pd 2479 Llàstima que escrivim en català

 (arafa1any)

Espanya es veu així a si mateixa: monàrquica, castellana i catòlica, com a l'època de Ferran VII... en la tradició castellana es barregen armes, lletres i lleis... No he entès mai com és que tants autors castellans menyspreen les obres escrites en català, una llengua que ha tingut moltes menys oportunitats que la seva. No em cap al cap que aquests escriptors ataquin el català amb fal·làcies que farien enrojolar una criatura. Per exemple, la fal·làcia de la quantitat...la fal·làcia de la igualtat...Quan aquests escriptors se serveixen d’aquestes fal·làcies, utilitzen les lletres a tall d’armes, només que amb un patriotisme barroer. No em refereixo pas a escriptors de tercera fila. Entre els autors més coneguts en castellà no són estranyes les bajanades sobre el català...

Un dels escriptors que ha regalat més declaracions contra el català ha estat Mario Vargas Llosa. No seria just atribuir aquesta posició a la vellesa, ja que la cosa ve de lluny...Després de lloar Tirant lo Blanc, Vargas Llosa afegia una postil·la sinistra sobre l’autor: “Lástima que escribiera en catalán”. No sembla una frase agressiva, però implica la determinació de posar fi al que considera una anormalitat. Perquè es tracta d'això, finalment. Escriure en castellà és normal, mentre que escriure en català és caprici, ximpleria, ganes de molestar i nacionalisme d’espardenya. El castellà, que té de tot, encara en vol més; al català, que ha perdut tant, sempre n’hi sobra. Ells disposen de centenars de milions de parlants, d’exèrcits sencers, de tribunals d'última instància, de premis Nobel, de manuals d'instruccions de rentadores, i encara es queixen. S’esquincen les vestidures perquè no parlem bé la seva llengua, però no semblen gaire apesarats perquè la seva silenciï la nostra...  

Vicenç Pagès Jordà, 5.6.2021

pd 2478 L'aberració de completar la 'Desena simfonia' de Beethoven

 (arafa<d'1any)

El prestigi de la ciència —responsable, juntament amb la tècnica, del que anomenem progrés— ha fet que moltes disciplines que li són del tot estranyes hi hagin recorregut o se n'hagin impregnat... com si la ciència pogués explicar alguna cosa de l'essència musical.

La música no té res a veure amb la ciència; ni tan sols té res a veure amb la partitura corresponent. Ho té tot a veure amb el so que ens arriba a les oïdes, que ens agrada o ens desagrada, que ens eleva o ens deixa indiferents. Ve a ser com la religió: cap ciència l’explicarà mai, perquè sempre serà un misteri qui va ser responsable, abans del Big Bang, de la creació de la realitat, la matèria i l'energia. Per molt que la ciència hagi arrabassat molt de terreny a la religió, la fe i l’existència de Déu, o la seva no existència, sempre serán una pura hipòtesi....

... sembla que la gent ja no es refia de la intel·ligència natural —que ha donat molt bons resultats en tots els camps menys en el de la perfecció de la humanitat—, i que acabarem delegant-ho tot als algoritmes i a la dita intel·ligència artificial. Tanmateix, la creació d'un home —en el camp de les arts i de les lletres— sempre serà una activitat que agafa forma d'acord amb la seva capacitat intel·lectual i, pel que fa a la música, de la seva “visió interior” d'un univers sonor. Quan Beethoven ja no hi sentia li van preguntar com s’ho feia per compondre. Va respondre: ja no sento la música, però ara la veig...

Jordi Llovet, 23.10.2021

pd 2477 Identificat el primer escriptor en català: el sotsdiaca Ramon

 (arafa<d'1any)

El Memorial de greuges de Guitard Isarn és un pergamí escrit l'any 1105, fa 10 centímetres d'alçada i 52 de llargada, i és una relació de totes les infraccions, faltes i ofenses que el vassall Guillem Arnall havia comès contra el senyor de Caboet, Guitard Isarn, la seva esposa i els seus drets. Es considera el primer text llarg escrit en català pràcticament en la seva totalitat... l'autor...el sotsdiaca Ramon, un home culte i molt bon cal·lígraf...

Algunes tesis afirmen que les primeres paraules escrites en català apareixen per ignorància dels escrivents, que no dominaven prou bé el llatí, o perquè en certs territoris, com és el cas dels Pirineus, la romanització era menor. Alturo en discrepa: "Tradicionalment es creia que els escrivans feien servir mots en català perquè no coneixien prou la llengua llatina, però això no és veritat, la llengua té diversos registres i els escrivans es van començar a habituar a escriure en català perquè els textos fossin més comprensibles per als seus oients". Segons Alturo, els primers mots en català es van començar a utilitzar esporàdicament a partir del segle IX en alguns textos i, a partir del segle XI, ja van aparèixer frases senceres en català...

Sílvia Marimon Molas, 16.10.2021

pd 2476 Pentecosta

 (arafa1any)

“De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors, se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cadascun d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”. St. Lluc, Fets dels Apòstols.

Sempre m'ha impressionat que l'Esperit Sant tingués una irrupció tan lingüística, per dir-ho d'alguna manera. Que tothom, parlés en la llengua que parlés, fos comprès per tothom. Això és el que ens caldria ara, ben segur, que vivim encara sota la maledicció de Babel. Això és el que ens caldria als catalans. Parlaríem tots en català i tothom ens entendria. Però el do de llengües s'ha evaporat i tothom parla com pot i tothom entén el que li convé...

S'acaba el mes de maig, els arbres llueixen els seus vestits tots nous, la ginesta ja punteja de groc de cadmi marges i talussos. Maduren al sotabosc les maduixes boscanes, les cireres als cirerers, els abricocs entre les fulles sorpreses de l’abricoquer. D'aquí quatre dies serà Corpus i el juny ens portarà totes les seves meravelles, tots els seus senyals visibles i sensibles...

Narcís Comadira, 22.5.2021

pd 2475 Matins triomfants

(arafa<d'1any)

Cada any, quan s’acaba l'estiu, dedico unes quantes estones a fer l’àlbum de fotos de l'any. Ho faig al mes d’octubre perquè encara tinc les vacances recents i recordo els llocs dels pobles on hem estat i els monuments que hem visitat... La majoria de les fotos m’evoquen un moment viscut: si estàvem cansats, si acabàvem de riure d’alguna broma, si teníem gana, si algú havia fet una confidència inesperada. Com diu Cesare Pavese: “No es recorden els dies, es recorden els moments”...Guardant les fotos dels dies de vacances familiars, miro els rostres dels fills i els nebots, que estan contents de poder passar uns dies junts. I els seus somriures em porten al cap una altra frase que, durant anys, vaig dur escrita a la carpeta dels meus apunts: “Quan s’és jove, es tenen matins triomfants”. És exactament això: a les fotos de grup tots somriem i fem cara d'estar bé, però els seus ulls tenen una llum que els nostres no tenen...

Els ho estem posant molt difícil (als joves) perquè tinguin matins triomfants. I, tanmateix, la joventut és poderosa i en els somriures hi veig les ganes de viure. I, com deia Dalí: “El que no m’agrada de la joventut actual és que jo ja no hi pertanyo”.

Sílvia Soler,16.10.2021

pd 2474 La patata salva Europa de la fam

 (arafamoltsanys)

La tenacitat del rei de Prússia Frederic II el Gran, gran defensor de la patata, va salvar Europa del que hauria estat el pitjor període de fam del segle XVIII. Durant els 23 anys del seu regnat, va fer grans esforços per implantar primer, i difondre després, el cultiu de la patata. El tubercle, descobert pels espanyols entre els inques d'Amèrica, es va introduir a Espanya el segle XVI, per arribar després a Itàlia i a Borgonya. El francès Parmentier la va donar a conèixer a Alemanya a finals del segle XVIII, fent-ne una gran tasca de difusió. Però van ser les grans guerres europees dels segles XVII i XVIII les que n'imposarien, definitivament, el cultiu útil.

J. Soler/T. Strubell, 19.2.1997

pd 2473 Qui va morir el dia que vas néixer?

(arafa<d'1any)

La persistència sempre té sentit, fins i tot quan sembla que tot està perdut. Si entenem que hi ha un nosaltres i que nosaltres som tots, la frase anterior agafa un sentit ple: el de la continuïtat col·lectiva. D'un dia per l'altre algú ja no hi és, però la vida segueix, com el riu d’Heràclit. L'aigua no deixa de baixar, sempre la mateixa i sempre diferent. Sumats, persistim. L'endemà d'una tempesta surt el sol. Algú mor i algú neix. Sempre m'ha encuriosit saber qui va morir quan jo vaig néixer. Us ho heu preguntat mai?... Seguim, ens passem un relleu intangible. Quan sembla que tot s'acaba, alguna cosa torna a començar. És el cicle etern de la vida. Després dels finals venen els principis, a cada hivern li segueix una primavera...

Ignasi Aragay, 10.10.2021