pac 165 - Els teus diners no són teus

"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana... El francès Thomas Piketty diu que no podem fer el que vulguem amb els nostres diners... els rics pensen que el seu èxit és mèrit exclusiu propi i que els exclosos ho són també per la seva culpa; ni en un cas ni en l'altre tenen en compte la posició de partida i les circumstàncies, fins i tot el factor sort o mala sort...

Qui no vol tenir un lloc per viure en propietat? Qui no es construeix una identitat (jo sóc aquest, jo sóc així, jo pertanyo a aquesta gent)? També tots volem ser feliços, normalment via amors, amics, família, i fer feliços els qui ens envolten. Aquesta triple aspiració (propietat, identitat, felicitat) és universal i a través seu aspirem a fer-nos un lloc en el món. La tríada té sentit, però cal satisfer-la amb equilibri. Massa riquesa (propietats) pot espatllar la resta. Una obsessió identitària extrema també és nociva. Massa felicitat (un excés d’idealisme naïf) pot fer que no toquis de peus a terra.

Piketty i Sandel defensen que, com més igualtat, més prosperitat general... Treure el sector educatiu i sanitari fora de l’economia del lucre ho veuen com un avantatge competitiu perquè genera igualtat i, per tant, oportunitats de riquesa i progrés. Sobretot és Piketty qui fa èmfasi en la combinació de desmercantilitzar i redistribuir. Mentre que Sandel demana més respecte, i més inversió educativa, pel treball digne dels obrers tècnics, és a dir, per a la formació professional (FP). Considera un insult que un gestor d’uns fons d’inversió cobri cinc mil vegades més que un mestre o una infermera. A més de sous mínims, Piketty proposa fixar sous màxims i que els treballadors tinguin veu i vot en les decisions de les empreses. Tots dos alerten que la solució no pot ser nacional, sinó global,

Comentaris i extractes del llibre Igualtat de T. Piketty i M. Sandel (Ed. 62, en traducció d’Imma Estany) 31.5.2025

pac 164 - Un terror sense fi

Costa d'assumir que un país que se suposava culte i democràtic pugui arribar als extrems de barbàrie que està infringint als palestins, tant a Gaza, on està aplicant una destrucció massiva i absolutament inhumana, com a Cisjordània. Costa d’entendre que no s’aixequin més veus israelianes avergonyides.​.. També resulta difícil de pair la doble vara de mesurar que Occident està fent servir amb Ucraïna i Palestina... A remolc dels Estats Units, Europa ha mirat cap a una altra banda. Ara sembla que comença a reaccionar... Tard, molt tard. Tampoc el món àrab i musulmà ha estat realment al costat dels palestins. Malgrat el bloqueig informatiu sense precedents imposat per Netanyahu a Gaza, el món està assistint en directe i impassible a un extermini.  Les resolucions del Tribunal de Justícia de l'ONU, que obliguen Israel a prendre mesures per evitar un genocidi a Gaza, i del Tribunal Penal Internacional, que ha emès una ordre de detenció contra Netanyahu, han quedat en paper mullat... Un any i mig després de l’inici de la revenja israeliana per la massacre de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, res no sembla aturar el pla d'aniquilació de Netanyahu, que s'ha atorgat llicència per matar palestins impunement, fins i tot amb la set i la fam com a armes de guerra, i amb un 70% dels morts dones i criatures. Els bombardejos sobre Gaza han estat els més letals i intensos des de la Segona Guerra Mundial. El suposat dret a l'autodefensa d'Israel s’ha convertit en una bogeria sense aturador emparada, a més, en tecnologia militar d'última generació: IA i drons. Els palestins fa dècades que són banc de proves.​

El nacionalisme ètnic supremacista ha marcat l'origen i l'evolució de l’estat d’Israel. Va començar amb l’expulsió dels palestins de les seves terres entre 1946 i 1948, amb la Nakba, i així fins avui, amb la política expansionista d’ocupació de nous enclavaments via colons.​.. Ara als palestins, ni a Gaza ni a Cisjordània no els queden forces ni per a intifades. Però la violència mai té fi. Israel, que ha dilapidat tot el crèdit moral, sempre viurà amb la por que un dia reneixi de les cendres la revenja palestina.

​Ignasi Aragay, 7.6.2025

pac 163 - El segle del "dolentisme"

Trump simplement branda la llei del més fort. És un líder gregari i antipoètic, que fa de la banalitat i la barroeria moral la seva marca. Molta gent, ves per on, s’hi sent identificada. El dolentisme li funciona.​..

Però en aquest quart de segle, fins a arribar a aquest senyorot del tupè i l’exabrupte, al món han passat unes quantes coses més. Algunes són exactament l'altra cara de la moneda: per exemple, la irrupció de les dones alliberades i empoderades... Alhora, estem assistint a la hibridació de gèneres, amb identitats i plaers sexuals líquids, una autèntica revolució de la intimitat...

Aquesta recerca de les persones cap a l'interior respon, segurament, a la manca de certeses en la vida pública. Ens hem instal·lat en el desconcert ideològic i ètic, del qual s'aprofiten tots els Trumps... no trobem un nou camí de sortida. La cridòria s’imposa i les crisis s’acumulen i s’exacerben...  la involució democràtica occidental, amb la mutació zombi d'uns totalitarismes que ja crèiem superats: ara es porta la frivolitat autoritària. La frivolitat del mal...

Davant de tot això, no resulta estrany el triomf de les ficcions distòpiques en la literatura i el cinema. Ni tampoc els fantasmes d’una regressió en el marc de les creences, que tant en el terreny religiós com en l’ideològic estan portant nous fanatismes excloents. Més duresa...

Ignasi Aragay, 25.5.2025

pac 162 - Sarabanda d'abril

La gent es mor sense parar a Ucraïna i a Gaza, i els polítics diuen que estan en contra de la guerra però no paren d’armar-se, de fabricar armes i de vendre’n. Ara de l'armament se'n diu seguretat. Jo només estic segur d'una cosa: el diner continuarà governant el món quan els folls que ara manen hagin desaparegut per sempre. Perquè en vindran d'altres.​..

Tot llisca dins l’invisible riu per on van al somrís de Déu les primaveres mortes. En tot allò que en aquest món acaba malament, Carner, que era un bon noi, sap veure-hi la cara bona. Les merles i les cardines que no hauran nascut perquè els seus nius els han desgavellat les urpes de les milanes o els vents arremorats, viuran en aquest somrís de Déu. I de les glans caigudes en camins fressats, esclafades, en naixeran unes alzines més belles que les del món.​ Cal tenir una ànima molt refinada, esperançada i bondadosa per creure que totes les criatures que es moren indefenses a Gaza i a Ucraïna, totes les criatures que no tindran cap vida humana, encara que sigui en una terra miserable i devastada, totes aquestes criatures que són com glans esclafades, creixeran i tindran una vida plena en aquest somrís de Déu. I és que les criatures es moren, es moren els seus cossos, però les ànimes no es moren. Si Déu existeix, les ànimes que Ell ha creat no es moren mai, viuen en aquest somrís. Totes aquestes coses, tots aquests misteris, ara venen els dies que els hem de meditar. Sobretot el més sorprenent de tots i el més increïble, el de la Resurrecció de Crist. Perquè, com va escriure sant Pau, si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe.​..

Narcís Comadira, 29.3.2025

 

pac 161 - Amb vel i sense vel

Sempre m'ha incomodat com, en nom de la interpretació religiosa, les dones (sempre són les dones) han de tapar el seu cos, modificar-lo, deformar-lo, mortificar-lo i odiar-lo perquè no el desitgin. La idea del mocador al cap (no parlem de les perruques de les jueves ortodoxes o dels mocadors de les àvies cristianes perquè per aquí ja no n’hi ha o encara no n’hi ha) ens incomoda pel que representa.​ En un temps llunyà, sense melics a l’aire, pírcings a la llengua, genolls despullats, ulleres de pasta, diamants a les dents, calçotets i calces a la vista, els cabells femenins eren el símbol (i ho continuen sent) del pecat, de la bellesa, del desig. Calia tapar-los.​.. Podem dir, ara, que el mocador és un símbol d'identitat, de feminisme i del que calgui, d’empoderament. Li podem donar la volta com a la paraula queer. I tot depèn, esclar, de la mirada –que és única, que és pròpia– de la dona que accepta o desitja aquesta peça que no serveix per a res (no és un barret per al sol, no és una bota d'aigua) excepte per provocar el confort dels altres. Jo, com amb els toros, faria que aquesta pràctica cultural, ancestral i infame es morís sola amb la següent generació.Però no permetria, com amb el sexe, que les nenes menors d'edat portessin vel. Diem, esclar, que prohibint-lo se les “estigmatitza” i assenyala. Cert. Però no és menys cert –i aquests ulls ho han vist i ho corroboraran els mestres– que hi ha nens, compatriotes i companys d'escola de les nenes que van sense vel a classe, i que fan piscina, que les estigmatitzen tocant-los el cul o els pits per “marranes”.

Empar Moliner, 24-5-2025

pac 160 - La caritat i la depredació que veig a Youtube

​...a YouTube hi ha visions esfereïdores d’animals depredadors que es mengen a la valenta qualsevol altre animal indefens, o més petit, o que corre menys, o que s’ha esgarriat de la manada, entre crits desesperats de la víctima i bramuls o rugits de l’agressor. No fan cap gràcia, però són imatges que volen dir més coses del que es veu.​.. es tracta de metàfores, o analogies del comportament animal respecte al comportament dels éssers humans. Com que no és fàcil veure enlloc com un ésser humà en tortura, n’assassina o se'n menja un altre, disposem d'aquestes imatges en moviment per esfereir-nos davant la possibilitat que nosaltres mateixos fóssim un dia els artífexs o les víctimes d​'una violència tan gran. Quedem molt descansats quan pensem que nosaltres, éssers humans tan civilitzats (?), mai no faríem una cosa així amb un passavolant.

Quant a les belles ànimes que rescaten un animaló, la cosa té una dimensió moral equívoca i enganyosa: els animals mereixen tot el nostre respecte, ben cert. Però aquella caritat amaga i quasi perdona el fet que els éssers humans, entre nosaltres, rarament practiquem la mateixa solidaritat i cura.

​Jordi Llovet, 10.5.2025

pac 159 - Quedar-se al tros

Al llibre Quedar-se al tros (Vibop), Júlia Viejobueno Cavallé (1994) narra la seva experiència a pagès... La Júlia es pregunta si aquest tipus de petita i diversa explotació familiar que durant segles ha conformat el paisatge i la vida a pagès està en vies d'extinció. Podrà resistir? ... "Engaltar unes quantes males collites i anys de penúria o que la maquinària o la salut facin pana et situa a la corda fluixa". Una gelada, una pedregada, la sequera, el foc... El pagès conservador que estalvia, que gasta poc, és perquè té memòria i perquè manté l'esperança.

"La terra conreada és herència d'una civilització antiga de la qual encara formem part", escriu. És així. Ben poca gent n'és conscient. Els pixapins estimen un paisatge que no coneixen ni entenen. A la pràctica, molts no el respecten. Simplement en gaudeixen puntualment, com un bé de consum més d'usar i llençar. Dona jove i pagesa: "Que valenta!", li diuen molts. Els més informats li treuen la qüestió de l’ecologia i la sostenibilitat, un imperatiu moral que l’omple de contradiccions. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si fos tan fàcil casar-les... Cal anar-hi, esclar, però també en això hi ha picaresca i absurditats burocràtiques.

La Júlia s’estima el tros, els seus trossos, inclosos els marges amb timó o espernallac, amb ginebrons i carrasques. A vegades té alguna estona per badar mirant formigues, papallones i granotes. S'hi sent arrelada, com els seus cultius. Això no és immobilisme. És una altra cosa. És saber-se hereva d’uns coneixements i d’una estima pel lloc...

Ignasi Aragay, 10.5.2025