pd 2069 Contra els avorrits 1

 (arafa...)

Els contraris a l’autodeterminació o a la independència de Catalunya diuen moltes coses que poden resultar irritants, però n’hi ha una que a mi, particularment, em treu de polleguera: “N’estic avorrit”. “Buf, quina matraca, el Procés”. Etcètera. Aquesta mena d’expressions es poden dir en un context informal i de confiança. Jo mateix he dit coses similars, perquè la sensació de bucle i d’atzucac és inevitable, i perquè en un món hiperinformat ens cansem de seguida fins i tot de les notícies més rellevants... Pretendre que una qüestió com el Procés es resoldrà per avorriment és una irresponsabilitat.

I amb això no vull dir -només- que el sobiranisme català seguirà tenint un paper central en la política catalana, per molt avorrida que resulti la seva falta de progressos tangibles; sinó que, fins i tot en el cas que ERC, JxCat i la CUP desapareguessin sense deixar rastre, les causes que van motivar la crescuda de l’independentisme ara fa set o vuit anys romandrien intactes i ben vives. El dèficit fiscal, la crisi de les infraestructures, la falta de reconeixement identitari, la il·legitimitat de l’Estatut del 2006, la reculada de la llengua catalana i la descarada madrilenyització de les polítiques públiques iniciades en l’era Aznar formen part, encara avui, de la nostra realitat... 

(continuarà...)

Toni Soler 30/6/2019

pd 2068 El futur serà "rurbà" o no serà

 (arafa...)

... La vida és canvi permanent, de la matèria i l'esperit. Ja ens ho va advertir Heràclit a Sobre la natura : “Tot flueix, res no està quiet”...  Alhora que creixen imparables les nostres àrees metropolitanes, també s’expandeix el bosc assilvestrat... El camp s'ha buidat de persones i s'ha omplert d’arbres. Mireu fotos esgrogueïdes i veureu turons pelats on avui hi ha una frondositat a primer cop d'ull agradable. Queden molt bé, les fotos. I cremen molt bé, els incendis. La immensa majoria són boscos bruts, selvàtics. Tants arbres descurats són combustible, són el malson dels bombers. On són els pastors? Tot canvia, esclar. Els éssers humans també som natura i també intervenim en la natura. Per a bé i per a mal... No es tracta de fer pairalisme romàntic d’urbanita esteticista. No n'hi ha prou amb la visió superficial del boletaire o del turista rural de cap de setmana. Hauríem de canviar el consum depredador de paisatge per la vivència responsable del camp. No sé com es fa, això, però sé que s'ha de fer. Tots sabem que s'ha de fer...  El futur no serà només urbà, serà rurbà o no serà. Natura i cultura. Fem-ho.  

Ignasi Aragay

30/6/2019

pd 2067 Com enriquir-se servint persones

(arafa...)

... Un servei més eficient, i aquest és el gran argument per privatitzar, no és el que costa menys diners, és el que atén millor els que el reben i omple més els que el presten. És el que crea vincles i civilitza... El servei a les persones és el cor de l’estat del benestar i és l’àmbit professional que més pot contribuir a crear i enriquir un teixit comunitari. És servint les persones que tota la societat es pot fer més càlida i solidària o més freda i individualista. Envoltar l'acció directa dels funcionaris -deixant molt clar on és imprescindible que arribi- de l'acció voluntària i l'economia social que posa el bé comú per davant de l’afany de lucre és una fórmula imbatible. El servei a les persones té un enorme potencial a l'hora de fer poble, de fer barri, de polititzar en el millor sentit de la paraula. Obrim, doncs, la porta a externalitzar-lo: deixem-hi entrar tots els que volen millorar-lo. Fomentem, implicant-hi per la via de concerts i convenis, les cooperatives innovadores, amb voluntat de servei i arrelament al territori. Però blindem-lo contra la mercantilització, contra els voltors que, com les empreses de Florentino, s’enriqueixen assistint a domicili la gent gran. Ells són els que permeten i desitgen que vivim ignorant-nos, perquè mentre ens ignorem, tancat cadascú a casa seva, manen ells i no nosaltres.

Albert Pla Nualart

30/6/2019

pd 2066 L'exèrcit i el foc

 (arafa...)

Una característica de la vida pública espanyola és la tendència a trobar excepcional el que és normal (i normal el que és excepcional). La presència de l'exèrcit espanyol en l'extinció del foc de la Ribera d'Ebre s'ha presentat, així, com una cosa excepcional. No m'ho sembla. Em sembla el compliment normal d’un contracte vigent. En el contracte amb qualsevol estat es reconeixen uns drets i es donen uns serveis a tots els ciutadans, a canvi d’uns deures (també fiscals). A partir d'aquí, tot el reconeixement del món a qui fa bé la seva feina i tot l’agraïment a qui s'hi juga, a més, la vida. Però el servei va en el contracte. El que passa és que la cultura pública espanyola és molt poc contractual. Els serveis i els drets són vistos com una concessió graciosa i discrecional del poder. Potser perquè la idea del contracte remet a la possibilitat de negociar-lo, de revisar-lo si una de les part no n’està satisfeta. A Catalunya hi ha molts partidaris de revisar el contracte o, si no es pot fer d'una manera satisfactòria, rescindir-lo de mutu acord. El que no apareix en cap contracte és que la gent espontàniament ajudi el pagès de la Ribera que s'ha quedat sense ramat. Això no és contracte. Això és solidaritat.

Vicenç Villatoro

30/6/2019

pd 2065 Ho tornarem a fer

(arafa...)

... el PSC proposa, un altre cop, sotmetre a referèndum un nou Estatut d’Autonomia que permeti superar la divisió entre els partidaris de la independència i els que hi són contraris. En definitiva, ens diu que el PSC “ho tornarà a fer”. És indubtable que si se’n surt l’independentisme tornarà a ser una opció minoritària durant alguna dècada.

El futur no està escrit, però a mi em sembla que aquest segon intent està condemnat al fracàs perquè ni els partits centrals de la política espanyola, ni els poders profunds de l'Estat, ni l’opinió pública, permetran que tingui èxit.

Si el meu pronòstic és encertat, serà com a conseqüència d’aquest segon fracàs que els independentistes “ho tornarem a fer”, o sigui, ho tornarem a provar. A la llarga, una de les dues forces se'n sortirà. Quina? Com diu un eximi exdirigent socialista, només hi ha una cosa més difícil que la independència de Catalunya: la transformació de l'estat espanyol en una autèntica federació.

Miquel Puig

 

pd 2064 El perill que ens assetja a tots

(arafa...)

Prohibit criticar el rei. Ho ha dit ni més ni menys que el Tribunal Constitucional adreçant-se ni més ni menys que al Parlament de Catalunya. Com a ciutadà català em sento censurat. Com a ciutadà espanyol em donen una raó més per renunciar a la meva ciutadania. Un rei de les opinions del qual no es pot discrepar és un rei feble, sense autoritat... En general, quan prohibeixes una opinió aconsegueixes l'efecte contrari: reforçar-la. O sigui que el TC, un cop més, dona aire al sobiranisme català i aconsegueix que el rei sigui més llunyà, no ja dels independentistes sinó de qualsevol persona amb un mínim sentit democràtic... El que han fet és propi d'una mentalitat autoritària, d’aquells que creuen que hi ha poders intocables...

L'aire dels temps és aquest: prohibició, censura, exclusió. És un aire viciat, densament intolerant, en què el poder s'exerceix amb una enervant suficiència i sempre contra algú. No a favor de tots, no pensant en el respecte a les diferències, en les raons i sentiments diversos. Aquest tarannà autoritari s’infiltra en les actituds d’uns governants i jutges i manaires de tota casta que veuen arreu o enemics o súbdits. Sembla com si en lloc de tenir autoritats públiques estiguéssim sota la voluntat de petits reietons altius i milhomes...

Ignasi Aragay

 

pd 2063 Memòria personal 2

(arafa...)

... tinc la impressió que cada vegada serà més difícil, a nivell personal, i potser fins i tot col·lectiu, reconstruir aquestes trajectòries... El canvi ara és tan ràpid que en una vida humana podem ser testimonis de transformacions culturals enormes, com el pas de l’ús d’un llenguatge encara marcat per la vida a pagès, com ho era en la meva infància, a la invasió dels anglicismes del moment actual...  Però ja no escrivim cartes, sinó whatsapps, o com a molt e-mails. Ja no tenim unes quantes fotos en paper, capaces de sobreviure’ns, sinó milers d'imatges fugisseres, en un suport totalment evanescent, perquè la tecnologia canvia i ja no podem sentir les cassets i és difícil escoltar els vinils, i demà hauran desaparegut els aparells on mirem vídeos i fotos... L’abundància de mitjans per al record ens els anul·la: hi ha poques imatges emblemàtiques, evocadores d’una situació excepcional... Què serà, en el futur, de la nostra memòria, del nostre intent de trobar els rastres que ens expliquin per on hem caminat?

No es tracta de nostàlgia; estic convençuda que cap temps passat va ser millor, i la prova és que les persones vivien molt pocs anys, perquè vivien pitjor, amb més dificultats, problemes i angoixes. El que em sobta és constatar que en cada canvi de la societat es perden coses que tenien molt valor...

L’avenç tècnic sense progrés ètic ens porta a buscar satisfacció en el narcisisme, en l’acumulació de coses banals esborrades l'endemà per una nova banalitat... Però em pregunto què quedarà de nosaltres, del nostre temps, com construiran la seva memòria personal les noves generacions, amb rastres tan evanescents com els nostres, devorats per les mateixes tecnologies que els generen. Què s’arribarà a transmetre al futur de la nostra forma de vida, que ens sembla tan apassionant però està tan basada en l’usar i llençar, en l’obsolescència permanent de tot.

Marina Subirats