LliVre 4 Poesia Forestal

  Poema amb esmena (fragment)

"El faig és gòtic com l'avet",

recita en Guerau de Liost

l'honorat poeta del Montseny.

Nosaltres matisem:

que és més romànic, tanmateix.

Vesteix nuesa hivernal,

en primavera, fullatge transparent,

i a la tardor, coure rogent.

Segueix el de Liost (Liors)

"on l'esquirol hi penja el niu"

això el poeta ens diu.

L'evidència científica

al poeta desdiu:

mai al faig

l'esquirol hi fa niu.

És amb liró la confusió,

aquest s'hi ajoca en hivernada

als branquillons de la capçada.

...

Martí Boada

pd 2216 Dante censurat

(arafa...)

... una rara edició del segle XVII de la Commedia, de Dante, força valuosa... tenia una particularitat: havia estat censurada per un membre de la Santa Inquisició...

Entre els passatges que havien quedat ratllats amb tinta negra hi apareixia el següent, relatiu a una tomba: “Anastasio Papa guardo, / lo qual trasse Fotin de la via dritta ” (“Guardo el papa Anastasi, a qui Fotí va desviar del bon camí”), Infern XI, 8-9.

També de l'Infern, el llarg passatge XIX, 106-116, que fa referència a l’evangelista Joan i el seu Apocalipsi, i remet a la decadència de l'Església en temps de Dante (el traduïm): “De vosaltres va parlar l'evangelista quan va veure sobre l’aigua la puta fornicant amb reis; era aquella que tenia set caps i deu banyes, que van senyorejar la seva vida mentre el seu marit n’apreciava la virtut. El vostre déu és l’or i la riquesa. En què sou diferents dels idòlatres, perquè n’adoreu un centenar i no un de sol? Quants de mals va causar, ai, Constantí, no la teva conversió fidel, sinó el dot que va enriquir el primer dels pares!” (la famosa donació de Constantí al papa Silvestre)... I també aquests versos de Paradís IX, encara més crítics amb l'Església que els esmentats: “A això es dediquen el Papa i els cardenals (a menystenir els Evangelis), sense pensar ni un moment en Natzaret, on l'àngel Gabriel va obrir les ales...” 

De tot plegat es desprenen diverses coses: l'Edat Mitjana cristiana no va ser gens procliu a la lectura de la Bíblia -la lectura de la qual fins i tot es va arribar a prohibir-, els inquisidors espanyols van ser d'una eficàcia contumaç i Dante continua sent, encara avui, d'una mordacitat inigualable.

Jordi Llovet 19.9.2020

pd 2215 El monopoli del dolor

 (arafa...)

... creuen que hi ha un dolor que no va existir i que si va existir no té dret a ser recordat. Que només hi ha un dolor legítim, el seu. Humanament, tots hauríem de ser capaços de reconèixer el dolor dels altres. Tots i en tots els conflictes. És, al meu parer, una exigència humana, no ben bé ideològica. Reconèixer el dolor dels altres no implica renunciar a les pròpies conviccions. No implica cap equidistància. En tots els conflictes es pot defensar que uns comencen i uns altres reaccionen, que uns tenen més responsabilitat o més culpa, més raó o més raons, i a partir d'aquí sentir-s'hi identificat. Però tot això es pot fer sense negar l'existència del dolor dels altres i sense exigir la seva ocultació. Sense pretendre el monopoli del dolor.

Vicenç Villatoro 5.9.2020

pd 2214 CaixaBankia

(arafa...)

Milions de catalans han tingut una llibreta de La Caixa, amb la seva funda, que després ha estat una targeta i que ara és una apli al mòbil. A vegades, en aquestes oficines on hi diu “Parlem” però on val més que parlis amb el caixer automàtic o demanis cita prèvia per parlar, he estat temptat de preguntar per què ser client des de la partida de naixement no donava dret a un tracte premium, però m'ha semblat que el tema no interessava i feia de tieta del Serrat que donava vint durets per obrir una llibreta, i ara no ens posarem sentimentals. I això que quan La Caixa encara no era un banc, semblava més que un banc. Però ha passat molta aigua sota els ponts...

Antoni Bassas 5.9.2020

 

pd 2213 L'absurditat (in)qüestionable

(arafa...)

A mesura que pugen les xifres d'aturats, també entre els joves i preparats, és més difícil obviar com és d’absurd que tants cobrin un subsidi per no fer res mentre hi ha tanta feina pendent, i tan urgent, per evitar les catàstrofes col·lectives que ens assetgen. Vivim junts, cada cop més amuntegats, i cada cop més allunyats d'un sentiment de tribu. Vivim junts ignorant-nos... Tenir feina, fer feina, hauria de ser sempre -en una societat sana- fer alguna cosa que fa que tots puguem viure, i que visquem millor. Mirant-ho així, l'atur se'ns revela només com un espectre del capitalisme...

A què esperem? Doncs esperem que algú vegi el bé comú en forma de negoci i la feina que caldria fer en forma de treballadors que, explotant-los, et facin milionari. Perquè aquest és l’únic motor que ara tenim. I també ho espera una administració pública que quan pot ho externalitza tot. Esperem que enciams i tomàquets ens arribin, gairebé regalats, gràcies a l’esforç inhumà dels sensepapers. Esperem el que mai podrà ser: que netejar el bosc i recuperar conreus sigui un negoci. I tant ens fa que sigui d’importància vital si no permet que un espavilat s'hi faci ric. En aquest model econòmic, una feina pot ser imprescindible i no crear llocs de treball, perquè els crea la cobdícia i no la solidaritat. Aquesta és l’absurditat inqüestionable que un dia -per sobreviure- haurem de qüestionar. 

Albert Pla Nualart 9.8.2020

pd 2212 La paradoxa de l'"atado y bien atado"

(arafa...)

...

La crisi de la monarquia és un nou exemple del que va passar amb la crisi catalana. En contra de la percepció que impera en determinats entorns, la monarquia espanyola no sembla estar a punt de caure: atado y bien atado. Els escàndols han accelerat la pèrdua de credibilitat d'una institució que descansa sobre bases de legitimació molt febles. La monarquia s’ha anat erosionant, sí, però d’aquesta crisi a l’adveniment de la Tercera República encara hi va un bon tros. El blindatge institucional, polític i mediàtic és molt ferm ...

Ara bé, és evident que aquesta aparent fortalesa de l’entramat institucional del 78 té els seus riscos. Els materials molt rígids poden acabar trencant-se si la pressió és prou forta. No sabem si en els propers mesos l’onada d’indignació amb la corrupció de la monarquia depassarà els entorns del republicanisme tradicional, però podria passar. També podria passar que aquesta indignació es retroalimentés amb... una crisi que amenaça amb allargar-se. És evident que les institucions espanyoles no afronten en les millors condicions la crisi del coronavirus. Potser el pacte constitucional sobreviurà a les turbulències que venen. Potser no tomba, però patirà. Perquè els sotracs són de fons, i van desgastant els materials...

 

Jordi Muñoz 9.8.2020

pd 2211 Espanya i el vent

 (arafa...)

Pablo Casado, el líder del PP que acaba d'enviar al contenidor gris la gran Cayetana Álvarez de Toledo, ha fet una metàfora marinera...  la metàfora és –això sí– digna de la meva pobra anàlisi. Fa així: “Nuestra única ancla es España y nuestra vela la libertad”... El cas és que la metàfora o paràbola de Pablo Casado és de les millors que he sentit o llegit. Diu que la seva vela, la d'ell i la de la resta de compatriotes del PP, és la llibertat. Per tant, si bufa el vent, són lliures. Però, esclar, tenen una àncora, que és Espanya. Espanya, per tant, els impedeix de moure’s, per molt que bufi el vent. Resten allà, ancorats, quiets, inamovibles, davant la idea de la pàtria espanyola. El vent, que els vol donar llibertat, bufa, sí. Però la pàtria, Espanya, els la treu, perquè els impedeix de moure’s. I així estant, fent capcinades, sense poder avançar ni un mil·límetre, perquè són, ai las, espanyols. No hi puc estar més d'acord. Em penso que el votaré.

Empar Moliner 22.8.2020