dimecres, 22 de maig del 2019

pd 1517 La final

(arafamésdunany)
EL BARÇA s’ha classificat per a la final de la Copa del Rei... En les anteriors es van produir xiulades al rei i a l’himne espanyols que van provocar una irritació considerable en el món monàrquic. Fins al punt que l’Estat va voler castigar-les, a posteriori. Però em fa l’efecte que, en aquesta ocasió, les circumstàncies fan que el desig de l’unionisme no sigui tant castigar la xiulada com evitar-la. En un context en què aquests sectors donen per feta la seva victòria i la derrota de l’independentisme, considerarien la persistència de la xiulada una humiliació inacceptable i un dubte sobre la seva victòria, que probablement intentaran evitar de totes les maneres possibles... Per castigar les xiulades ja feia falta forçar molt la legalitat. Per evitar-les, caldria forçar-la encara més, espantar els qui voldrien fer-les o imaginar mesures, convencionals o no, de molt difícil legitimació legal i democràtica. En anys anteriors va haver-hi una xiulada i al cap i a la fi no va tenir més transcendència. Em preocupa on pot arribar ara l’obsessió per evitar-la.
Vicenç Villatoro

dimarts, 21 de maig del 2019

pd 1516 "The Guardian" i el delicte de rebel·lió

(arafamésdunany)
Però el que cap estat democràticament constituït pot fer és responsabilitzar els que reivindiquen pacíficament el dret de sufragi de la violència que les forces i cossos de seguretat, els jutges o els funcionaris de presons apliquen contra ells.
Actuar d’aquesta manera suposa trencar les regles bàsiques en les quals descansa la convivència. L’estat disposa del monopoli de la coacció física “legítima” (Max Weber). Però no disposa d’aquest monopoli per dir que el blanc és negre, o el pacífic, violent. Per molt suprem que sigui el Tribunal Suprem no pot qualificar de delicte de rebel·lió una reivindicació pacífica del dret de sufragi.
No hi ha pitjor desviació de poder que la del màxim òrgan jurisdiccional quan atempta contra la naturalesa de les coses.
Javier Pérez Royo

dilluns, 20 de maig del 2019

pd 1515 Sacrificar els Jordis? (i 2)

(Arafamésdunany)
L’autèntica força de l’independentisme és la manca de força bruta: saber estar en peu de pau, la fermesa en el fons i la pulcritud en les formes, el discurs conciliador i democràtic de cara a Espanya i entre catalans... només quan hem anat així hem avançat, hem sumat més gent.... topant de cap contra una Espanya intolerant prendrem encara més mal.  Recularem, ens esgotarem i sobretot ens fracturarem, com volen. Hem de recuperar forces i plantejar un no-xoc, descol·locar-los com tantes vegades hem fet.
Avui, la nostra dignitat política ha de ser abans que res humanitària, amb els presos... i evitar donar excuses a una justícia injusta que ha convertit els presos en ostatges... I Llarena ens ha reconfirmat que són presos polítics. Fem-nos forts, doncs, en aquest crit de justícia. Aquí sí que trobarem complicitats al món. I tornem a trepitjar ferm amb les nostres armes de construcció massiva: diàleg, pau, tolerància, democràcia, govern, República.
Ignasi Aragay

diumenge, 19 de maig del 2019

pd 1514 Sacrificar els Jordis? (1)

(arafamésdunany)
El dilema és diabòlic: ¿Puigdemont o els presos? Ens l’estampa als morros un Estat que ha decidit sacrificar la seva dignitat democràtica triant assemblar-se més a l’autoritària Turquia que a la liberal Anglaterra. Un Estat rabiós, ultranacionalista, ferit en el seu orgull, venjatiu. Un Estat que, al repte pacífic i democràtic català, hi ha respost amb violència i empresonaments fraudulents. Un Estat poderós i perillós...
Ignasi Aragay

dissabte, 18 de maig del 2019

pd 1513 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (i 3)

(arafamésdunany)
... Perquè ara, més que mai, tenim un Estat que té tota la voluntat i totes les armes per posar-nos bastons en totes les rodes. I amb això no vull dir -només faltaria!- que el dia a dia no sigui importantíssim.
Vam ser víctimes de la rauxa i ara ho serem del seny si no ens adonem que cal continuar posant l’accent en la confrontació política. Si la millor arma del feble és l’ímpetu desbocat del fort, ara és el moment d’utilitzar-la. L’Estat i el PP li han agafat el gust a reprimir, a humiliar, i el que hem d’aprofitar és que també estan reprimint, i humiliant, la democràcia, la llibertat d’expressió. Són drets prou bàsics perquè la base social que els defensi superi de sobres el 50 per cent.
Albert Pla Nualart

divendres, 17 de maig del 2019

pd 1512 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (2)

(arafamésdunany)
... Cal més rauxa en el seny per constatar que el dia a dia que ens han deixat, amb un autogovern anèmic i amenaçat, difícilment ens permetrà lluir-nos: no tindrem CAPs descongestionats ni ràtios escolars escandinaves. El repte era i és enorme, i no es tracta d’autoflagel·lar-nos. En molts sentits estem pitjor, però hem obligat l’Estat a ensenyar al món, i a tots els demòcrates que hi viuen, la seva pitjor cara. Tot el que és derrota en termes pràctics, de dia a dia, és victòria en termes de legitimitat... Ara bé, l’oportunitat d’ampliar la base sobiranista gestionant eficaçment el dia a dia -fent una brillant política social- era més factible (i segurament no gaire) el 2015 que no pas ara...
Albert Pla Nualart

dijous, 16 de maig del 2019

pd 1511 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (1)

(arafamésdunany)
En un gir que no em deixa de sorprendre, bona part dels opinadors que empenyien el Procés cap a una unilateralitat sense manies han passat a dir que del que es tracta ara és de posar-se a governar fent una política social, del dia a dia, que prestigiï l’independentisme i li permeti ampliar la seva base. Em sorprèn, bàsicament, perquè el Procés partia de la idea que aquesta política del dia a dia (educació, salut, etc.) no podia ser efectiva comptant només amb la minvant sobirania -política i sobretot financera- a què condemnava el centralisme expansiu del PP... I ara, xops d’un bany de realitat repressiva on fa aigües la poca sobirania que ens quedava, alguns dels que ho deien asseguren que ha arribat l’hora de descongelar la normalitat, el dia a dia, i posar-nos a governar eficaçment. De quina normalitat parlen?
Albert Pla Nualart