pd 2081 Les contradiccions de Colau i de l'independentisme

(arafa...)

La política en minúscules és l’art de trobar les contradiccions i incoherències en els teus oponents i l’art d’invisibilitzar o naturalitzar les pròpies. La política en majúscules és la capacitat de transformar les coses pactant amb la realitat sense renunciar als ideals. És a dir, la política en majúscules implica algun grau de contradicció, que és el que explota o dissimula la política en minúscules. I després hi ha el cinisme autocomplaent de lluir les pròpies contradiccions com un signe de maduresa, un cop ja no hi ha manera de dissimular-les...

L’objectiu compartit (Valls, PSC i comuns) era evitar el mal major d’un alcalde independentista. Coincideixen en crear el marc mental que la independència és el problema, és el que fractura, en contra de la idea que el problema és la manca de democràcia. Els comuns també creuen que hi ha un problema de drets i llibertats, però per pragmatisme (aconseguir l’alcaldia) i en part per tradició ideològica (el vell esquema d’obrerisme contra nacionalisme) han preferit alinear-se del costat dels qui demonitzen el sobiranisme...

Ignasi Aragay 23/6/2019

pd 2080 Queda lluny Ítaca d'Icària?

 (arafa...)

Si els mites d’Ítaca i Icària són els destins ideals de independentisme i autodeterminisme, resulta inevitable preguntar-se fins a quint punt permeten compartir full de ruta... Hi ha molta distància -però encara la veig assumible- entre arribar a la independència unilateralment (via desobediència pacífica i mediació internacional) i arribar-hi de manera pactada (via referèndum legal), ¿però és només aquesta la distància que separa els itaquians dels icarians?... L'actitud visceral de molts itaquians, la del carrer, ha sigut: “Primer la independència i després ja veurem què”. La il·lusió, el motor, ha sigut “marxar d’Espanya”: perdre-la de vista...  Bona part dels icarians no volen tant marxar d’Espanya com quedar-se en un Estat diferent, refundat...

El 80% de catalans podem arribar a compartir que Catalunya és una nació i que val més república que monarquia. I que de ser nació n’emana el dret inalienable a un elevat autogovern, n’emana (el) dret a decidir. Però una part gens menyspreable d’icarians no estan disposats a assumir els costos emocionals i convivencials d’abandonar Espanya a la seva sort...    

Albert Pla Nualart 23/6/2019

pd 2079 Autarquia

(arafa...)

El règim franquista es podria definir amb moltes paraules: una dictadura militar, un sistema autoritari, el resultat d'un cop d’estat d’inspiració feixista... Però una paraula clau per definir-lo és autarquia. El franquisme volia ser i era una autarquia. És a dir, un règim políticament, econòmicament, jurídicament i culturalment autoreferenciat, blindat de qualsevol vincle extern, impermeable a tot allò que vingui de fora. Un règim que s'anava coent en la seva pròpia salsa, aliè al que li deia la resta del món. L'argument era el típic de l’aïllacionisme: qui es creuen que són per jutjar-nos o criticar-nos?... Els comentaris insòlits, fora de lloc, que inclou la interlocutòria del jutge Marchena contra l’informe de l'ONU sobre detencions arbitràries són l’expressió de la continuïtat i de la vigència actual d’aquest pensament autàrquic del franquisme. Qui es pensen que són aquests de l’ONU? I ells què saben? La interlocutòria és la continuïtat de la vocació autàrquica del franquisme. No pas la seva reencarnació: perquè una cosa es pugui reencarnar hauria d’haver mort abans.

Vicenç Villatoro 23/6/2019

pd 2078 Música i ciència

(arafa...)

...l’emissora catalana de música clàssica, en què xerren massa i posen poca música de cap a cap, només “fragments”, així ho diuen, tot sovint... De música, poca... de galimaties i taral·la, tanta com un es pugui imaginar...

la música, per bé que Pitàgores ja va deixar clar que es pot relacionar (no explicar) amb les matemàtiques i amb la física del so, és una art que, més que totes les altres plegades, consisteix en un miracle estrany segons el qual allò que es percep a les orelles no té res a veure, ni cal que ho faci, amb les dimensions científiques de la seva substància escrita o fònica?...

Però la música es va inventar (és la primera art inventada, possiblement anterior al llenguatge) per traslladar-nos a l'emoció i a un món de sensacions amb total independència de la partitura (que poca gent entendria), i més encara de qualsevol ciència o tecnologia. És com la teologia: qui més creu en Déu és aquell que menys intenta racionalitzar i matematitzar l’essència de la divinitat...

Jordi Llovet 29/6/2019

pd 2077 Hem de respectar els comentaris ofensius?

(arafa...)

... Això de posar límits a la llibertat d'expressió sempre (em) crea dubtes. A priori, entenc que la llibertat no hauria d’excloure la responsabilitat dels qui calumnien, insulten o atempten contra l’honor aliè. La pregunta és qui estableix els límits, i amb quins criteris. He interioritzat aquell raonament de Noam Chomsky segons el qual si no creiem en la llibertat d'expressió dels que menyspreem, senyal que no creiem en la llibertat d’expressió en absolut. Potser es tracta d'actuar a la manera de Voltaire: “No estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”. 

Em dic que els qui profereixen animalades -i els qui els aplaudeixen o els inciten a fer-ho- ja es retraten i desqualifiquen sols... em ve al cap el llibre Instruccions per fer-se feixista (Empúries), de Michela Murgia: l’autora hi explica que el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort i acabar-se imposant. “Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida”, afirma Murgia...

Eva Piquer 29/6/2019

Nota de l'amanuense:​ recomano ferventment aquest llibret de Michela Murgia

pd 2076 Otegi a la tele

(arafa...)

Una entrevista a Arnaldo Otegi a TVE ha posat la dreta espanyola en peu de guerra (o hi està sempre?). Això denota que en la cultura política d’aquest sector la informació es considera propaganda. Ser entrevistat no és un dret (dret d'expressió, dret a la informació, dret dels ciutadans a sentir totes les opinions), sinó que és un premi, un privilegi, que es concedeix als bons i es nega als dolents. No existeix el periodisme, sinó la publicitat... Otegi no mereixeria ser entrevistat perquè no condemna els crims d'ETA. Però Otegi ha condemnat els crims d’ETA (absolutament condemnables) molt més intensament que moltes personalitats polítiques que surten cada dia entrevistades a la televisió pública han condemnat els crims del franquisme (també condemnables, oi?). Amb una diferència: Otegi ho ha expiat a la presó i els altres no. Per tant, el problema no és que no es condemnin els crims. El problema és que hi ha crims i crims. I em temo que si l’entrevista hagués estat a Puigdemont o Junqueras, que no tenen cap crim per condemnar, també haurien posat el crit al cel els mateixos que l’han posat ara. Tornem al començament: ser entrevistat és un privilegi reservat als seus.

Vicenç Villatoro 29/6/2019

pd 2075 Tornar-ho a fer

(arafa...)

... La frase ha ressonat perquè té una potència comunicativa innegable, i perquè sintetitza en bona mesura el que van expressar la majoria dels acusats: en aquest procés s’hi jutgen uns fets que no són més que l'exercici de drets civils i democràtics. Incloent-hi, sí, la desobediència civil. I, per tant, en aquesta dimensió, no hi ha espai per a cap penediment sinó només per a la persistència en l'exercici de drets i la voluntat de tornar-ho a fer tantes vegades com faci falta...  Expressa un estat d’ànim, el de la voluntat de persistir i la mirada optimista al futur que el sobiranisme necessita... el sobiranisme corre el risc de quedar atrapat entre dos relats contraposats però igualment paralitzants. D'una banda, hi ha el fatalisme de la impotència, que suggereix que no podrem “tornar a fer” res, perquè ni la via unilateral és possible, ni l'estat espanyol s'asseurà mai a negociar res... El relat contraposat és el que insisteix que hem de tornar a fer el que ja hem fet abans, i ja està... El repte, doncs, és escapar-se de la doble paràlisi de la impotència i l'idealisme...

Caldrà tornar-hi, sí. Sempre i tantes vegades com calgui, perquè si l’Estat insisteix en el tancament a una solució democràtica, no queda cap altra opció que tornar-hi amb la desobediència i el desbordament democràtic. Cap moviment polític emancipador hauria de renunciar a això. Però si no volem tornar-hi per acabar igual o pitjor que el 2017, fa l'efecte que caldrà molt de treball de fons per canviar les condicions, i les correlacions de forces...

Jordi Muñoz 16/6/2019

 

https://www.ara.cat/opinio/tornar-ho_129_2667477.html