pd 2414 Realitat i llenguatge

 (arafa9mesoso-)

El llenguatge reflecteix la visió del món d'una societat. No pas d'una manera estàtica: quan la visió del món va canviant, canvia també d'una manera espontània el llenguatge. Aquesta correspondència ha generat una curiosa temptació: si el llenguatge és l’expressió d’una visió del món, canviant el llenguatge canviarem la visió del món. Ens adonàvem que quan les coses canvien, canvia també el nom de les coses. Doncs es va creure que si es forçava un canvi del nom de les coses automàticament podríem donar per canviada la realitat. Aquesta temptació ... la van seguir perversament les diverses ideologies amb vocació de totalitat, que es volien construir una realitat a mida (ho va retratar molt bé Orwell). També l’ha tingut, cal suposar que amb objectius més nobles, el moviment del políticament correcte (i ho ha retratat Bradbury). No esperem fins que el canvi de la realitat provoqui un canvi del llenguatge. Fem-ho al revés: canviem el llenguatge i així haurem canviat la realitat (o ens ho semblarà). El resultat molt sovint grinyola en la pràctica, com passa en tantes coses quan es posa el carro davant dels bous o es vol fer passar el clau per la cabota.

Vicenç Villatoro Lamolla, 3.7.21

pd 2413 Tipus singulars

(ara...mateix)

Les ciutats de la mida de Barcelona (i més petites) sempre havien tingut allò que en podríem dir tipus singulars, o tipus populars, estrafolaris, pintorescos o extravagants... la Monyos... l'home dels ocells... Ocaña... Aquests que hem dit són poca cosa si es comparen amb l'enorme quantitat de tipus extravagants que corrien al segle XIX per la ciutat, per a goig de criatures i arxiu mitològic de la ciutadania. Però d'aquella colla ja fa molts anys...

Ja no en queden. Ara, a Barcelona i per tot, tothom s'assembla a tothom. No hi ha tipus extravagants, ni singulars, ni pintorescos. Anonimat de la massa! Discreció de la burgesia universal!

Jordi Llovet, 12.3.2022

pd 2412 Falsos dilemes en el debat curricular 2

(ara... mateix)

En l’escola ideal, les preguntes sempre haurien de precedir les respostes. En les nostres, cada dia menys alumnes es fan preguntes aprofitables pedagògicament. I aquest no és el seu estat natural: és resultat d'unes disfuncions socials i familiars, d'una sobreexposició a estímuls inadequats, que els docents no tenen més remei que entomar. El mètode pedagògic no és, doncs, l'únic responsable que el que l’escola explica no interessi als que hi van. I encara és menys cert que quan el mètode és prou bo -i sigui quin sigui el món exterior- l'èxit està assegurat. Sense canvis que alineïn una mica més societat, famílies i escoles, les revoltes pedagògiques tenen les ales tallades. La millor pedagogia és la que és eficaç per als alumnes concrets que arriben a cada escola, no per a uns alumnes abstractes i universals. En pedagogia, com en tants altres àmbits, el que es ven com a millor pot acabar sent enemic del que només aspira a ser bo.

Albert Pla Nualart, 13.3.2022

 

pd 2411 Falsos dilemes en el debat curricular 1

(ara...mateix)

L'esborrany de nous currículums d'Educació per a l’ESO és percebut per alguns docents i pares com l’ascens d’uns canvis pedagògics en què unes temudes competències van en detriment dels continguts. Per contra, els que el promouen hi veuen l'únic camí perquè el que s'ensenya a l'ESO interessi als alumnes, cada alumne aprengui tant com pugui i ningú quedi despenjat. L’ESO tensiona el debat perquè ha de conciliar la creixent diversitat que suposa mantenir junts fins als 16 anys alumnes cada cop més divergents amb la veïna exigència d'un batxillerat pressionat per les PAU. I tot plegat, amanit i amarat d'una boirosa terminologia pedagògica, acaba generant falsos dilemes en les converses del carrer.

El dilema rellevant no és entre continguts o competències ni tampoc entre els partidaris que el professor ensenyi magistralment uns continguts o siguin els alumnes els que hi arribin només guiats pels docents. Des de fa molt temps, els experts saben que el segon camí és pedagògicament superior al primer. Ningú ben informat pot ignorar que un aprenentatge digne d'aquest nom ha de ser significatiu: ha d’aconseguir que qui aprèn s'adoni que el que aprèn té un sentit i una aplicació en la seva vida. Però tampoc s’hauria d’ignorar que aquesta pedagogia superior -la competencial, la de treball per projectes, etc.- demana més temps, grups reduïts, codocència i, sobretot, un professorat molt ben format i que tingui prou temps per preparar bé les classes. En un clima de postmodernitat que sembla creure que les paraules canvien les realitats, correm el risc d’apostar per canvis molt més terminològics que no pas transformadors, canvis que, amb les millors intencions, acaben en desastres. Si la pedagogia és teòricament millor però no s’aplica bé ni disposa de les eines que exigeix la millora, el resultat pot ser fins i tot pitjor...

Albert Pla Nualart, 13.3.2022

 

pd 2410 Regala petons?

(arafa<d'1any)

¿Tornaran algun dia els petons convencionals? Els que fèiem a tort i a dret, a tothom, a tall de salutació: aquells que ens fèiem, entre dones, entre homes i dones i, últimament, també entre homes. Dos petons aeris, normalment sense soroll o amb molt poc. Gairebé sense moure els llavis. Era més el record del gest que el mateix gest... Aquí, als anys trenta els homes i les dones no se'n feien. Les dones amb dones potser sí. Els homes amb homes, no cal ni dir-ho. En aquella època, els nens feien als avis i als capellans un petó a la mà com a senyal de respecte. D’aquest petó se’n deia —ho saben els lectors de Folch i Torres— “fer l’amistat”... Es queden els petons de mares a fills, igualment sonors, també molestos, de vegades acompanyats d’abraçades. Es queden els petons sexuals, a la boca o a les parpelles o al coll, els que, per alguna estranyíssima raó, ens fem amb qui ens agrada. Es queden els petons entre amos i gossos. Es queden els petons a distància, els de dir adeu: fem un petó al palmell de la mà i enviem el petó des del palmell al destinatari... Es queden els petons que es fan els nens, entre ells, bruts de mocs, fang i Nutella. Avui ens traiem la mascareta al carrer.

Empar Moliner, 26.6.21

 

pd 2409 Ara que volen dir-ne "balear"

(arafa<d'1any)

Els problemes de la llengua catalana deriven de tres raons. Primer, haver de viure dins un estat que la sotmet a la persecució, el menyspreu o la ignorància segons les èpoques (el darrer episodi, el d’Unides Podem demanant que el català s’anomeni “balear” a les Illes.) En segon lloc, el contacte aclaparador amb el castellà i, en segons quins usos, amb l’anglès, que castiguen la necessitat de fer servir el català i van eliminant l’ús d’expressions genuïnes que permetin viure fora de la permanent traducció simultània. La conseqüència d’aquestes dues raons és la pèrdua d'autoestima del catalanoparlant, que ja ve tocada des de fa segles. I la tercera raó és la pèrdua de capacitat per fer-se entendre oralment o per escrit i la creixent dificultat per entendre un text. Aquesta tercera raó no és exclusiva del català, però la pobresa expressiva li fa més mal que a altres llengües per les dues primeres raons. Qui s’expressa ordenadament és que pensa ordenadament i, sobretot, pensa per ell mateix. Podríem començar per aquí.

Antoni Bassas, 26.6.21

 

pd 2408 Contra la normalitat fingida

 (arafa<d'1any)

... l’Estat ens ha obligat a distreure’ns del que és important en favor del que és urgent, és a dir, la lluita contra la repressió, que és, lògicament, una lluita defensiva... L’estratègia d’Espanya és policial, digna del que és, un Estat caserna, i es basa en la idea (generosament aplicada els últims tres segles) que els catalans som domesticables; és a dir, que amb la dosi justa de violència se'ns pot tenir sota control...

Toni Soler, 20.6.21