... La qüestió no és només el nepotisme, sinó la distància entre el que els
líders prometen combatre i el que acaben fent quan tenen el poder. Endollar una filla o un fill només és un símptoma. La paraula política devaluada n’és la malaltia de fons.
Orriols va prometre, el 2023, que mai cometria els mateixos errors que
els seus antecessors a l'alcaldia de Ripoll; en particular, compaginar
el càrrec amb un escó al Parlament. Dit i (no) fet: mesos més tard
encapçalava les llistes d’Aliança Catalana. D'aquesta manera, entrava
per la porta gran al club dels poetes de les paraules mortes. Carles
Puigdemont va insistir, el 2016, que el seu seria un mandat de
transició, temporal, d’un màxim de divuit mesos, i que en cap cas
tornaria a ser candidat a la presidència: va ser cap de llista de Junts
el 2017, el 2021 i el 2024. En les primàries del PSOE del 2014, Pedro
Sánchez, que encapçalarà per tercera vegada la llista socialista a les
pròximes eleccions, va defensar limitar els mandats a dues legislatures.
Alberto Núñez Feijóo també s’ha esforçat per ser admès en aquest club
(potser no tan) selecte: el 2016 va prometre que aquella seria la seva
última presidència de la Xunta, però el 2020 va tornar a presentar-s’hi i
va optar a un quart mandat.
Un dels motius pels quals creix la desafecció política és que sovint els
líders dels partits diuen una cosa i en fan una altra. Si pensen que la
gent no se n’adona, s’equivoquen. En política, les paraules haurien de
pesar el doble del que pesen. Quan pesen la meitat, la gent les ignora i
vota amb el cor; o conclou –amb certa raó– que tots els polítics són
iguals; o, senzillament, se n’atipa i pren una distància saludable dels
afers de la cosa pública. Dissortadament, el problema no és que faltin
discursos: és que sobren paraules que neixen mortes.
