pd 2367 "Bilingüisme" contra bilingüisme

(arafa<d'1any)

... per al TSJC les escoles catalanes no tenen dret a intentar que els alumnes en surtin sabent català i castellà. Si, tot i tenir menys d'un 25% de classes en castellà, la presència comunicativa del castellà a la seva vida supera el 90%, cal reforçar el castellà. Per garantir què? Doncs per garantir que en surtin amb un nivell de català insuficient, lamentable; i, sobretot, que en cap cas puguin arribar a sentir mai que el català és una llengua tan digna i tan seva com el castellà. O, per ser més exactes, perquè sentin que és una nosa, un entrebanc: una obsessió política inútil en la vida real....

la trinxera per defensar el poc que queda d'immersió mai no s'hauria d'obrir dins de cada escola. No hi ha res més perniciós i destructiu per a les imprescindibles complicitats de docents i famílies que enfrontar-los en aquesta batalla. Ha de ser una trinxera de país: perquè és el país qui s'hi juga perviure com a nació, i és, per tant, de les poques causes que la teòrica hegemonia sobiranista no pot abandonar mai...

Els que tenim clar que l’anomenat bilingüisme –el fet que el 99,9% dels ciutadans d’un petit país dominin com a nadius una gran llengua mundial i menys del 50% s'acostin al mateix domini de la feble i recessiva “llengua pròpia”– és un pendent pel qual el català només pot lliscar cap a la minorització, també sabem que apel·lar al bilingüisme, exigir-lo, és l’estratègia més eficaç per accelerar aquest procés. I, tanmateix, els mateixos que et pegarien si rebaixessis un gram el seu independentisme, es mostren incapaços de plantar cara al bilingüisme; de denunciar l'evidència: que el bilingüisme lluita contra el bilingüisme, i pretén i aconsegueix que Catalunya, València o les Balears siguin, cada cop més, països amb una sola llengua comuna i dominant.

Albert Pla Nualart, lingüista, 4.4.21

 

pd 2366 Teoria política de l'acolloniment

(arafa<d'1any)

La valentia guanya batalles perdudes i la por fa perdre batalles guanyades. Per plantar cara a la dictadura era preceptiu no tenir por o vèncer-la, hi ha tota una crònica cantada que devem sobretot a Raimon (“per camps i ciutats la por/ va fent callar una a una/ les veus dels vius i dels morts”) i Lluís Llach (“jo no estimo la por, ni la vull per demà,/ no la vull per avui, ni tampoc com a record”). La valentia, a banda de les victòries explícites, pot aconseguir-ne d’implícites perquè provoca una reactiva por de l’adversari... la por és lliure, tothom té dret a tenir por i no es pot exigir a ningú ni la valentia, ni el risc, ni encara menys l’heroisme...

La política espanyola està atàvicament a l'aguait d’eventuals tuteles militars, històricament molt ben arrelades, i és tan llagotera del rei que és el comandament suprem dels exèrcits, que no se li pot tossir ni al pare en jubilació emèrita, tot i que la seva conducta sigui tan galdosa com la que va aflorant. En paral·lel, la política espanyola té por d'uns tribunals que enviarien a la presó qualsevol esquerra que vagi més enllà de la socialdemocràcia constitucional, com hi han enviat els independentistes catalans...

La por catalana és, en aquest sentit i parcialment, una conseqüència de la por espanyola: després del Primer d’Octubre de 2017, va entrar el cangueli del Mare de Déu (de Montserrat), què hem fet! Un cop fet, havent arribat al punt zenital de la dissidència legal, la mobilització popular i el valor, el globus es punxa en la declaració d'independència del 10 d’octubre, amb sordina retòrica i deu segons de vigència, i comença a desinflar-se. Els optimistes de la voluntat ... argüiran que ben al contrari, ja que l'independentisme ja supera el cinquanta per cent parlamentari. Però els pessimistes de la raó que compten en base decimal saben que la massa crítica és molt menor i que la massa mobilitzada, al damunt amb la pandèmia en contra, ha tornat al testimonialisme i amb el gra al cul d'un nucli violent que, vingui d'on vingui i sigui d'on sigui, li ha robat les fotos, que ja no són una bellíssima sardana horitzontal de nord a sud de Catalunya sinó pedrada i còctel Molotov que la propaganda enemiga convertirà per hipèrbole en Belfast en flames...

Antoni Batista, 4.4.21

 

pd 2365 Sarsueles

(arafa<d'1any)

al Teatre Maldà estrenaran aviat Mistela, candela, sarsuela, un espectacle d’Epidèmia Teatre a partir de sarsueles en català de la segona meitat del XIX. Em sembla fantàstic. Des d'aquells anys fins a la guerra, a Catalunya es va anar construint l'embrió d'una cultura popular de masses, vital i desacomplexada, socialment transversal, moderna i festiva. I en català. Era tot un món que la guerra va tallar en sec i que, per això, de vegades sembla que no hagi existit mai. Com si la cultura popular moderna i de masses d’aquest país fos d'una manera natural només en castellà i en tot cas només en naixés una de nova en català als anys seixanta i del no res. Amb el tall brutal de la guerra, aquell embrió de cultura de masses en català va ser avortat i va desaparèixer de l'espai públic. Com si només hi hagués sarsueles i cuplets en castellà. Només en l’àmbit privat i familiar en van sobreviure alguns records, com els fòssils d’un temps desaparegut per sempre. Per això em sembla fantàstic que al Maldà ens recordin i ens facin riure amb les sarsueles d'en Pitarra, per entendre’ns, perquè són la prova d’un món modern i popular en català que existia i que va ser primer destruït i després negat. Però del qual som fills. O néts.

Vicenç Villatoro Lamolla, 3.4.21

 

pd 2364 Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem

(arafa<d'1any)

Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l'educació pública... Ara el ministeri d'Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d'aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l'art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”... l'educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l'extrem... Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l'accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s'ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica. Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures... primer estudiar, després “fer coses”.

Jordi Llovet, 27.3.21

 

pd 2363 Ens fa vulnerables la democràcia?

(arafaunany)

...

La democràcia occidental surt molt més malparada que l’oriental de reptes com el covid no pas perquè sigui més crítica i escèptica davant tota forma d'autoritat sinó perquè el desitjable procés d’individualització propi de la modernitat també ha despolititzat els seus ciutadans. I ara no parlo de la politització que consisteix en passar-se el dia criticant o escoltant com (es) critiquen els polítics, sinó de la que es basa en participar en la vida pública: en dedicar temps i esforç a defensar el bé comú (des de l’escala, l’escola, els barris i pobles, la feina, les ONG, etc.). La despolitització desarma la democràcia davant els grans reptes col·lectius. Pitjor: la desdemocratitza. I el que queda són individus que es comporten com els clients d'una mena de resort portat per “uns polítics inútils i lladres” que no els atenen com es mereixen. És la conseqüència d’haver fet del consumisme -que és, per definició, infantil, egocèntric i insolidari- el motor del model econòmic. Només des d’aquí guanya terreny la nostàlgia de l’autoritarisme.

Albert Pla Nualart,  31.1.21

 

pd 2362 Ingravidesa

(arafa<d'1any)

... ara mateix costa trobar raons per a l'optimisme... Per què enganyar-nos: la desconfiança és general.

Els mals presagis d’ineptitud i impotència es compleixen dia a dia. Els nouvinguts a la política agafen ràpidament els pitjors vicis sectaris dels qui els van precedir i la seva novetat, si de cas, és un transversal deix populista destinat a acontentar a les xarxes la parròquia de fidels... La llei de la selva, guanya qui crida i s’emprenya més. Impera la cacera de bruixes, malpensar de l’altre per sistema, crear-se enemics com a mesura de la pròpia i infausta vàlua. Un fàstic, vaja... La política i l’àgora pública estan en hores baixes. Però no estan millor les elits econòmiques, que pensen poc o gens en termes de progrés comú...

I la cultura? Doncs també fa aigües: els creadors amb prou feines poden sobreviure, els acadèmics amb prou feines fan la viu-viu. La gent s’ha replegat a casa, en el millor dels casos amb un modest objectiu individual. Ja vindran temps millors, ara no es pot fer res...     

Ignasi Aragay, 21.3.21

pd 2361 El simplisme que ens lidera 2

(arafa<d'1any)

En la crisi covid, el lideratge del simplisme explica que hàgim anat sempre per darrere del virus, amb efectes dramàtics. Calien restriccions abans que les UCI s’omplissin, però els votants només les podien acceptar amb les UCI plenes. Per tant, tot i que molts líders polítics sabien que calia avançar-se al virus, els seus spin doctors els prohibien les restriccions quan calien perquè els sondejos deien que els seus votants no les entendrien i els penalitzarien. Aquest pèssim govern no és conseqüència de la pressió de l'Ibex sinó d’una nefasta conjunció: uns líders que governen per retenir el govern i uns electors amb baix nivell de comprensió.

¿És populisme? Si ho és, quants governs democràtics no són populistes? Quants líders polítics fan el que consideren que és millor encara que sigui el pitjor per retenir el govern? Mentre esperem aquests herois, no descuidem la via més efectiva de millorar la democràcia: aconseguir que més electors votin comprenent la complexitat. La democràcia de demà s'està deteriorant avui quan tants joves surten dels instituts amb un nivell tan baix de comprensió lectora: de comprensió de la complexitat.

Albert Pla Nualart, 21.3.21