pd 2188 La venjança és viure - i 2

 (arafa...)

...

Abans la gent hi tenia una relació de tu a tu, amb la mort, però en els últims dos segles la cosa ha canviat. “La mort s'ha tornat taciturna i imposa silenci -escriu Patrick Süskind-, i nosaltres li fem el favor de callar de molt bon grat, sí, la matem silenciant-la. I no perquè no en sapiguem res -que és el motiu més normal de no dir res, ja se sap-. Doncs no, simplement perquè sempre és tan negativa, una esgarriacries, una autèntica derrotista, i amb aquesta gent avui dia no hi volem tenir res més a veure”...

Hi ha un moment per esprémer la vida, i aquest moment és ara. Demà potser patirem un accident i entrarem en un coma cerebral irreversible i algú demanarà als qui ens estimen si ens havíem plantejat mai fer donació d'òrgans. Davant la mort dels altres, l'actitud més generosa que podem adoptar és intentar reparar els vius en cos i ànima... 

No és cert que no hi puguem fer res, ha quedat clar qui és l’enemic. I quina és la venjança.

  Eva Piquer 18.7.2020

pd 2187 La venjança és viure 1

 (arafa...)

“Mai s'ha de mentir. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera la mentida. Es pot mentir en l’amor, en la política, en la medicina, es pot enganyar la gent i fins i tot es pot enganyar Déu, però en l'art no es pot mentir”. Anton Txékhov

... l’únic que podem fer és reparar els vius. La poeta Estel Solé rema en el mateix sentit en uns versos tristament oportuns: “No és cert que no hi puguem fer res. / Ha quedat clar qui és l’enemic: / anem contra la mort. / La venjança és viure”.

Juraria que la supervivència passa per fer l'amor contra la mort. L’amor no pot aturar la mort, però estimar és un verb que convé conjugar per continuar vivint fins a morir. Estimem mortals i ens sabem mortals, tot i que tendim a fer veure que oblidem aquesta condició nostra. I potser fem ben fet: el millor menyspreu és la ignorància. La mort és una esgarriacries i, doncs, la matem silenciant-la.      

Eva Piquer 18.7.2020

pd 2186 El factor bon govern

 

(arafa...)

"Sería de desear que todos los soberanos y sus ministros fuesen a Holanda a tener su noviciado. Allí verían la dulzura de su gobierno empleado únicamente en la felicidad de los habitantes, en la observancia de sus leyes y costumbres, en el fomento de la virtud, de las manufacturas, del tráfico y del comercio"​ (Manuel Francisco de Lira, dècada de 1670)

... Fins al 1580 els Països Baixos formaven part de la corona espanyola exactament igual com ho feien Catalunya o Portugal. El 1581, però, i després d’un conflicte que havia durat una quinzena d’anys, la corona va signar una treva amb els revoltats, que esdevenien independents de facto amb el nom de Províncies Unides i en forma de república. La corona espanyola no va acceptar aquesta independència fins 80 anys més tard, quan va signar la Pau de Westfàlia. Per tant, no va ser fins al 1655 que la corona espanyola va començar a enviar un ambaixador a la Haia. El segon va ser Manuel Francisco de Lira, un home que coneixia bé els Països Baixos perquè, tot i que nascut a Madrid, s'havia criat a l'actual Bèlgica perquè tant el seu avi com el seu pare havien servit el rei en la guerra contra els revoltats... Lira parla del que fa el govern holandès, però en realitat el que està dient és el que no fa el govern espanyol: ocupar-se del benestar dels espanyols, defensar la seguretat jurídica i fomentar la producció... Dissortadament, els partits polítics i els periodistes s’esforcen incansablement per amagar aquesta dimensió i parlar únicament dels eixos esquerra-dreta o unionista-sobiranista. No vull dir que aquestes dues dimensions no tinguin la seva importància, però em sembla que en tenen menys que la de bon-mal govern... que l’independentisme es consolidi o es deixi de consolidar a Catalunya es deurà exclusivament a la qualitat de la gestió de la Generalitat en els últims anys...   

Miquel Puig 18.7.2020

pd 2185 Juny 2

 (arafa...)

... I ara què? Només recordar? Ja és ben trist. Perquè la veritat és que res ja no és el que havia estat fa ben poc. Els que hem estat confinats a Barcelona encara no en podem sortir. No podem anar a veure si en algun poblet encara es fa el Corpus com abans. Espero que sí. Tot ha canviat massa de pressa. Ara tot és anar a la platja i fer gresca nocturna a les terrasses dels bars. Potser és millor viure confinats. De fet, encara que ens passin a la fase 2 o a la 3, continuarem confinats espiritualment per aquest estat d’excepció que ens vol tenir lligats per sempre més. Llibertat? Un somni. Independència? Un altre somni. La llibertat dels presos polítics? El retorn dels exiliats? Somnis. Més m'estimo somiar en aquells junys d'abans...

Narcís Comadira 6.6.2020

pd 2184 Juny 1

 (arafa...)

... El mes de juny és també per a mi un mes dels meus somnis...  Tot era més net i solitari que no pas ara. Prop dels camps a punt de sega florien xuclamel, pèsols d'olor, ginesta, i dins dels camps, entre els cereals madurs, els blauets i les gladioles. I en algun tou humit hi podies collir maduixetes de bosc. I hi havia silenci... La ginesta estava florida perquè una de les joies del mes de juny és la festa de Corpus. I la ginesta és la flor de Corpus. A la meva ciutat, Corpus era una festa molt especial. Es feien alfombres (ja ho sé, que hauria de dir catifes, però em sona malament; a més, què carai, nosaltres fèiem alfombres) de flors, i la processó era una mena de celebració litúrgica i teatral alhora, espectacular, amb l'olor de l'encens barrejat amb la de la ginesta, amb l'olor de la cera dels ciris (els grans portaven atxes)... Corpus era la gran festa del meu juny, del juny dels meus somnis. També hi havia les cireres. No puc pensar en el juny sense pensar en Montserrat Roig i en el seu temps de les cireres... També és el temps de les berenades sota els arbres i la meravella dels abricocs (ja ho sé, que hauria d’escriure albercocs, però per a mi sempre seran abricocs), sucosos i gustosos. I és el temps de les peres de Sant Joan, cruixents i dolces, que s'han de menjar de pressa perquè es fan lloques aviat...

      

Narcís Comadira 6.6.2020

pd 2183 Votar "no" a Felipe VI

(arafa...)

... Totes les enquestes coincideixen en assenyalar l'altíssim rebuig que desperta la monarquia a casa nostra; hi ha un republicanisme molt majoritari que aplega bàsicament independentistes i federals, cadascun amb una bandera diferent, però amb un adversari comú. I a més, a Catalunya el rebuig no es limita a la figura del rei emèrit, sinó que s'estén a l’actual monarca, pel seu lamentable paper de valedor de la repressió de l'1 d'Octubre. Molts independentistes poden afirmar, amb raó, que el problema entre Catalunya i Espanya no depèn de la forma d'estat. Però també és cert que la caiguda de la monarquia suposaria un afebliment objectiu del règim actual, en bona part heretat del franquisme; i que l'adveniment d'una república faria indispensable l’obertura d’un procés constituent, que no podria fonamentar-se en els consensos extingits de 1978 (quan l’independentisme era residual), sinó en una nova correlació de forces. ... Encara que la monarquia comença a ser qüestionada obertament per Podem i per les esquerres perifèriques, és molt difícil que l’establishment espanyol permeti un referèndum a Espanya; el més probable és que es formi un cordó sanitari entorn de la figura de Felip VI. Però a Catalunya, un referèndum sobre la monarquia tindria un suport incontestable...  suposaria donar un cop moral al cap simbòlic de l'estat repressor i potser contribuir a un canvi de cicle. No és la solució, però pot ser un victòria tàctica. D’aquestes també en necessitem.

Toni Soler 12.7.2020

 

pd 2182 Estigmatitzar i invisibilitzar

(arafa...)

Estigmatitzem els col·lectius amb qui, en general, se'ns fa difícil conviure perquè han sigut víctimes de tota mena d’abusos i injustícies, i no cal ser “racista”, només cal ser humà per fer-ho poc o molt. I és que ser humà no vol dir ser noble i altruista -això és ser sant-: vol dir tenir tots els dèficits i mancances propis dels humans...  encara que ser humà en el millor sentit és un intent -més o menys reeixit- de ser sant, de no ser sant a ser racista hi ha una distància que els benpensants progres benestants farien bé de no saltar-se...  ser “vulnerable” o “víctima” no ens fa pacífics i bonhomiosos... 

(Parlant dels "mena") És obvi que no són més dolents (que els catalans) però també que, per culpa de tot el que els ha passat i els passa, ara i aquí són més conflictius en el dia a dia del carrer, i negar-ho des del bonisme no crec que els ajudi.

La idea que invisibilitzar el que pot provocar rebuig o discriminació ens millora socialment és una il·lusió de la correcció política. És massa fàcil. Cal anar a l’arrel en lloc d’amagar les branques...

Albert Pla Nualart 12.7.2020