pd 1514 Sacrificar els Jordis? (1)

(arafamésdunany)

El dilema és diabòlic: ¿Puigdemont o els presos? Ens l’estampa als morros un Estat que ha decidit sacrificar la seva dignitat democràtica triant assemblar-se més a l’autoritària Turquia que a la liberal Anglaterra. Un Estat rabiós, ultranacionalista, ferit en el seu orgull, venjatiu. Un Estat que, al repte pacífic i democràtic català, hi ha respost amb violència i empresonaments fraudulents. Un Estat poderós i perillós...

Ignasi Aragay

pd 1513 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (i 3)

(arafamésdunany)

... Perquè ara, més que mai, tenim un Estat que té tota la voluntat i totes les armes per posar-nos bastons en totes les rodes. I amb això no vull dir -només faltaria!- que el dia a dia no sigui importantíssim.

Vam ser víctimes de la rauxa i ara ho serem del seny si no ens adonem que cal continuar posant l’accent en la confrontació política. Si la millor arma del feble és l’ímpetu desbocat del fort, ara és el moment d’utilitzar-la. L’Estat i el PP li han agafat el gust a reprimir, a humiliar, i el que hem d’aprofitar és que també estan reprimint, i humiliant, la democràcia, la llibertat d’expressió. Són drets prou bàsics perquè la base social que els defensi superi de sobres el 50 per cent.

Albert Pla Nualart

pd 1512 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (2)

(arafamésdunany)

... Cal més rauxa en el seny per constatar que el dia a dia que ens han deixat, amb un autogovern anèmic i amenaçat, difícilment ens permetrà lluir-nos: no tindrem CAPs descongestionats ni ràtios escolars escandinaves. El repte era i és enorme, i no es tracta d’autoflagel·lar-nos. En molts sentits estem pitjor, però hem obligat l’Estat a ensenyar al món, i a tots els demòcrates que hi viuen, la seva pitjor cara. Tot el que és derrota en termes pràctics, de dia a dia, és victòria en termes de legitimitat... Ara bé, l’oportunitat d’ampliar la base sobiranista gestionant eficaçment el dia a dia -fent una brillant política social- era més factible (i segurament no gaire) el 2015 que no pas ara...

Albert Pla Nualart

pd 1511 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (1)

(arafamésdunany)

En un gir que no em deixa de sorprendre, bona part dels opinadors que empenyien el Procés cap a una unilateralitat sense manies han passat a dir que del que es tracta ara és de posar-se a governar fent una política social, del dia a dia, que prestigiï l’independentisme i li permeti ampliar la seva base. Em sorprèn, bàsicament, perquè el Procés partia de la idea que aquesta política del dia a dia (educació, salut, etc.) no podia ser efectiva comptant només amb la minvant sobirania -política i sobretot financera- a què condemnava el centralisme expansiu del PP... I ara, xops d’un bany de realitat repressiva on fa aigües la poca sobirania que ens quedava, alguns dels que ho deien asseguren que ha arribat l’hora de descongelar la normalitat, el dia a dia, i posar-nos a governar eficaçment. De quina normalitat parlen?

Albert Pla Nualart

pd 1510 El Procés és mort! Visca el (nou) Procés!

(arafamésdunany)

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula...“Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions... Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari... El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República

Jaume López

pd 1509 Contra la convivència

(arafamésdunany)

“ El cumplimiento de la ley estaba por encima de la convivencia ciudadana ”... Aquesta contraposició entre fer complir la llei i preservar la convivència ja és per ella mateixa significativa, sorprenent. Figura que la llei existeix precisament per preservar la convivència... Per a Pérez de los Cobos, fer complir la llei està per damunt de la convivència, és un bé superior a qualsevol altre. Que es noti qui mana. Per això la policia i la Guàrdia Civil no tenien cap noció de proporció, aquell dia, perquè la convivència és secundària, perquè la imposició de la llei és el valor suprem. No m’imagino cap responsable policial d’un país democràtic dient una frase com aquesta... Perquè em fa l’efecte que aquesta idea, que per fer complir la seva llei paga la pena trencar la convivència de la societat catalana, és la divisa de l’Estat no tan sols l’u d’octubre, sinó molts dies abans i molts dies després. Fins avui mateix.

Vicenç Villatoro

pd 1508 "Delenda est Republica"? (i 3)

(arafamésdunany)

Estat de xoc, la pregunta ja no és què faran ells sinó com respondrem nosaltres. Perquè la repressió rutlla sempre com un mirall. Parla d’ells –de fins on estan disposats a arribar esbotzant-ho tot. Però parla sobretot de nosaltres: de fins on estem disposats a resistir... Si el primer d’octubre, volent ser república, vam aprendre a ser poble, caldrà seguint sent-ho i exercint-ho: és l'única alternativa a la vista. I és el que pretenen desmuntar: esperen endebades que ens tornem cap a casa. Però ens trobaran enmig del carrer, de la feina i de l’aula. Reconstruint republicanament tot el que destrueixen. Indesinenter –no cedir, no desistir, no defallir– és l’única sortida democràtica a la vista que tenim. Derrotar l’excepció.

David Fernàndez

https://www.ara.cat/opinio/david-fernandez-delenda-est-republica_0_1954004769.html