos... Durant el pas del segle XX al XXI, a TV3 vam viure els anys de Buenafuente, quan Corbacho (el xòuman, no el polític), el Neng de Castefa, Palomino, Santi Millán i el Follonero (més tard conegut com a Jordi Évole) van normalitzar el castellà com a vehicle de l’humor a la televisió catalana...

Som on som. Dècades després de l'inici de la normalització, encara tenim problemes per felicitar un aniversari cantant en català, però ens molesta que Rosalía digui cumpleanys. Tot i que a Catalunya continua sent més fàcil viure en castellà que en català, els defensors de la lengua común responen amb histerismes a qualsevol (presumpte) progrés de la llengua pròpia. El 1981, quan hi havia un sol diari en català, els llibres de text eren en castellà, TV3 no existia i la majoria dels catalans teníem problemes greus per llegir en la nostra llengua, es va fer públic el Manifest dels 2.300, on “intel·lectuals” com Jiménez Losantos es queixaven que el castellà estava discriminat a Catalunya.

... Normalització i Procés van ser dos moviments ambiciosos, que pretenien canviar l’statu quo de manera assenyada i sense trencar cap plat: tots dos van coincidir el 2013 en la campanya d’Òmnium Cultural titulada Un país normal, que continua sent un desig no acomplert.

Vicenç Pagès 19.12.2020

pd 2293 Guanyar als despatxos

 

(arafa<d'1any)

No fa gaires dies, abans de la votació de la nova llei d'educació al Parlament espanyol, tot un sector ideològic i polític cridava a impedir-ne l’aprovació perquè al seu parer no protegia prou el castellà. No se'n van sortir, i les seves posicions van perdre la votació. Però uns dies després la partida que van perdre al Parlament l’han guanyat als tribunals. Allò que volien i que al seu parer la llei aprovada no recollia prou ho ha sentenciat un tribunal. La partida que no van guanyar on tocava, l’han guanyat on no toca. És com aquells equips de futbol que els partits que perdien als camps els acabaven guanyant als despatxos. Perquè ... als despatxos manaven els seus. I, en el fons, és tan insòlit que en un despatx es marquin gols com que en un jutjat s’imposin els plans d’estudis que normalment dissenyen els professionals, decideixen els Parlaments i executen els governs... Quan el poder judicial passa per sobre del legislatiu i de l'executiu, s'ha acabat la política.

Vicenç Villatoro 19.12.2020

pd 2292 Què passa quan algú arriba nou a un lloc

 (arafa<d'1any)

... què passa quan algú arriba nou a un lloc. Com es comporten els nouvinguts i com ho fan els que ja hi són de tota la vida. Com es marquen distàncies. Com et donen o t'amaguen informació. Com en busques. Com us observeu mútuament. A qui t'acostes, de qui t'allunyes. Com t'acullen. Com t'integres, si desconeixes els mecanismes interns de funcionament d'aquella comunitat.

Pot ser un poble, però també una escola, una feina, un grup d'amics, una entitat, un partit polític o un país. La lluita per aprendre els codis d'aquell teu nou microcosmos és apassionant, però complicada i qui sap si impossible. “De visita, totes les cases són bones”...Però hauràs de fer molt per passar de ser vist com un foraster a ser considerat un dels nostres. I potser mai serà prou, perquè en aquell món on has anat a parar hi ha un conjunt de secrets, rumors, llegendes, mites, mitges veritats o veritats dolorosíssimes que has de descobrir per poder-hi viure, però que un cop conegudes potser ja no et permetran estar-t'hi amb la mateixa despreocupació amb què hi havies arribat...

Albert Om: Carta a Francesc Serés 12.12.2020

pd 2291 El dia de l'orgull culer

 (Nota de l'amanuense: parla del Madrid i de Koeman, però serveix pel Dinamo i per tothom)

(ara...mateix!)

Hi érem quan guanyar el Madrid era l'única alegria de l'any. Hi érem quan ens en van caure cinc al Bernabéu; fins i tot Luis Enrique ens en va fer un i Stóitxkov es va fer expulsar. Hi érem quan ens van vèncer amb total superioritat, sense gaire esforç, i Figo va fer el segon –de blanc–.... Hi érem el dia de la vaselina d’Alexis; que malament que vam jugar...

Repassem jornades més aviat deshonroses del nostre passat amb el Madrid perquè, malgrat la qualitat dels nostres jugadors, juguem com el Burgos de la temporada 78-79, i hem après que quan juguem malament el normal és perdre. Veient horrors tan fenomenals com el d’aquesta setmana contra un pèssim Dinamo de Kíev...

Quan el present és tan fosc que ens mutila l’optimisme i les ganes de somiar i ja no esperem els partits amb ganes de viure sinó amb pressentiment de mort, convé preguntar-se per què serem allà, a aquella hora, amb tant en contra. Segurament l’única resposta és purament cromàtica... odiem aquell escut regi. Assumir l'odi, en la fosca lletjor de la paraula, ens relliga al sentiment tribal i al reconeixement de la pròpia naturalesa, al record d’una història que es repeteix... I és allà, mancats de tota esperança i ja sense cap noció de l’estètica, quan entenem la nostra fortalesa, contra el Madrid és igual com de malament ho fem: és el dia de l'any que no sabem què és la vergonya, quan les raons s'apaguen i brilla la partícula zero del futbol. Anem de blaugrana, al davant n'hi ha uns de blanc.

Albert Martin 24.10.2021