E.E. 279 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 1

 L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se'ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l'escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català. Doncs no. Estem assistint a la caiguda de tots aquests mites, un rere l'altre. Hem passat d'estar a punt de tocar la lluna independentista, que ho havia de salvar tot, a caure al pou d'una catalanitat que se'ns desfà a les mans. Viure en català torna a exigir una esgotadora militància quotidiana. I una autojustificació constant. 

El normal, va dir Jordi Évole en la celebració dels 40 anys de TV3, és espanyolitzar-se. Al capdavall, en quin país vivim? L’argument és d’un gregarisme-fatalisme incontestable: si tot s’espanyolitza, per què no ho ha de fer la tele pública catalana? Quin problema hi ha? És el país real. Per què hem d’anar a Eivissa si podem anar a Ibiza? Esclar, catalanitzar-se és pesat, suposa un sobreesforç, és anar contra corrent, és fer-se l’antipàtic, reclama un compromís feixuc i incòmode. Almenys al final de la dictadura hi havia una èpica democràtica que anava de bracet amb la reivindicació cultural i nacional. Ara és com si haguéssim tornat a la casella de sortida, amb l'afegit que venim de la patacada del Procés. Després de la derrota política, la lingüística. De derrota en derrota fins a la normalitat final, espanyolitzats per esgotament. (continuarà...)

Ignasi Aragay, 28.1.2024

E.E. 278 "LAWFARE"? SÍ. I QUÈ?

La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la "sorpresa" que a la resta d'Espanya això no generi escàndol... la utilització per les institucions estatals del sistema legal espanyol contra la dissidència catalana –lawfare– ha anat molt més lluny, en procediments (quantitat i gravetat de la repressió) i en conseqüències (presó, materials institucionals, etc.). I és exactament això el que –novament– hem constatat: la implicació de les més altes instàncies del govern espanyol en la persecució política d’oponents, de forma conxorxada amb el poder judicial. Ara bé, el que cal entendre –puix ja s’havia percebut i diagnosticat– és que és natural que això no causi escàndol entre l’opinió pública a la resta de l'Estat, ni tampoc en el col·lectiu dels campions de torn de la democràcia. Com sempre, cal matisar, tret de segments molt minoritaris que realment són radicaldemòcrates, especialment en territoris no completament uniformitzats.

La guerra institucional contra l'independentisme és un conflicte internacional encapsulat dins un estat. Ens hem acostumat a entendre com conflicte internacional el que es produeix entre dos (o més) estats, perquè s'associa banalment estat amb nació. Tanmateix, els conflictes entre diferents nacions es poden produir dins el mateix estat, quan hi coexisteixen diverses nacions –amb independència del grau de reconeixement institucional d'aquesta realitat plurinacional–. Puix els estats necessiten reconeixement extern per existir; les nacions, no.

Germà Bel, 28.1.2024

(Nota de l'amanuense: Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/lawfare_129_4917557.html?giveAway=5rTcOQlJBms24yp8)

 

E.E. 277 UCRAÏNA, ISRAEL, PALESTINA: ABRAHAM ENS OBSERVA

A vegades un té la sensació que aquesta és la història de la humanitat: a cada avenç, una dramàtica derrota. No és una derrota el que passa a Ucraïna? I el que passa a Palestina? És difícil d'explicar. Fa 4.000 anys, Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l'islamisme, es disposava a sacrificar el seu fill Isaac: va aixecar un altar, hi va apilar llenya i va col·locar-hi el nen al damunt. Però un àngel del Senyor se li va aparèixer i el va aturar. Déu ja estava content per la seva obediència. Llavors Abraham va sacrificar un moltó. Els infants van deixar de ser una ofrena als déus. Això va ser una revolució. Una llei sagrada que avui es torna a sacrificar impunement en guerres nacionalistes i de religió. El mite que millor ens escau és el del grec Sísif, sempre tornant a carregar la mateixa pedra: l'estranya pedra de l'esperança frustrada. Aquest present en guerra és on Carles Torner ha situat la novel·la Ucraïna, mon amour (Empúries), escrita abans del brutal xoc israeliano-palestí. La protagonitza Rosalia Sanahuja, una dona madura, traductora professional ...

Amb Ucraïna, l’Europa pàtria dels traductors –traduir és una forma de diàleg i tolerància– ho ha tingut clar: tocava ajudar Kíiv, els agredits. El pacifisme pur,... ha restat minoritari. Amb Palestina, però, la cosa s'ha complicat. La brutal agressió inicial de Hamàs ha estat seguida d’una massacre israeliana de civils a Gaza, amb milers de nens morts. Israel ha oblidat el gest d’Abraham de no matar Isaac...

Ucraïna ha acabat esdevenint un camp de confrontació dels EUA-Europa contra Rússia, que compta amb el vistiplau de la Xina. I ara aquest xoc global té un nou escenari encara més monstruós: Gaza. Hem passat de les contradiccions d’Ucraïna, mon amour a unes de noves. La generació de la Rosalia, d’alguna manera alter ego de Carles Torner, és la de "fes l'amor i no la guerra", lema que en el seu cas duu incorporada la forta càrrega d'un cristianisme de base progressista i ecumènic. Una realitat a contracorrent que segueix existint, malgrat que tingui una minsa projecció pública. Trobar-te Taizé, una parella de lesbianes creients o els escolapis del Senegal en una novel·la tan actual és tota una novetat... Si perdem l'esperança, estem perduts.

Ignasi Aragay, 4.11.2023

 

E.E. 276 (PERIODISME?)

El Defensor del Poble calcula que hi ha hagut 440.000 víctimes d'abusos sexuals en l'àmbit de l'Església

Madrid. Un 1,13% de la població adulta ha patit abusos sexuals en l'àmbit religiós i un 0,6%, directament de sacerdots i religiosos. És la principal conclusió que ofereix una enquesta inclosa en l'informe sobre la pederàstia a l'Església que ha elaborat el Defensor del Poble en l'últim any i mig per posar llum a aquesta xacra. Si es fa extrapolación, serien unes 440.000 persones víctimes en el primer cas i 234.000 en el segon –sobre un total d'uns 39 milions de persones adultes a l'Estat—...  dades de l’enquesta encarregada a Gad3, feta a 8.013 persones... 

Ot Serra, 28.10.2023

(Nota de l'amanuense: Miro el titular de pam, miro les dades, llegeixo la lletra menuda i concloc que si això és periodisme ... jo sóc rei)

 

E.E. 275 L'ANTIENSENYAMENT

...He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l'un i l'altre (Ordine i Steiner)  sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi"... També va créixer sota l'amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil,es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur  no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos,  "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l'educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Apassionat però escèptic, Steiner podia ser molt dur. Com aquí: "L'antiensenyament està, estadísticament, a prop de la norma. Els bons professors, els que inflamen les ànimes naixents dels seus alumnes, són potser més escassos que els artistes virtuosos o que els savis. Els mestres d'escola, formadors de la ment i del cos, que saben què hi ha en joc, que són conscients de la interrelació de confiança i vulnerabilitat, de la funció orgànica entre responsabilitat i resposta, són alarmantment pocs".

"No s’aprèn a conèixer sinó allò que s'estima, i com més fort i viu sigui l'amor, més profund i complet serà el coneixement" Goethe.

Ignasi Aragay, 14.10.2023

 

E.E. 274 TRAVESSAR LES FRONTERES MÉS DIFÍCILS

Crim sobre crim: a l’atac terrorista de Hamàs en territori israelià d’avui fa vuit dies (que encara continua, amb la presa d’ostatges civils) l'està seguint ara la resposta militar de l'exèrcit israelià a Gaza en forma de destrucció fins a convertir les ciutats en piles de runa, de tall fins a l’asfíxia de tots els subministraments que fan possible la vida i d’evacuació forçosa i impossible de més d'un milió de persones en 24 hores, que ja està convertint aquesta guerra en una nova catàstrofe humanitària en un món que cada dia en suma una de nova i que ja n’ha perdut el compte.

... repugna que algú s'atreveix a buscar beneficis polítics o econòmics a còpia de fer la guerra, sobretot ara que la barreja de la crueltat humana de sempre amb els avenços tecnològics d'última generació permet assolir uns graus d’horror inimaginables. 

Aquests dies hi ha persones que han travessat les fronteres per fer mal, però també n’hi ha hagut que les han travessat per fer el bé. Són els que s’estan atrevint a travessar les fronteres mentals, que són les més difícils de superar perquè són ben humanes, especialment quan ataquen els teus. Les paraules d'aquestes persones han de ser tingudes en compte més que mai, especialment quan han denunciat el supremacisme, l’arrogància i el populisme de Netanyahu i el seu govern, factor sense el qual no s'explica aquesta explosió d’odi...

Antoni Bassas, 14.10.2023

 

E.E. 273 EL "SEXE" DÈBIL

Ja veurem què succeeix amb la moda imperativa i puritana del políticament correcte pel que fa als llibres de temps passats –els del present ja estan condemnats–. Potser als països de tradició catòlica el problema no serà greu, perquè és una religió molt més permissiva que, per exemple, la protestant: per això als Estats Units és molt viva la discussió sobre com s'han de modificar els clàssics perquè no escandalitzin ningú i s’avinguin amb les idees correctes dels nostres dies...

¿Què passarà amb un llibre tan amable, gentil, benhumorat i cordial com Els papers pòstums del Club Pickwick (1837)?... al capítol 33, a la traducció de Carner es parla del “sexe dèbil” en referència a les dones –l’original anglès hi diu “soft sex”–. El pare de Sam Weller no ho acaba d'entendre, i pregunta al seu fill: “Això del sexe dèbil, què vol dir, Sammy?” “Les dones”, respon el fill. I rebla el seu pare: “Aquí sí que no l'erra gaire, Sammy; per força són dèbils, un sexe d'allò més dèbil...”

Potser cal entendre que els llocs comuns sobre els negres o les dones han canviat molt al llarg del temps, i que és una bona lliçó de literatura i, a més, d’història, deixar tots els llibres antics en l’estat que els van pensar llurs autors. I, després, comentar el que calgui.

Jordi Llovet, 30.9.2023