E.E. 33 Nosaltres i la guerra

El pacifisme és lloable quan els agressors són els teus, com era el cas del "No a la guerra!" previ a la invasió a l'Iraq. Si, a sobre, es practica des d’un país autoritari, pot arribar a l’heroisme, com és el cas dels russos que avui es manifesten amb un "No a la guerra!" En canvi, quan els agressors no són els teus, el pacifisme no és sinó complicitat amb l’agressió, i aquest és el cas del "No a la guerra!" proclamat avui des de Catalunya...

Miquel Puig, 5.3.2022

E.E. 32 El declivi del "dret de cuixa"

... ¿per què els posadors en escena de les obres dels compositors clàssics –des de Monteverdi endavant– s'entesten a traslladar als temps contemporanis unes obres que van ser creades en un altre moment, amb un context cultural també molt circumscrit, i unes intencions didàctiques, quan era el cas, que ho tenien tot a veure amb aquella època, i no amb la nostra? La resposta també és molt senzilla: sembla que la gent ja no és capaç de fer un viatge a categories històriques, socials i morals d'un temps que quedin una mica (amb una mica n'hi ha prou) endarrerides. Les noces... Narra, amb la gran capacitat que tenia Mozart per dramatitzar i musicar arguments i textos, el declivi de l’anomenat dret de cuixa, segons el qual l'amo d'una casa noble tenia el dret a dormir amb la núvia abans que el seu promès. El costum era antic... i van presentar el fet per donar a entendre que els temps (els seus) canvien, i que allò ja no es podia permetre... Doncs això és el que ens han d’explicar: perquè una òpera també és una lliçó d’història, i la història s'ha de narrar, sempre que sigui possible, a partir de les seves determinacions cronològiques, no amb il·lusionismes anacrònics.

Jordi Llovet, 9.4.2022

 

E.E. 31 Els salaris dels primers executius de les elèctriques espanyoles

Salaris dels primers executius de les elèctriques espanyoles

Dades del 2021 i variacions respecte al 2020

 13.3.2022

E.E. 30 Enviar armes a Ucraïna

Espanya, que per acord de la Unió Europea s’afanya a donar papers als ucraïnesos que fugen de la invasió russa, rep, en canvi, a bastonades els subsaharians que fugen de la misèria quan es despengen penosament de la tanca de Melilla. Molts dels que en consciència creuen en el “No a la guerra”, creuen també que existeix el dret a la legítima defensa. Molts dels que troben just enviar armes a Ucraïna es pregunten fins a quin punt contribuiran a una resposta encara més agressiva de Putin. La guerra fa aflorar mil contradiccions.

Però les contradiccions no poden paralitzar la presa de decisions, i menys en moments urgents...

Antoni Bassas 5.3.2022

 

E.E. 29 "Ens han deixat sols"

“Ens han deixat sols”, diu el president Zelenski... Putin ha entrat a Ucraïna i, si no hi ha una resistència popular, improbable per la diferència de forces, derrocarà Zelenski i posarà un govern titella. I tal dia farà un any...

És evident que sempre cal fer tot el possible per evitar una guerra. Però de moment ja hi ha invasió, que és la guerra unilateral. Els ucraïnesos estan sols i desemparats. I s’ha confirmat que Europa no té cap capacitat d’intimidació. ¿Podem confiar que Putin ho pagui car a posteriori, o tindrem un nou cas Crimea amb la mateixa impunitat? D'aquí dos dies els ucraïnesos estaran condemnats al silenci com si res hagués passat.

“No a la guerra” s'ha convertit en un principi d’àmplia acceptació. I que duri. Però en situacions extremes no ens podem amagar sota un tabú...

Josep Ramoneda, 27.2.2022

 

E.E. 28 Joan Soler Amigó. La nostra alegria ningú no ens la prendrà

...  Joan Soler Amigó va anar component una pila de cants d'Església, que constitueixen un patrimoni cristià sòlid i ampli. M'he dedicat a comptar quants n'hi ha al “Cantoral de Missa Dominical” i me n'han sortit vint-i-cinc. Déu n'hi do. Per exemple: “Viva llum d’alba”, “Les mans obertes”, “¿No ho sents? Hi ha algú que està trucant”, “En tu trobem la vida”, “El vespre abans que a mort fos lliurat”, “Senyor, no ens deixis”...“Tota la terra espera el Salvador”, “Paraula que fou llum el primer dia”, “Déu té nom”, “La nostra alegria ningú no ens la prendrà”, i “Noia del poble. Maria”...

És llàstima, que els nosaltres responsables litúrgico-musicals estiguin actualment tan enderiats a produir cants litúrgics que tinguin un to molt oficial, tant en la lletra com en la música, i que difícilment poden enganxar l’ànima de ningú, i que, en canvi, no semblin tenir cap interès a aprofitar a fons el ric patrimoni que ens han deixat autors com aquest que ara estem recordant. Perquè, a més, davant d'aquesta situació, a molts llocs es refugien en nous cants que opten pel to sentimental que parla de l’adhesió personal a Jesús, però sense que aquesta adhesió mostri gaire solidesa teològica, ni bíblica, ni d’espiritualitat madura, ni tampoc de vida cristiana atenta al món i als pobres. Són cants que, almenys a mi, em sembla que creen un pòsit de fe força inconsistent... 

Joan Soler Amigó era capaç d'agafar una cançó italiana que parlava de botes militars, posar-li una lletra que parlava també de botes però d'una altra mena, i oferir-nos l’entranyable “Vella xiruca”. O podia sentir un discurs de Fidel Castro en els primers anys de la revolució cubana, enamorar-se d'una frase d’aquell discurs en què parlava de com els pobres d’Amèrica Llatina s’estaven alçant, i acabava més o menys així: “¿No sentiu com ja venen pels camins?”, i d’allà treure’n, treballant conjuntament amb Jaume Arnella, la potent “Sé que venen pels camins”. I, també amb Jaume Arnella, podia escriure les agradablement desvergonyides “Rondes del vi”, i “La timba de les cartes”, i així successivament. I podia posar lletra a una cançó que, quan la cantes, tant si ho fas acompanyant-la amb un banjo com sense acompanyar, sempre sents de fons el punteig del banjo. Em refereixo, és clar, a “La vall del riu vermell”. I és que jo crec que, per fer bones lletres per a cants d'Església, s'han de saber fer també cants d’aquesta altra mena. Per cantar l’alegria de la resurrecció de Crist s'ha de saber cantar també l’eufòria del vi en una vella taverna a la vora del port. Perquè aquest és un dels signes més visibles de qualsevol cristianisme que vulgui ser humanament i evangèlicament sa.

Josep Lligadas, 2.2.2022

 

E.E. 27 Fer-ne vuitanta

Vet aquí que fa cosa d'un mes vaig fer vuitanta anys. El meu pare va morir als seixanta, o sigui que soc vint anys més vell que no pas ell... Jo vaig néixer en plena postguerra. Racionament i restriccions. Funcionaris que parlaven en castellà en una ciutat que parlava en català. Por, soldats que baixaven de la caserna (llavors se'n deia cuartel)... . Els militars i els capellans dominaven la ciutat... ritmaven la vida de la gent de la ciutat. I les festes religioses, Nadal i Setmana Santa, Pastorets i una processó, amb pifres i manaies... Una gran llosa de plom pesava sobre la ciutat boirosa, humida, freda...I tot feia olor de ginesta i de cera cremada. Era el juny, començava a fer calor i les noies estrenaven vestits de màniga curta. El sol daurava la carn que ja esperava la sal del mar i l’escalforeta de la sorra.

Tot això ja no hi és. S’ho ha endut el vent de la història i ara que he fet vuitanta anys, fet filagarses de records, a vegades m’envaeix la memòria. Fer-ne vuitanta vol dir això. I vol dir que entre aquestes filagarses de la memòria, també hi apareixen rostres de gent que ja no hi és. Fer-ne vuitanta vol dir anar-se quedant sol.  Sembla com si el món es difuminés a poc a poc. Coses que inquieten als joves d’ara, perden importància per als que n’hem fet vuitanta...I no diré que no m’importi, però no m’hi va la vida, perquè jo ja l’he viscuda. Em sap greu pels que venen darrere, però penso que d’una manera o altra ja se’n sortiran. Dec ser tremendament injust, insolidari i tot el que vulguin, però és així. Penso en la Desconeguda i la resta de coses empal·lideixen notablement.

Narcís Comadira, 26.2.2022