E.E. 153 PLINTON: NI EDUCACIÓ, NI FÍSICA

... la simple imatge del plínton fa que tota la meva atenció quedi focalitzada en aquesta andròmina vintage de gimnàs d'escola. El terror que em provoca aquesta pila de calaixos de fusta amb la part superior encoixinada amb cuir fa que el meu cervell no pugui veure res més... A unes quantes generacions, el plínton ens connecta amb la sensació de pànic que vam patir durant l'adolescència. Era un instrument de tortura a les escoles juntament amb el poltre, aquell bloc de cuir alçat sobre quatre potes. Aquests dos aparells de gimnàs simbolitzen una de les aberracions educatives de la Transició. No servia per a res. Ja podien passar cursos i contractar professors nous, que la sessió de trauma i tortura sempre arribava. En unes classes d'educació física sense cap mena de valor pedagògic, hi havia unes setmanes l'any que posaven aquella pila de calaixos al mig del gimnàs o de la pista bàsquet. Notaves la suor freda al clatell i la debilitat als genolls només de sentir el soroll de la fusta quan els calaixos encaixaven l’un amb l'altre. La professora –o professor, cadascú recorda els seus– agafava una cadira, la col·locava a deu metres de l’andròmina, s’hi asseia creuant les cames, amb aquell xandall... Amb la llista de classe en una mà i el llapis a l'altra, ens demanava que féssim una fila per ordre alfabètic de cognom i anéssim passant per damunt d'aquell artefacte de fusta llardós...

Te’l posaven horitzontal, havies de saltar amb força, clavar els braços al centre de la superfície i, obrint les cames, una cap a cada costat, caure a l'altra banda amb els braços estirats amunt. L’exercici tenia altres modalitats: ajuntant els genolls contra el pit o, amb el plínton vertical, fer-hi la tombarella a sobre. Hi havia tres tipus d’estudiants. Els que saltaven com gaseles sense cap tipus d’esforç. No els hi havia ensenyat ningú, senzillament havien estat ungits amb un poder diví. Ni tan sols la professora de gimnàstica es podia penjar la medalla d’haver traspassat aquells coneixements. Després hi havia els kamikazes. Aquells que no estaven dotats de l'agilitat dels primers però tenien una valentia arrasadora. Agafaven velocitat i es llençaven contra la pila de caixons, obcecats a arribar a l'altra banda encara que fos a costa de la seva integritat física. Més d'una vegada havien quedat estesos amb el plínton desmuntat perquè l’ímpetu i l'energia superaven la tècnica. I finalment hi havia el sector dels inútils que, atemorits i amb l'autoestima per terra, havíem de fer el ridícul davant la resta de la classe. I, per si no n'hi hagués prou, tornar-nos a posar a la cua i repetir desenes de vegades aquell exercici inútil sabent que, encara que saltéssim mil vegades, mai no creuaríem aquell mur de fusta. La professora de gimnàstica et mirava amb cara de fàstic i, aixecant les celles, tornava a posar una fletxeta cap avall al costat del teu nom. Cap professora va demostrar la seva destresa saltant l’andròmina ni mai va aconseguir que cap estudiant del sector inútil pugés de categoria. Era una assignatura que avaluava un do natural sense cap aportació de l’escola més enllà d’apilar els calaixos.

La desaparició del plínton confirma la inutilitat de l’exercici d’una assignatura en què ni aprenies res ni exercitaves el cos més enllà de fer-te uns quants blaus als genolls. Ni era educació, ni era física.

Mònica Planas Callol, 29.1.2023

Nota de l'amanuense​: dedicat a l'amic J.A.B.

 

E.E. 152 QUI ESTIGUI NET DE CULPA

Feijóo va dir que "fa molts segles que no es veu un cristià matant en nom de la seva religió"...

Algú que aspira a governar Espanya no pot mostrar una ignorància tan gran de la nostra història tan recent i, en tot cas, la resposta dóna moltes (i preocupants) pistes de la realitat cultural paral·lela a la veritat històrica en què viu instal·lada la dreta espanyola. Feijóo es desinfla cada cop que obre la boca...

Això no vol dir que, en efecte, el terrorisme de signe islamista no amenaci la nostra llibertat, i que la societat europea no hagi de vigilar que els fanatismes religiosos no acabin desembocant en atemptats terroristes. Però en matèria de matar en nom de Déu, qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.

Antoni Bassas, 28.1.2023

 

E.E. 151 LA PARAULA QUE ENS MATARÀ

 ... si parlem d'art contemporani (ja sigui novel·la, música, teatre, cine, humor...) hem de dir que hi ha una paraula que ens ha fet molt de mal, perquè és una paraula falsa, carregada de bones intencions, de reparació, de lluita, però també de verí, de condescendència, de maternalisme, de complaença. La paraula fatídica, la que matarà tota expressió artística, si no és que ja l’ha matat, és empoderament.

Empar Moliner, 28.1.2023

E.E. 150 PARAULES COM MANYAGUES

Com diu l'autor de l’excel·lent novel·la Libro de familia, el basc Galder Reguera, la nostàlgia és una estranya barreja de goig i de dolor.

A través del centenar de paraules que l’Helena Borrell, 100 paraules de l'Empordà i part de l'estranger, rescabala d'un possible oblit, m'he retrobat amb els meus pares i amb els meus avis i, per tant, amb la meva infància.

Més enllà dels tradicionals i coneguts fressa i tenca la porta, que t’assenyalen com a empordanès allà on vagis, he ensopegat –i gloriosa ensopegada!– amb paraules que sentia dir a casa amb tota normalitat però que s’havien perdut amb el pas dels anys i amb la desaparició dels meus pares i avis.

Tot i la nostàlgia, no em vull posar dramàtica. Sé que les llengües, com tots els éssers vius, canvien i evolucionen. És inevitable que es perdin algunes paraules, sobretot si van lligades a l’estil de vida, que, lògicament, va canviant amb el temps. Però mirar de protegir el lèxic és una missió tan valuosa com la lluita per salvar algunes espècies animals.

I, sobretot, no deixar-nos arrossegar per la globalització que tendeix a uniformitzar-ho tot.

Sílvia Soler, 28.1.2023

 

E.E. 149 COM UNA DOLÇA DECADÈNCIA

A aquest present de guerra, de postpandèmia i de post-Procés li escau un nom: supervivència. Anar tirant. El bucle. La vida segueix. ... Tot embolicat, sense sortides clares. Qui més qui menys, cadascú es refugia en la seva vida insignificant, en un silenciós retorn a la tribu, a la individualitat, a les coses petites i segures. Cuidar-se, concentrar-se en els detalls tangibles. Pensar en gran? Són temps de replegament, de tornar a començar. Fer marxa enrere no és una opció i alhora, al davant, l'horitzó està emboirat. Només ens queda el dia a dia, el pas a pas. Presentisme. Resiliència. ¿Algú pensa seriosament en el futur, en el mitjà o llarg termini? Aquesta palpable absència de projecte és el més preocupant. Es respira en l'ambient irrespirable. No només és un problema del desprestigi de la política, però en la política, tan exposada, es nota més. Mana el tacticisme populista, l’addicció a la demoscòpia. La mala política... Molts pensen: com que no ens en sortirem, jo faig la meva, m'aïllo d'un món embogit i d'un país ferit. No vull que em xuclin totes les energies. No hi ha veus d'autoritat que marquin el camí. Hi ha molt soroll, molta exhibició narcisista i banal que fa més gran la desorientació general... Les úniques accions col·lectives ho són a la defensiva: salvar el planeta, salvar la llengua, salvar la feina... No hi ha manera que ens mobilitzem per una nova il·lusió. Només ens posem d'acord en la desil·lusió, en la constatació que no anem bé. Quant de temps haurà de passar perquè entrem en una onada positiva de canvi? Si convertim aquest estat de coses en la normalitat, si ens instal·lem en la grisor permanent, caurem en un pou sense fons. Ens anirem empetitint. La mediocritat és encomanadissa i còmoda...

Ignasi Aragay, 22.1.2023

E.E. 148 El menyspreu catòlic de la intel·ligència

...  el cristianisme –en especial, el catolicisme– no és una religió de cap Llibre: és una religió de l’amor, cosa veritablement lloable. La “culpa” del rebuig de l’intel·lecte dels catòlics s’ha d’atribuir a Pau de Tars, que, tant a la primera com a la segona Carta als Corintis, va exhibir un menyspreu de la intel·ligència massa indissimulat: “Fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist.”

Els jesuïtes, tan importants a la història de l'educació al món sencer, van encunyar el terme de sacrificium intellectus per designar, en part, el mateix que proposava Pau, però encara més per definir allò que en diem “obediència cega” a un superior i a l'ordre. Després d’Ignasi de Loyola, Pascal –que, com a jansenista, detestava els jesuïtes– va acceptar la premissa de l’antiintel·lectualisme testamentari bo i lloant la renúncia a les complicacions de la raó en favor d’una fe viscuda existencialment: com Kierkegaard, que també creia, en matèria de fe, que el que cal fer és llançar-se al buit...

No hi ha dubte que hi ha hagut cristians que han ponderat l'ús de la ment, fins i tot per convertir-se en éssers més apropats a Déu; però el credo quia absurdum de sant Agustí —“crec perquè és absurd”—, ha tingut molt de pes en aquesta religió. Sembla més admirable l’amor Dei intellectualis del jueu Spinoza: l’amor intel·lectual de Déu.

Afegim-hi una reflexió: aviat no voldrà dir res ser catòlic o protestant quant a aquesta qüestió perquè, per raons que el lector coneix molt bé, la intel·ligència, el saber o l'estudi estaran cada cop més desprestigiats al nostre món.

Jordi Llovet, 21.1.2023

E.E. 147 ¿DIES DE MANTETA I PLANTOFES?

Va, que aixequi la mà qui aquestes festes no ha estrenat plantofes noves. O potser pantofles? O pantufles? O fins i tot plantofles? No dubtem ni un segon a l'hora d'engegar una bona plantofada (no diríem mai una pantoflada o cap altra variant) i, en canvi, no tenim clara la mare dels ous. Perquè sí, amics, una plantofada és originàriament un cop de plantofa, un mot que fem anar com a mínim des del segle XV, malgrat que encara ens faci ballar el cap. Sembla que ve del francès pantoufle o de l’italià pantofola. Sigui com vulgui, en el pas al català es va canviar de lloc la l sembla que per influència de planta (del peu). És el que tècnicament es coneix com a metàtesi, un fenomen prou freqüent que fa moure de lloc els sons dins les paraules per diverses causes, com l’influx d’una altra paraula de significat semblant o emparentat (com és aquest cas) o senzillament per fer la paraula més fàcil de pronunciar. De vegades totes les variants s’accepten, com passa amb àguila i àliga o amb vidu i viudo. Potser us sona molt més català vidu, però tan sols és un miratge. Ens agrada perquè és diferent del castellà, però en els derivats no hi ha color: a l’hora d’enviudar o d’enviduar tenim claríssima la tria. De fet, sembla que com que el femení vídua costava més de pronunciar que vidu, es va passar a viuda i després es va reformar el masculí: viudo. Ara bé, de vegades aquests reajustaments no triomfen o no s'expandeixen: per exemple, al diccionari normatiu només hi trobem ganivet, malgrat la popularitat de gavinet (i que en alguns llocs també es digui guinavet i guivanet). Tornant a les plantofes, no podem perdre de vista que en castellà en diuen pantuflas, i això ens deu estar ajudant a desfer la metàtesi i tornar als orígens. Ja sé que potser penseu que res de pantofles ni de plantofes, que sabatilles i avall. Així doncs, tot i tenir un sentit més específic (només són plantofes algunes sabatilles), no han triomfat gaire. Fins i tot a l'hora de donar plantofades els han passat la mà per la cara! 

Maria Rodríguez Mariné, 21.1.2023