pd 2212 La paradoxa de l'"atado y bien atado"

(arafa...)

...

La crisi de la monarquia és un nou exemple del que va passar amb la crisi catalana. En contra de la percepció que impera en determinats entorns, la monarquia espanyola no sembla estar a punt de caure: atado y bien atado. Els escàndols han accelerat la pèrdua de credibilitat d'una institució que descansa sobre bases de legitimació molt febles. La monarquia s’ha anat erosionant, sí, però d’aquesta crisi a l’adveniment de la Tercera República encara hi va un bon tros. El blindatge institucional, polític i mediàtic és molt ferm ...

Ara bé, és evident que aquesta aparent fortalesa de l’entramat institucional del 78 té els seus riscos. Els materials molt rígids poden acabar trencant-se si la pressió és prou forta. No sabem si en els propers mesos l’onada d’indignació amb la corrupció de la monarquia depassarà els entorns del republicanisme tradicional, però podria passar. També podria passar que aquesta indignació es retroalimentés amb... una crisi que amenaça amb allargar-se. És evident que les institucions espanyoles no afronten en les millors condicions la crisi del coronavirus. Potser el pacte constitucional sobreviurà a les turbulències que venen. Potser no tomba, però patirà. Perquè els sotracs són de fons, i van desgastant els materials...

 

Jordi Muñoz 9.8.2020

pd 2211 Espanya i el vent

 (arafa...)

Pablo Casado, el líder del PP que acaba d'enviar al contenidor gris la gran Cayetana Álvarez de Toledo, ha fet una metàfora marinera...  la metàfora és –això sí– digna de la meva pobra anàlisi. Fa així: “Nuestra única ancla es España y nuestra vela la libertad”... El cas és que la metàfora o paràbola de Pablo Casado és de les millors que he sentit o llegit. Diu que la seva vela, la d'ell i la de la resta de compatriotes del PP, és la llibertat. Per tant, si bufa el vent, són lliures. Però, esclar, tenen una àncora, que és Espanya. Espanya, per tant, els impedeix de moure’s, per molt que bufi el vent. Resten allà, ancorats, quiets, inamovibles, davant la idea de la pàtria espanyola. El vent, que els vol donar llibertat, bufa, sí. Però la pàtria, Espanya, els la treu, perquè els impedeix de moure’s. I així estant, fent capcinades, sense poder avançar ni un mil·límetre, perquè són, ai las, espanyols. No hi puc estar més d'acord. Em penso que el votaré.

Empar Moliner 22.8.2020

pd 2210 Okupes, ocupes i delinqüents

 (arafa...)

L’antic okupa -amb tota la seva càrrega alternativa i llibertària- està deixant pas a un desideologitzat ocupa cada cop més associat amb màfies, robatoris i plantacions de marihuana. L'antiga tolerància progre, encara incrustada en la llei, està sent substituïda per una ira popular que acabarà premiant el rearmament repressiu. La percepció policial, i del carrer, és que ocupar surt massa barat, i que només endurint-ne el cost es combatrà un fenomen que amenaça el dret a la propietat de les minvants i empobrides classes mitjanes. L'okupa o squatter lluitava i lluita contra l'especulació, però els ocupes com els que aquests dies rebenten portes a Salou, especulen amb els forats legals: en fan un negoci d’espavilats sense escrúpols. I a l’esquerra li toca preguntar-se si la tolerància davant qui se salta la llei per nobles motivacions polítiques no acaba sempre obrint la porta al delinqüent pur i dur.... 

El dret a posseir, quan no té límits i els béns són finits, esdevé sempre dret a desposseir. Un dret salvatge, un dret que genera violència perquè és violència en ell mateix. I les seves primeres víctimes no acostumen a ser mai els que tenen més, sinó els que no tenen prou per defensar el poc més que tenen. La paradoxa de ser lax en la defensa policial i legal de la propietat privada és que volent protegir el feble s’acaba avalant la llei del més violent. L’esquerra es dispara un tret al peu quan no fa que siguin les lleis, sinó els que se les salten els que limiten el dret a la propietat. Perquè la frontera entre saltar-se-la per ideals, per misèria o per delinqüència ningú la pot dirimir...

Albert Pla Nualart 16.8.2020

pd 2209 Torrealdai

(arafa...)

Era 20 de febrer. Era la una de la matinada. Eren les unitats especials de la Guàrdia Civil. I esbotzant-ho tot i a punta de metralleta, es van endur en Joan Mari Torrealdai. I tots els seus arxius. Al Regne d’Espanya estaven tancant i torturant Egunkaria. I ens el van empresonar...

...un sol cas pot acabar explicant gairebé tot un règim. No m’estalviaré de recordar el que molts obliden deliberadament cada cop que s’omplen la boca d’España Global i pòdiums ficticis de democràcia simulada. Sí: vuit anys després dels cops i les tortures, de les fuetades de la claveguera i les impunitats d'estat, tots els detinguts no només foren absolts en tots els termes per l'Audiència Nacional, sinó que la mateixa sentència afegiria contundentment que el tancament de l’únic diari escrit en euskera no tenia cap encaix jurídic ni "habilitació constitucional directa". En els paràgrafs finals, fet poc habitual, els jutges afegien una consideració: les denúncies per tortures eren massa versemblants. Val la pena recordar que, poc després, Estrasburg condemnaria el Regne d’Espanya per no investigar les tortures patides per l’admirat Martxelo Otamendi. I no resulta sobrer tenir present, cara i creu, el densíssim i espessíssim silenci –amb l'única excepció del comunicat de les capçaleres catalanes, descomptant La Vanguardia– d'un periodisme que no va callar, sinó aplaudir, celebrar i esperonar. De fet, encara calla avui... Els que li van robar els arxius, els que el van detenir, els que el van humiliar, encara cobren nòmina –o pensió– com a funcionaris públics al servei del Regne d'Espanya. I els que el van torturar ho feien sota la foto de Juan Carlos I de Borbón. I en nom seu. No trobo pitjor corrupció sistèmica que tot el que li van fer a Torrealdai..

David Fernàndez 8.8.2020

 

pd 2208 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" i 2

(arafa...)

(Davant del "pessimisme remugaire") cal dir-nos i dir-los que tot canvia. El món sempre ha anat a gran velocitat. Jo no sóc el que era. Ells tampoc seran sempre com ara. Això no vol dir relativisme moral. Hi ha unes idees bàsiques, però les pots anar matisant, enriquint, posant-hi colors. Tingueu confiança i no tingueu por de la diferència, de la diversitat, no tingueu por d’estimar. És molt més fàcil odiar, crear-se un enemic i viure en contra d'aquest enemic. Tenir un bon amic requereix molt més esforç...  estimar les persones que estimes costa molt. Passa entre pares i fills, entre parelles, entre amics: costa estimar els que estimes, és més fàcil cultivar els teus enemics. I quan et dediques a cultivar els enemics, descuides els amics. El que passa és que la maldat té bona prèdica, sembla valenta i fins i tot divertida. Però és molt fàcil. És molt més difícil viure amb el que Orwell en deia la common decency, la dignitat ordinària de la gent normal i corrent, tenir aquella facultat instintiva de copsar el bé i el mal, aquell sentit espontani d’ajudar el veí. Perquè no cal ser un heroi per estar pendent dels altres...

Jo m’aplico el triple filtre socràtic. Que el que facis sigui “veritable, bo i útil”. Això ho aplico als fills, al periodisme i la vida en general. Ara bé, som imperfectes. Si ho sabem veure, no és tan dolent ser imperfecte. La perfecció més aviat crea monstres. La imperfecció és més real...

jo ja he tingut fills, ja he plantat arbres, ja he escrit llibres i ara em començo a preparar per trobar un nou sentit de la vida quan la vida ja va de baixada. És molt important tenir projectes. Les persones que tenen un objectiu viuen més anys, i amb més plenitud. I el projecte no pot ser “Vull ser feliç”, la felicitat es troba fent coses. I si a algú li queda aquella recança de què faran els meus fills quan jo no hi sigui, estic segur que els fills, fins i tot quan ja no hi serem, sempre ens trobaran.

Ignasi Aragay 2.8.2020

pd 2207 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" 1

 (arafa...)

Ser pare és anar-se empetitint. Ets el protagonista absolut a l'escenari i, de cop i volta, et trobes que vas perdent paper i et converteixes en un secundari a qui ja no escolten ni li riuen les gràcies, que ja no controla ni domina, i llavors has d’aprendre a retirar-te de l’escenari... 

(Els fills) ... han de sortir a buscar el món, que s'han de comprometre, passar-s'ho bé, buscar els altres... És un crit al compromís. No exactament al compromís amb una causa, sinó al compromís amb la pròpia vida. El llibre està travessat per una cita de Voltaire: “La veritable vida de l'esperit és estimar i pensar”. Tenim la responsabilitat de ser humans, d’estimar l’altre (posar-nos en la seva pell) i de pensar per nosaltres mateixos...

Gramsci deia que el gran pes mort de la història és la indiferència... els joves d'ara han vingut a un món on el compromís va de baixa i puja l’individualisme, potser com a refugi perquè les coses no funcionen i els grans ideals, religiosos o laics, s’han ensorrat o han retrocedit molt...

    

Ignasi Aragay 2.8.2020

pd 2206 Consumisme i "eudaimonia"

 (arafa...)

... Cada cop tenim més clar que el neoliberalisme -la idea que desfermar i lloar l’afany d’enriquir-se ens enriqueix a tots- ha sigut una religió destructiva i perniciosa... ¿Es pot fer de ser ric el gran objectiu d’una vida sense menysprear els altres?... La versió pop de ser ric és el consumisme. Mentre que pocs podem ser rics, tots podem ser consumistes. Només hem de comprar el que no necessitem... ¿Fa feliç el consumisme? No, fa obès i llança a tràgiques emigracions. Però és el motor del model econòmic que du al desastre ecològic...

Perquè happiness equivalgui a eudaimonia hem d’aprendre a tenir i compartir només el que necessitem, i a desitjar ser tan rics o pobres com tothom. “És que sense consumisme tot s’atura.Tots ens morirem de gana!” I si ho provem? I si parem de celebrar aniversaris a Tailàndia aprofitant vols low cost?... Per no morir de gana és millor tenir un hort que viatjar on no se'ns ha perdut res, però el que és segur és que només deixant de consumir el que no necessitem, i de voler enriquir-nos peti qui peti, tenim alguna opció de sobreviure humanament. 

Albert Pla Nualart 2.8.2020