pd 1898 ¿No es pot parlar de Vox ni de Valls?

(arafa...)

... Tancar els ulls no fa canviar la realitat. Al contrari: cal mirar-la de cara. Els problemes s’han d’afrontar o es fan més grossos. No serveix de res negar-los, amagar-los, dissimular-los... El present existeix. I és com és. Per canviar-lo no n'hi ha prou amb cobrir-lo amb un vel i bones paraules, no és suficient assegurar que tot va bé quan és evident que no. Parlar-ne no vol dir instal·lar-se en la queixa o el derrotisme, no vol dir caure en el fatalisme. Vol dir, senzillament, no amagar el cap sota l’ala. Vol dir actuar... cal prendre-se'ls seriosament perquè són fenòmens preocupants. Només cal mirar què està passant al món, i com tanta gent frustrada sublima la seva impotència amb la màgia de les solucions fàcils dels qui ofereixen caps de turc... Davant d'aquest manual simplista cal bastir un discurs comprensible i honest, que faci de la complexitat un valor. Cal explicar les coses tal com són, encara que siguin difícils de pair...

Ignasi Aragay

pd 1897 Els límits dels drets dels animals

(arafa...)

... cap filòsof de prestigi discuteix que els drets dels humans com a éssers que culminem l’evolució han de prevaler -en cas de conflicte- sobre els de qualsevol altre animal. ¿Creure que la culminem és supremacista? No, és una veritat científica i és profundament irracional negar-ho. Que no siguem tan excepcionals no vol dir que no hi hagi cap salt qualitatiu. ¿Hi ha contínuum? No pas en el món moral. Mai jutjaríem un lleó per atacar una gasela. Tots els drets humans comporten deures i això els fa qualitativament diferents dels dels altres animals. Reconèixer drets als altres animals és un salt endavant en el progrés moral, igualar-los amb els drets humans és una forma de barbàrie. És essencial tenir-ho clar perquè l’ètica és un món de valors en conflicte...

Cal ser molt prudents quan diem “igual com els negres o les dones eren considerats inferiors, ara els animals...” L'únic que ho iguala és que són exemples de progrés moral. Mai hem de perdre de vista que els negres i les dones sempre han sigut tan humans com qualsevol humà i que, per contra, els animals -tot i tenir drets- ni són humans ni tenen els mateixos drets. Pot semblar obvi, però veient l’èxit de manifestacions com les motivades per la mort de la gossa Sota, em temo que no ho és tant. Perquè és cert que un gos és més fàcil d’estimar que una persona, però seria molt trist que ens deixéssim anar en aquesta discapacitat emocional.

Albert Pla Nualart

pd 1896 Fanta de taronja

(arafa...)

Si sabia que deia mentides, és calculadora, però sobretot dolenta, perquè amb aquelles paraules –falses– feia un mal concret a persones concretes, de les quals coneix noms, cognoms i nombre de fills. Com ara el major Trapero. Si no ho sabia, vol dir que per damunt seu hi ha un mentider més poderós, que la considera estúpida, i li posa la mà al clatell per fer-la parlar. “Hoy hemos tenido más información sobre las imágenes de los dosieres de los Mossos para vigilar y espiar a aquellos que no pensamos como ellos”, va dir Inés Arrimadas. I si són capaços de mentir en això, amb aquest aplom salvatge, si són capaços de mentir dient que Carme Forcadell és “golpista”, són perfectament capaços de dir també que "no hi ha pacte amb Vox a Andalusia”... El partit taronja, de fet, és com la Fanta. El sabor més conegut és aquest, el de taronja, però s’adapta a cada comunitat on es distribueix, segons els gustos dels consumidors... Per això admirem Ciutadans. Per obtenir la trona varien el sabor i el color, mantenint, això sí, aquell deliciós toc crispat, buscabregues i anticatalà...

Empar Moliner

pd 1895 Qui ha de liderar l'estratègia independentista?

(arafa...)

... En una part de l'independentisme s'ha imposat la idea que la revolta dels somriures és una ingenuïtat. S’ha traspassat una línia mental perillosa. Com a víctima de la repressió, hi ha gent que es creu amb el dret a protestar cremant pneumàtics, tombant contenidors per fer barricades, tirant tanques, trencant semàfors, llençant objectes a la policia i encarant-s'hi. Alguns ho fan directament i altres ho justifiquen, ho minimitzen o ho atribueixen exclusivament a infiltrats. Aquesta creença és letal. És caure en la trampa de la repressió, que precisament busca la resposta violenta per legitimar-se... Cada encaputxat és una oportunitat per a un infiltrat. La violència, per mínima que sigui, allunya la independència... En el rerefons d’això hi ha el debat sobre quina estratègia ha de seguir l’independentisme. D'una banda, hi ha els partidaris de la unilateralitat, que, tot i estar en minoria, són els més bel·ligerants a les xarxes i al carrer; i els més mobilitzats... (De l'altra hi ha un) sector que ha decidit aparcar la unilateralitat i voldria tornar al pacifisme immaculat, a la mobilització indubtablement no-violenta i imaginativa. Però és un grup, al seu torn, dividit...

Quan es demana unitat estratègica, caldria que decidíssim a qui donem el lideratge per fer-la possible. ¿Als minoritaris unilateralistes o els majoritaris no-violents? I dins d'aquests segons, ¿als desobedients o als cohesionadors?

Ignasi Aragay

pd 1894 De la resistència a la resiliència

(arafa...)

La resistència només comporta aguantar, amb patiment, esperant que allò s'acabi o fent el que calgui perquè s'acabi. La resiliència va més enllà. D’entrada, encaixa allò que trasbalsa, però, després, conscient que aquella font de neguit no pot -o no li surt a compte- fer-la desaparèixer, aprèn a conviure-hi i en neutralitza els efectes negatius amb processos mentals i canvis d'actitud. És, doncs, una adaptació positiva a una situació adversa. Tan positiva que s'arriba a dir que la persona resilient en surt reforçada.

Per tirar endavant, necessitem ser resilients a la mort d'algú o a una catàstrofe natural. Entre altres coses, perquè no hi podem fer res.

... el pas de la resistència (amb totes les seves connotacions èpiques) a la resiliència (tan progre i enrotllada). És un pas que, utilitzat perversament, permet treure el focus del botxí per posar-lo en la víctima. Simplificat i portat a l'extrem, el concepte resiliència indueix a pensar -com tantes teràpies alternatives- que estar bé, al capdavall, només depèn de tu.

... fins a quin punt al sobiranisme li convé passar de la resistència a la resiliència, fins a quin punt el que sembla un elogi no és una presa de pèl. ¿És realisme o resiliència el que fa que tants sobiranistes estiguin passant de voler la independència a conformar-se amb més autogovern?

Albert Pla Nualart

pd 1893 Sense el cor a la mà

(arafa...)

Continua obert el debat sobre si els partits independentistes han d’ajudar Pedro Sánchez a mantenir-se en el poder. Entenc molt bé els que, amb el cor a la mà, rebutjarien sense miraments qualsevol proposta d’acord procedent de Madrid mentre la situació dels presos polítics i els exiliats no es resolgui...   Però els polítics tenen l'obligació de contrastar les emocions amb els fets, els guanys amb les pèrdues, i actuar de manera una mica més racional...

perquè malgrat les dificultats, els errors propis i la repressió, el sobiranisme té opcions de conquerir l'hegemonia a Catalunya. I això no porta automàticament a la independència, però és el que més ens hi acosta. Cal fer tot el possible perquè les persones més preparades estiguin en la vida política...

Toni Soler

pd 1892 La llibertat que portem dins

(arafa...)

L’autèntica llibertat la portem dins nostre. Aquesta no ens la poden prendre.​.. Tot això ve a tomb dels presos polítics, esclar. I de la meva sensació respecte a ells: els veig molt lliures, profundament lliures...​

​No és que els envegi, esclar. És molt dur el que viuen. Ni tampoc que els compadeixi. No és compassió, el que els cal ni el que volen, sinó comprensió, solidaritat, respecte, compromís i lluita. En realitat, des de la seva profunda llibertat interior, des del seu testimoni, ens aporten sentit per seguir. Són ells i elles els que ens donen forces. És la seva radicalitat pacífica i serena l’única llum en aquest moment de foscor i desconcert, quan sembla que no hi hagi sortida del túnel. El seu exemple i la seva generositat ens guien. Crec que hauríem de callar més i escoltar-los més.​ ​Són els dipositaris de la nostra llibertat. Que ni el nostre soroll ni la nostra llibertat d’acció no embrutin el seu sacrifici​... ​ Siguem dignes de la llibertat interior dels presos.   ​

Ignasi Aragay