pd 1949 El futbol i la coeducació

 

(arafa...)

La meva filla m’ha dit algun cop que se sent millor a l'aula que al pati. La seva germana bessona només se’m queixa que els nens no la deixen jugar a futbol... Des de fa un temps, la dèria d’alguns nens per la pilota és tan intensa que gairebé les ignoren. Com més desregulats són els patis més fidelment reflecteixen les descompensacions de la societat. La centralitat que hi acaba tenint el futbol és un clar reflex de la que té en el dia a dia de les famílies...

La coeducació parteix de la creença que la interacció entre nens i nenes enriqueix i civilitza, i que com menys n’hi ha més primitiva i salvatge -més radicalment binària-és la societat que en resulta. Però coeducar hauria de servir, sobretot, perquè nenes i nens aprenguin a col·laborar en peu d'igualtat, a fer-ho tot entre tots, a no sentir estrany ni aliè res que contribueixi al bé comú... Anem en la bona direcció? No del tot quan  seguim posant l'accent en un trampós empoderament femení: en una igualtat en què sempre són les dones les que ho han de poder fer tot, les que han d'incorporar valors i somnis masculins. I mai són els homes els que s’han d’avergonyir de tenir fills sense fer de pares, de menjar sense cuinar, de ser cuidats sense cuidar, d’escaquejar-se de les feines més dures i desagraïdes. Passa també amb el futbol...  

Albert Pla Nualart

PD 1948 LIDERATGES A JUDICI

(arafa...)

...  el govern de Puigdemont i Junqueras es va trobar, com diria Carod-Rovira, “entre Espanya i la paret”, és a dir, entre l’obligació de complir un mandat democràtic i la impossibilitat pràctica de dur-lo fins al final, a causa de la nul·la disposició al diàleg per part d'un govern espanyol que més aviat albirava l'oportunitat d'aplicar un càstig exemplar...

Els acusats....  no tenen plena llibertat d'expressió. Són ostatges legals. (Per això, i per res més, han estat en presó preventiva tant de temps.) Quan els toqui parlar, tindran l'opció de dir que, vista l’experiència, renuncien a apostes maximalistes sense comptar amb un consens intern més ampli o una perspectiva raonable de negociació amb l'Estat. O, ben al contrari, podran dir, com ha fet Puigdemont, que es penedeixen de no haver premut l’accelerador just després de l'1 d'Octubre, quan la indignació ciutadana era més aguda; o fins i tot podran reivindicar que el referèndum continua sent l’única via legítima per resoldre el conflicte català i que tornaran a convocar-lo quan en tinguin l’oportunitat. En qualsevol cas és difícil que hi hagi un posicionament unitari, perquè hi ha acusats que tenen aspiracions de mantenir-se en la vida política i n'hi ha que no; n'hi ha que, comprensiblement, volen tornar a casa com més aviat millor, i d’altres que, com Jordi Cuixart, ja han dit que sortir de la presó ha deixat de ser la seva prioritat, la qual cosa vaticina una declaració final sonada...   

Toni Soler

 

pd 1947 Resistir a la frustració

(arafa...)

El Poder pot ser roí però d’idiota no en té res... 

Guanyem cada dia, quan decidim no rendir-nos i ens refem de cada derrota. Amb tot en contra, fins i tot nosaltres mateixos...

Resistir la frustració, desobeir el cansament: d’això va tot plegat. Sempre. Indesinenter: ni defallir ni desistir. Res de desesperar, doncs... Constància perseverant i neurona col·lectiva. En millors o pitjors condicions, la lluita sempre educa i la resistència –ja inevitable, perquè ens hi arrosseguen– requereix necessàriament estabilitat i permanència contra bords i lladres. Altres temps vindran: i si són més negres o menys grisos dependrà, estrictament, de cadascuna d’aquestes lluites, de cada gest, de si insistim o desistim...

  Ngugi wa Thiong’o a ‘Lluitar amb el diable. Memòries de la presó': “La colla que està al poder sap que té en monopoli tots els instruments de la violència coercitiva, però també sap que cap força terrenal al capdavall pot derrotar el poder organitzat d'un poble que ha pres consciència de la seva situació; i per això es fa imprescindible educar el poble en la cultura de la por i del silenci, per tal que se sentin febles i desemparats”...

... malgrat tot, no hi ha cap motiu, ni un de sol, per rendir-se. Sinó tot el contrari.

David Fernàndez

pd 1946 Desacreditar

 

(arafa...)

En un judici amb poques proves materials (i les poques que hi ha, les imatges enregistrades, no les deixaran veure fins al final), tots els relats sobre què va passar es fonamenten en els testimonis. Per això n’hi ha tants i són tan importants. Com que aquests testimonis expliquen coses diferents i contradictòries, no pot ser que siguin totes veritat a la vegada, és molt rellevant saber quin crèdit té cadascun, quina és la seva credibilitat... I aquí és on s'està produint una de les desigualtats més escandaloses del judici. Les acusacions anuncien explícitament que volen desacreditar els testimonis de la defensa –per exemple, els observadors internacionals–, malgrat que no són part dels fets, i poden fer el que els passi pel cap per aconseguir-ho. I en canvi, les defenses no poden posar en dubte el crèdit dels testimonis de l’acusació, sobretot guàrdies civils, i no es permet confrontar les seves declaracions amb imatges que podrien contradir-les ni s’investiga sobre si emeten opinions sectàries des de perfils ocults a les xarxes. Potser és que a la Guàrdia Civil, com al papa de Roma, se li pressuposa el do de la infal·libilitat.

Vicenç Villatoro

pd 1945 Ciutadans rebaixats a la categoria de "massa"

 

(arafa...)

Al judici dels presos polítics, quan els agents s'han de referir a les manifestacions del setembre i l’octubre del 2017 parlen de “la massa”.  Fins i tot n'hi va haver un que la va definir: “Una massa és una concentració de persones que apareixen per allà”. L'ús de les paraules no és innocent, i “massa” és la solució que van trobar els fiscals per superar la incomoditat que sentien cada vegada que havien de preguntar “I quina era l'actitud dels manifestants?” Perquè estem parlant d'això, de ciutadans que feien ús del seu dret fonamental de manifestació. En quin país democràtic del món declaren desenes i desenes de policies sobre manifestants que no van fer mal a ningú ni van trencar res? En canvi, si els qualifiquem com a massa els despullem de qualsevol humanitat i, per tant, de qualsevol dret. És veritat que en aquest judici hi ha en joc les llibertats de tots.

Antoni Bassas

pd 1944 No cal jugar

 

(arafa...)

La Junta Electoral Central "insta TV3 i Catalunya Ràdio a no dir 'presos polítics' o 'exiliats'" (que vol dir que ho prohibeix)...  Es tracta, sobretot, d’instal·lar la sospita sobre els mitjans públics catalans... En un cas de censura passa sempre allò: és evident que el que censura té el poder, però no pot tenir l'humor, i que el censurat, en canvi, no té el poder, però l’humor és tot seu. Podríem jugar i dir que no han prohibit dir "preses polítiques" i "exiliades". Podríem dir-ne "els presos no comuns" i també els obligaríem de nou a pronunciar-se. Però no cal jugar... No cal jugar. És més poderosa la presència de l'absència. El buit, que tant i tant omple. Al parc infantil, hi ha nens que en peguen a d’altres perquè "no volen ser amics seus". Això és Espanya, la desconcertada. Hi ha moltes maneres d’estimar, però només n’hi ha una de ser estimat. Vivim en un regne al qual li és igual tenir súbdits per força, i això ho canvia tot, no ho dubteu, a favor nostre.   

Empar Moliner

pd 1943 Clarobscur (i 2)

 

(arafa...)

La capacitat de l'ésser humà per relacionar-se mai no deixa d’enlluernar-me. Coneixem, compartim, fem servir l’empatia, ens solidaritzem, consolem, riem, ens estimem. I tot plegat d'una manera natural i sense intencions amagades. Si un company ha estat de baixa ens amoïnem per la seva salut, si una companya ha sigut àvia ens alegrem de la seva felicitat, si un altre ha viscut una experiència emocionant ens agrada que la comparteixi amb nosaltres i ens emocionem amb ell.

Potser ho trobareu massa naïf. Potser pensareu que sí, que d'acord, que el món és ple de bona gent però que això no evita l'ascens de la ultradreta ni els desastres humanitaris. Cert. De la mateixa manera que la florida dels ametllers que s’està produint arreu com un miracle no impedeix els terratrèmols, les riuades o tota mena de desastres naturals a qualsevol racó de món.

Només mirant alternativament a banda i banda, ara al costat fosc, ara al lluminós, aconseguirem no embogir.

Sílvia Soler