pd 1731 La bona notícia és la mala notícia (i 2)

(arafa...)

La sensació horrorosa que tens és que tant Jordi Cuixart, com Jordi Sànchez, com Quim Arrufat, David Fernàndez, Anna Gabriel... tots els que criden a la calma la gent i els diuen que no donin cap excusa a la policia per carregar, pensen, de veritat, que els fets importen. És el que tots pensàvem aquell dia, encara. Però ja hem vist que les coses no són així. No hi ha violència, no hi ha “aixecament tumultuari”, no hi ha res, però igualment els tanquen a la presó i els acusen. Si Jordi Sànchez hagués dit: “A les armes!", i tothom, en lloc d’aixecar les mans i cantar, hagués agafat les armes del cotxe de policia obert i hagués disparat, els estarien acusant del mateix, però amb raó. Si els acusen sense raó, doncs, on s’aturaran?

Empar Moliner

pd 1730 La bona notícia és la mala notícia 1

(arafa...)

La bona notícia és la mala notícia. La mala bona notícia és que el documental de Mediapro 'demostra', si és que calia, que els dos homes avui en presó acusats de rebel·lió i sedició no en són culpables. I aquesta és també la mala notícia. Els dos homes acusats d’aquests actes que impliquen violència no només no són violents sinó que criden tota l’estona a la pau, amb l’orgull de qui sap que molesta que l’independentisme sigui pacífic. La bona notícia, doncs, és que les acusacions són falses. Però aquesta és la mala notícia. Perquè si un jutge es pot inventar uns fets que les imatges desmenteixen per acusar algú, també pot arribar fins al final i, malgrat que les imatges el desmenteixin, dictar una sentència també inventada. Si ara, avui, el jutge Llarena diu que hi va haver rebel·lió i sedició, per quina raó hauria de cenyir-se a la veritat demostrable a l’hora de condemnar-los o absoldre’ls?...

Empar Moliner

pd 1729 La injustícia que impedirà el diàleg

​(arafa...)

El nou concepte que ha posat en circulació el govern espanyol per referir-se a l’actitud del govern català de recordar cada dia l’existència de presos polítics i exiliats és la bronca. Es tracta de quedar-se la paraula diàleg i deixar la Generalitat com un grup de victimistes irrespectuosos. Que Iceta li expliqui a Pedro Sánchez que a allò que ell en diu “bronca”, a Catalunya més de dos milions de persones en diuen “dignitat”, i que la reclamació no s’acabarà. Al contrari, que la brega anirà a més, perquè no passa un sol dia que l’Estat alimenti amb una nova humiliació. Les darreres: l’acusació de “rebel·lió sense armes” i la imposició al Govern de Puigdemont d’una fiança milionària que cal pagar en pocs dies. Amb presos i exiliats, amb jutges que inventen acusacions, amb les mentides desmuntades pel reportatge emès per TV3 sobre el 20-S, no esperi que la societat catalana calli.

Antoni Bassas

pd 1728 És monstruós

(arafa....)

Ens acostumem tant a tot, que fins la situació més excepcional, si dura, ens pot acabar semblant normal. Per tant, hi ha coses que cal anar-les recordant periòdicament. És monstruós i indecent que els presidents de l’ANC i Òmnium i mig Govern siguin a la presó, mig Govern més a l’exili i centenars de ciutadans imputats pels fets de setembre i octubre. És monstruós i indecent, i indigna encara més després d’haver vist per TV3 el documental inequívoc de Mediapro, que això se sustenti sobre un relat ple de mentides, que converteix l’exercici de la democràcia i la voluntat de pacificació en un delicte de rebel·lió. És monstruós i indecent que algú, des de la diplomàcia espanyola per exemple, presenti aquesta situació com a normal: són a la presó perquè són vulgars delinqüents. Per tant, és cínic i insultant que se’ns demani fer les coses com si res no hagués passat, com si tot fos normal i correcte. No podem fer com si tot fos normal. Però tampoc no podem deixar de fer, perquè tot és anormal. Sense oblidar mai tot allò que és monstruós i indecent, hem de fer tot el que puguem, on puguem, aprofitant totes les escletxes i jugant estratègicament les pròpies cartes. Ni fingir una normalitat falsa ni paralitzar-se perquè es faci més evident la anormalitat.

Vicenç Villatoro

pd 1727 El Barça i un signe dels nostres temps

"Acceptar l'engany sense que tingui conseqüències, com a signe dels nostres temps". La va escriure aquesta setmana el col·lega Joan Josep Pallàs a La Vanguardia... Passa al futbol, a la política i per tot: pactem amb la realitat perquè no som Quixots, però de tant pactar-hi acabem abaixant el nivell d'exigència.

Antoni Bassas

pd1726 Notes sobre el procés (28): Eros i Tànatos

(arafa...)

Un alcalde d’ERC em manifestava la seva radical oposició a la ponència política preparada per la direcció del seu partit, el qual, segons ell, ha de deixar de banda el pragmatisme per continuar sent un partit arrauxat. Escoltant-lo em sembla percebre una pulsió suïcida que en dosis variables estaria present a tot l’espectre independentista: l’atractiu de protagonitzar una derrota més en la història de Catalunya que torni a posar de manifest la perversió dels seus enemics. D’aquí la reticència d’alguns a tornar a ocupar la Generalitat i a tornar a fer política, d’aquí les presses d’alguns per a un altre enfrontament. Els més abrandats em semblen, en el fons, uns derrotistes. No creuen que sigui possible la victòria i per això frisen pel conflicte. En canvi, els que creiem que la victòria és possible creiem també que exigeix abans una lenta acumulació de forces que només pot passar per administrar de manera competent i inclusiva les eines disponibles: ajuntaments i Generalitat.

                                                                                                                                                 Miquel Puig

pd 1725 Notes sobre el procés (28): La lluita pel relat

(arafa...)

Alguns consideren que l’estat espanyol l'ha encertat empresonant els líders independentistes perquè ha desplaçat l’atenció política lluny del nucli de la qüestió, que seria el dret a decidir. La meva lectura és la contrària.

El fet que uns siguin a la presó i d’altres a l’exili, i que cap país amb una democràcia liberal consolidada sembli disposat a acceptar els càrrecs (o almenys els més importants) contra els segons, concentra l’atenció en l’autèntic nucli de la qüestió, que no és el dret a decidir, sinó la qualitat de la democràcia espanyola. L’estratègia de l’independentisme no pot ser altra que forçar que l’estat espanyol hagi de triar entre la integritat o la democràcia​.​ ​Fins a mitjans del segle XX, l’estratègia de l’Estat podia ser “bombardejar Barcelona”, però al segle XXI ha de ser evitar aquella confrontació convencent els catalans que Espanya és un projecte prou atractiu perquè no valgui la pena qüestionar-lo, i, alhora, convencent la comunitat internacional que l’independentisme no és sinó un moviment fonamentat en la mentida i en l’egoisme.​ ​Si Sánchez no els desactiva, els processaments per rebel·lió constitueixen una bomba que acabarà esclatant a les mans de l’estat espanyol. Mentrestant, l’independentisme ha de saber esperar...

Miquel Puig