pd 1823 Poder i misèries

(arafa...)

... l’estat espanyol, a través de les seves diverses branques i tumoracions, havia retirat milers de milions d’euros de La Caixa i el Banc Sabadell l’endemà de l’1 d’Octubre, per pressionar-los perquè deixessin de tocar el violí i s’oposessin al repte democràtic que havia plantejat el govern Puigdemont... la notícia de la retirada de fons estatals ens ajuda a entendre la realitat catalana de forma més crua, amb els seus ressorts veritables, amb una idea més realista del que significa el poder. Durant un parell de dècades, el Parlament, l’autogovern, van arribar a semblar-nos una bona imitació, una base sobre la qual edificar un projecte polític. Llavors el Procés, per bé i per mal, ens va mostrar una façana de cartró amb les banderes oficials onejant però sense gaire res -sense poder real- al darrere... només ens queda l’espectacle patètic d’una majoria triturada, malferida, maldestra, intentant administrar les ruïnes del naufragi col·lectiu. I aquesta trista realitat empal·lideix encara més quan surten a escena les grans palanques de poder: l’Estat, la banca, els diners, les togues. Un dels pocs pronòstics que s’han complert en aquests anys de tanta agitació era que el Procés, tingués èxit o no, acabaria amb l’autonomisme. És cert: d’aquí en sortirà alguna cosa nova i real, florint sobre el cadàver del vell Estat corromput, o tornarà la provincialització irremissible...

Toni Soler

pd 1822 Confinament ecològic

Nota: val la pena llegir-ho tot a:  https://criatures.ara.cat/opinio/Confinament-ecologic-oportunitat-canvi-habits-salvar-planeta-coronavirus-covid-19_0_2433356646.html 

... Hem descobert que moltes feines i moltes reunions es poden fer des de casa, que no cal agafar el cotxe cada cap de setmana, que la major part dels avions es poden quedar a terra, que podem passar setmanes sense comprar res més que menjar (i paper higiènic), que gran part de les nostres indústries i comerços eren “no essencials”. Hem netejat l’aire de les nostres ciutats, hem reduït els morts a la carretera, hem passat més temps amb els fills, hem descobert que al balcó de davant hi havia veïns. No ho hem fet voluntàriament, tot això... Ho hem fet obligats pel coronavirus. Bé, obligats pel govern i la policia, perquè el virus sol tampoc ens hauria impedit agafar el cotxe... Tot això passarà... Fa cinquanta anys (jo hi era, i ho recordo) la vida era bastant suportable... ¿de debò hem de mantenir tota una activitat industrial dedicada a fer coses absolutament inútils? ¿De debò necessitem llençar tanta roba, mobles, aparells electrònics o cotxes que funcionen perfectament només perquè han passat de moda o perquè n’ha sortit un model nou? ¿Realment cal conduir centenars de quilòmetres cada cap de setmana? ¿És que cada habitant d’Europa té el dret i la necessitat de viatjar més en deu anys del que Marco Polo o Colom van viatjar en tota la seva vida?

Quan el virus passi, ¿haurem après a viure d’una altra manera o continuarem cremant el futur dels nostres fills i néts mentre ens manifestem per exigir que algú (sempre algú altre) faci alguna cosa?

Carlos González

pd 1821 Prou alarma

(enviament extraordinari i virtual)

 

L’estat d'alarma és una mesura política, no sanitària. La mesura sanitària és el confinament. L’estat d’alarma és una mena d’estat d’excepció que permet al govern central assumir tots els poders i permet també un desplegament no habitual de l’exèrcit i de les forces de seguretat. El govern del PSOE i Podem va dir que necessitava aquesta mesura política, l’estat d’alarma, per tal de poder dur a terme les mesures sanitàries que havia previst. No era evident ni que aquestes mesures sanitàries fossin les adients ni que fes falta l’estat d’alarma per dur-les a terme. Però la por a la pandèmia va fer acceptar com si fos un paquet únic les mesures polítiques i les mesures sanitàries sense gaire oposició. El resultat no ha estat bo. No és una opinió, és una constatació numèrica. Ja discutirem en algun moment, no enmig de la tempesta, què va fallar en aquestes mesures, les polítiques i les sanitàries, i qui n’és el responsable. El que no té cap sentit és allargar encara més una mesura política, nascuda per ser excepcional, que retalla drets i competències i que a més no ha demostrat la seva utilitat per a la sanitat...

Vicenç Villatoro

pd 1820 En defensa del Parlament

(arafa...)

... podem convertir la cambra catalana en una trista joguina, en una sobirana inutilitat... Mentre els presos reclamen unitat, altura de mires, generositat, seriositat i visió de futur, la majoria independentista s’esbudella al carrer i a la cambra en una política de vol gallinaci que contradiu l’essència del seu discurs... L’1-O va ser una gran victòria seguida d’un contraatac brutal de l’Estat per al qual es va veure que no estàvem preparats. I, malgrat tot, el 21-D l’independentisme es va recuperar i va demostrar la seva fortalesa a les urnes. En va sortir un Parlament amb majoria absoluta dels qui volem una república. ¿Com pot ser que ara el mateix independentisme debiliti aquesta cambra? ... El Parlament és autonòmic, sí. També ho és la Generalitat. És el que tenim... Són les nostres institucions d’autogovern, guanyades a pols, amb molt d’esforç i sacrifici de tanta gent, durant els republicans anys 30 i durant la Transició del franquisme a la democràcia. I són les institucions que alguns aspirem a convertir en estatals, perquè entenem que és l’única via capaç de garantir el progrés i benestar per a tots els ciutadans de Catalunya. Ja s’ha vist que no serà fàcil...

Ignasi Aragay

pd 1819 La veritat i la mentida (i2)

(arafa...)

 ... Com si fes vergonya dir quins són els defectes de l’independentisme! Però si és el primer que s’ha d’admetre si es vol avançar... Perquè equivocar-se o no saber-ne més és comprensible: vivim en un Estat que no dubta a amenaçar amb morts, que fa xantatge a empreses i bancs, que pega a gent indefensa i que alimentarà la ultradreta si li convé, però és d’aquí d’on volem fugir. La misèria estatal no pot servir per disfressar la mala fe que hi ha hagut dins de l’independentisme... L’Estat no ha parat de donar nous arguments, cada setmana, per voler cada vegada amb més ganes la independència, però no es tracta de conrear l’autoajuda política ni de xipollejar en el bonisme, ara. Es tracta d’independitzar-se de les pròpies mentides perquè s’assemblen massa a les que ens han lligat fins avui. Esclar que sabem que hi ha moltes dificultats, com no n’hi ha d’haver si et posen a la presó... Però compte, perquè una cosa és arrossegar els vells embassaments de merda i una altra és fer-los servir els uns contra els altres. Es tractava de fugir-ne, no de duplicar-los; de canviar partits, institucions i entitats, no de situar al carril central de l’acció política el que pitjor sap fer cadascun d’ells.

Francesc Serés

pd 1818 La veritat i la mentida 1

​(arafa...)

... Sí, el moviment independentista es va desenvolupar al costat de tres partits que eren un desastre. ¿Sabíem que CiU tenia corrupció a dins i que ens aniria petant als morros encara que no hi tinguéssim res a veure? Sí, i ens embrutava, i el xantatge a què ha sotmès els altres partits per netejar-se ha estat escandalós. ¿Sabíem que podriria les relacions amb ERC? Sí. ¿I sabíem que ERC era com aquells decorats dels westerns, que darrere hi havia molt poca cosa? Sí. ¿Pensàvem que la CUP era una calamitat? I tant, t’ho diuen ells, com molts militants d’Esquerra i de Convergència ratificarien fil per randa el que estic escrivint... La mentida, però, és perillosa perquè crea addicció, ... Si no volen continuar fent el ridícul ... i perdre el capital humà acumulat, els líders independentistes haurien de buscar la tan reclamada unitat d’acció, sí, però abans que per qualsevol altra cosa, per dir la veritat i per consensuar un relat creïble. Altrament, la independència, que és una causa justa i cada dia més necessària, pot acabar bastardejada per uns interessos de partit que s’assemblen molt als monopolis polítics de què volem fugir. Ras i curt: si no s’explica clarament per què no es van poder construir les estructures d’estat, per exemple, és molt probable que no es puguin construir a mitjà termini...

Francesc Serés

pd 1817 L'esquerra i l'incivisme

(arafa...)

... El paternalisme que malcria és una actitud habitual dels ajuntaments davant l’incivisme. Són més de recollir la merda que d’incomodar el cagador... Siguin de dretes o esquerres, pensen que multar irrita els que els voten i posa en perill la reelecció. Però, si són d’esquerres, a això s’hi suma una coartada ideològica: la boirosa línia que separa cert incivisme de la marginació. (No, evidentment, el més greu i sagnant: el frau fiscal.) Els repugna multar els més pobres. I no poden, esclar, multar només els benestants. Solució: multem ben poc i reduïm el cos d’agents cívics (¿ho són els agents de la Guàrdia Urbana?). Còmode i barat... L’esquerra hauria d’entendre que tolerar l’incivisme no ajuda gens els més desfavorits. Són els més rics, en tot cas, els que es poden aïllar davant la fallida de la convivència, els que es poden refugiar en barris residencials. I són els pobres els obligats a conviure intensament amb veïns difícils. I ja sé que la convivència és una font de tolerància i enriquiment, però és, també, un infern quan impera la impunitat de l’incivisme.

Una norma bàsica de govern hauria de ser no fer mai lleis ni normes sense tenir la voluntat i la capacitat de fer-les complir... l’espectacle d’una llei ignorada soscava totes les altres lleis. La feina de l’esquerra és garantir que les normes i les lleis són democràtiques -i denunciar, canviar i desafiar les que no ho són-, però és, també, fer-les complir, perquè si són democràtiques serveixen, sobretot, perquè no imperi la llei del més fort.

Albert Pla Nualart