pd 2301 L'assalt al capitoli de les xarxes socials

 (arafa<d'1any)

...tenim clar que perquè hi hagi democràcia cal que l'àmbit públic no envaeixi el privat, com fan els règims totalitaris. No tenim tan clar que cal també que l'àmbit privat no envaeixi el públic, com passa, cada cop més, en les anomenades democràcies liberals. El que ens allunya de la democràcia no és només que l’economia (privada) mani més que la política (pública): és que l’àgora, el debat públic, s’hagi privatitzat...

L'assalt va començar permetent que les TV privades arrabassessin l’audiència a les públiques a base de teleporqueria, quan es va passar de mitjans regulats per Parlaments a mitjans explotats per magnats. I l’han culminat quatre espavilats que, moguts només per la cobdícia, han aprofitat els avenços tecnològics assolits amb diners públics per privatitzar i explotar les relacions socials... I res d’això ho dic contra la tecnologia, que és el gran motor de la civilització, sinó contra el crim que suposa entregar-la als interessos privats...

La política, diu Comte-Sponville, “és l’art de viure junts amb persones que un no ha triat, per qui no se sent res en particular i que, en molts sentits, són els nostres rivals”. I, justament, el que permeten les xarxes socials és triar la gent amb qui ens relacionem i ignorar aquella amb qui, per falta d’afinitats, triem no relacionar-nos. Llavors la convivència -entesa com la dura i enriquidora experiència que comporta tolerar, dialogar i pactar amb el diferent- deixa d'existir perquè, pròpiament, ha deixat d'existir l'espai públic. I la pèrdua d’aquest espai deixa sense espai la democràcia.    

Albert Pla Nualart, 17.1.2021

pd 2300 Sempre els límits

(arafa<d'1any)

Catalunya té competència exclusiva en cultura, però el Tribunal Suprem diu quines obres d'art comprades per la Generalitat han de sortir dels seus museus. Les juntes de tractament de les presons tenen la competència de proposar el tercer grau per als presos però el Tribunal Suprem diu a quins presos es pot aplicar i a quins no. El govern de Catalunya pot convocar eleccions al Parlament, però quan per raons sanitàries creu que ha de canviar-ne la data ràpidament salta un ministre del govern espanyol dient que no ho pot fer. Són coses que han passat en només tres dies i que tenen un fil comú: recordar a les institucions catalanes que l’autonomia té límits. Que l'última paraula sobre les qüestions que afecten Catalunya no la té Catalunya. Que l’autonomia no és un dret que correspongui a l’existència d’una nació, sinó una gràcia que atorga l’Estat quan li ve de gust descentralitzar algunes coses (una gràcia, com totes, revocable). Que passi en el que havia de ser la vigília d’unes eleccions pot ser casual, però és significatiu. Sembla que es vulgui dir a totes les institucions catalanes: la vostra autonomia arriba només fins allà on nosaltres decidim que arribi.

Vicenç Villatoro 17.1.2021

pd 2299 La senyora que odia els homes

(arafa<d'1any)

Hem tingut aquests dies per Catalunya la mademoiselle Pauline Harmange promocionant el seu llibret Jo, els homes, els detesto. El pamflet compleix amb la regla d'aquestes obretes que en primer lloc cal que siguin fàcils de resumir. Seria això: els homes, agafats a l'engròs, no valen una merda. Són dropos, egoistes, covards, mediocres i violents. Com a molt, de tant en tant, se'n troba un amb qui, previ psicotècnic, pots anar-te'n al llit amb la confiança que no t’apallissarà. Però aquestes excepcions no fan més que justificar la regla universal i comprovada empíricament: els homes fan fàstic a les mosques i odiar-los ha de reivindicar-se com un fet natural. La senyora Harmange té gairebé tota la raó. S’excedeix quan generalitza l’atribut de la violència. Però, pel que fa a la resta, efectivament, l’encerta de ple. Dropos, egoistes, covards i mediocres és una bona radiografia de les virtuts que atresorem. La seva aportació literària no és estrictament una novetat, perquè aquestes coses que diu ja ens les sabem totes i tots des que vam baixar de l'arbre... la senyora en qüestió diu bestieses de l'alçada d'un campanar però, al mateix temps, cal tractar-la amb tota la condescendència perquè no ha de ser fàcil viure odiant a mitja humanitat. De fet, ha de resultar esgotador i per força deixar-te el cervell sec com una moixama. Encara que sigui el bo i millor dels cervells. De dona, i francès. Oh là là.

Josep Martí Blanch 16.1.2021

pd 2298 Pels que no hi són

 ​(arafa<d'1any)

Aquest any que comença ha de ser l'any en què els líders socials i polítics independentistes surtin de la presó i tornin de l’exili. No es mereixen ser-hi. Pegar a la gent perquè va fer un referèndum il·legal és el que és un crim. I encara és més crim no trobar-ho un crim, o fer-te l’ocupat. Una estomacada general com aquesta no es va produir durant el franquisme... Va ser una estomacada que s'assembla al terrorisme d'estat, una pràctica criminal que a Espanya s'ha produït durant el regnat de Joan Carles I, en democràcia.

Cap dels empresonats mereixia ser condemnat “per sedició”, que comporta violència. Avui els “testimonis” del judici, tots els que van mentir, confondre, inventar, exagerar, celebren l'arribada de l'any nou amb la gent que estimen i no sé si tindran un record, durant un instant, per ells. Entenc que no... Ningú vol semblar dolent. I els “testimonis” del judici ho van ser...

Empar Moliner 2.1.2021

pd 2297 Si ens guanyem la vida, ja ho tindrem

 (arafa<d'1any)

... Crec que els meus pares no es van preguntar mai quin és el sentit de la vida. Tenien prou feina a anar treballant i anar vivint. I, malgrat això, ara penso que em van donar -em donen encara- el millor exemple de com ho hem de fer perquè el nostre pas pel món no sigui en va. La vida té el sentit que li vulguem donar cadascun de nosaltres...hem d'intentar saber per què fem tot allò que fem. I hem de fer cada petita cosa a consciència, posant-hi els cinc sentits. Ja ho deia Joan Maragall: “El món s’arreglaria bé tot sol només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”. Si donem sentit a cada cosa, si tothom fa el seu deure amb amor a casa seva, al final estarem donant sentit a la vida sencera. Ens l’haurem guanyat...

“Guanyar-se la vida és una expressió afortunadíssima que per desgràcia sol contenir un valor merament pecuniari, material. Guanyar-se la vida hauria de ser l’aspiració més gran d’una persona, però guanyar-se-la en el sentit d’honrar-la, d'estar a l'altura del regal”.(David Trueba)

...La vida és un objectiu en si mateixa. I potser els meus fills s’haurien d’emmirallar més en els seus avis. Perquè els meus pares pertanyen a una generació aparentment poc heroica que s’ha dedicat a treballar des de ben aviat sense fer gaire soroll, tenint com a principal ambició que els seus fills tinguessin les oportunitats que a ells els van faltar...

Eva Piquer, 19.12.2020

pd 2296 La descripció

 (arafa<d'1any)

Un dels problemes que ha comportat l'enorme difusió d’imatges al cinema i la televisió, per no parlar de la fotografia –les tres coses, invencions relativament modernes–, ha estat la manca de descripcions a les novel·les. Les persones encara hi són una mica descrites, però hi ha molt pocs novel·listes que descriguin detingudament un paisatge, els mobles d'una casa o el parament d'una taula abans d'un àpat important. Se suposa que un lector d’avui, quan li parlen de la vaixella o la cristalleria d’una casa d’upa, el dia de Nadal, sap perfectament com són aquestes coses: no cal que li expliquin en una o dues pàgines, tal com ho feien els novel·listes anglesos pijos, com són unes copes de cristall, els plats de bona ceràmica o la coberteria...

Mercè Rodoreda lloava el tractament dels detalls en tota novel·la...  “I la casa estava tota voltada de jardí i entre les ombres i l’anar i venir de les branques i la casa amb totes les persianes tancades i aquell vent i les fulles passejant-se i volant, caminava [el personatge] amb el cor encongit” (La plaça del diamant). Massa polisíndeton (i... i... i), endemés, heretat en desmesura per Irene Solà, sense que hagi pagat, que se sàpiga, els drets d'autor corresponents.

Jordi Llovet 19.12.2020

pd 2295 Massa morts, massa silenci

 (arafa<d'1any)

...

Abans del coronavirus, a Tremp solia morir una persona cada setmana. A vegades, dues. Els dols individuals, en un poble, es transformen en comunitaris, perquè qui més qui menys es coneix i els morts acaben sent una mica de tots. Cinquanta-nou defuncions per un brot de covid-19 en una residència és una pèrdua per a les famílies, però també per a la memòria col·lectiva de la capital del Pallars Jussà. Se'n va d'una revolada una generació que va néixer amb la guerra i que ha mort al llit d'una residència o en alguns casos –pocs– en el d'un hospital.

Tremp és al Pirineu, lluny dels centres de decisió política i de la majoria de radars periodístics. Si això hagués passat a Barcelona, aquests dies no hauríem parlat de res més. La consellera de Salut no hauria esperat que hi hagués 55 morts per desplaçar-s'hi. És que ni l'oposició n'ha fet sang. Sembla com si el Pirineu i la gent gran no servissin ni com a munició política. “I si fossin nens els morts?”, es preguntava l'altre dia Neus Tomàs a Eldiario.es. Un escàndol hauria sigut. Amb nens o amb adults, tant és. Amb gent gran, no. Perquè ja els hem tret la condició de persones, començant per la manera com ens hi referim. Deixen de ser homes o dones i parlem d'avis i àvies, padrins i padrines, com si ja només tinguessin dret a existir per a uns hipotètics néts que potser no han tingut mai. O sí. Però no els pot definir un càrrec familiar, sinó una condició humana. La mateixa que els neguem.

Albert Om 19.12.2020