pac 78 - Franco era comunista

Preparem-nos per a les altes radiacions de mentides, desinformació i confusió a què serem exposats. La líder d’Altern​ativa per a Alemanya, Alice Weidel, ha dit a Elon Musk que “Hitler era comunista”. Que Hitler matés comunistes (entre d'altres) deu ser un detall menor. L'argument que va fer servir és que Hitler va nacionalitzar empreses. Doncs igual que Franco, que va crear un monopolístic entramat d'empreses públiques, perquè els totalitarismes es toquen i, en canvi, aquesta política, no va convertir en comunista el dictador espanyol, com és públic i notori.​..

Que facin servir aquesta llibertat (d'expressió) per mentir, falsejar, assetjar, amenaçar i embrutar també deu ser un detall sense importància...

La ultradreta vol reescriure la història perquè és massa explícita amb les seves arrels i el seu tipus de discurs.​.. i no paren de repetir les mateixes mentides adreçades a les emocions de la gent, a veure si així les converteixen en veritat.

Antoni Bassas​, 11.1.2025

pac 77 - Homes i dones cap a homes i dones

 

Llegim a l’ARA, a propòsit de la revelació d’Ana Polo sobre el fet que ara fa deu anys “el seu cap, Quim Morales, la va agredir sexualment”, que “més de la meitat de les periodistes catalanes, un 54%, han patit assetjament sexual a la feina al llarg de la seva carrera”.

Plena de desconcert i tristesa, haig de dir que tinc molts dubtes sobre el que considerem agressió sexual o comportament inadequat o directament fastigós. Per a mi el piquito d​'en Rubiales, l'episodi de l’Errejón (amb la dona que diu que l'ha agredit, i que, seguidament se'n va a casa d'ell) o aquest que ens ocupa, un petó en un pàrquing, que ella fa veure (perquè pensa que li ha de caure bé per tenir feina) que és consentit, no són el que jo consideraria “agressions sexuals”. Tampoc un piropo groller, com asseguraven unes banderoles de l'Ajuntament de Barcelona.​.. Fa molts anys, molts, que m’arrossego pels mitjans i he vist de tot. Dones assetjades o titllades de putes, perquè si tenien tal programa era degut al fet que s’hi havien posat bé, mai pels seus mèrits. Però homes (nois) assetjats o seduïts, també n'hi ha hagut. I molts. A l’entreteniment català no hi ha hagut casos, que jo sàpiga, de dones assetjant subordinades, amb finalitats sexuals, però en llocs molt propers, sí. I per finalitzar.​ En aquest món de competició i egomania, el més dolorós, segurament, és el setge laboral. I els crits, els insults cap als treballadors (la majoria amb contractes d'obra, precaris) per part de l​'estrella de torn, fins a fer-los plorar, fins a fer-los desitjar no tornar mai, les paraules sibil·lines i cruels, les desqualificacions en públic, l’abús que fa la pèrdua de confiança en un mateix, i que han estat el pa de cada dia fins no fa gaire, us ben asseguro que no tenen gènere. Ho han fet homes i dones a homes i dones.

Empar Moliner​, 11.1.2025

pac 76 - Mayor Zaragoza al plató

​... Federico Mayor Zaragoza era un home ordre disconforme amb l’ordre mundial: “Tots mirem els informes PISA i oblidem que els fa l’OCDE, que és una organització econòmica. Estan molt bé, però diuen que tal nen ha de saber més anglès o matemàtiques. No, això no és educació. És capacitació. Un pot saber moltes matemàtiques i ser un maleducat total. Educar és aconseguir que cada persona es domini a si mateixa (com deia Giner de los Ríos) i sigui capaç de dissenyar el seu futur. Cada ésser humà és un creador. Això és ser educat”.​

Això va dir​ a l’entrevista que li vam fer a l’ARA el 2018. I va afegir: “Miri, els educats són els lliures i els responsables. Ara mateix som uns irresponsables. Hi ha 10 o 12 persones que tenen una riquesa tan gran com la meitat de la població mundial. No pot ser. Hem estat acceptant la inacceptable... Fins fa uns anys el 95% de la gent naixia, vivia i moria en 40 km quadrats. Érem obedients, silenciosos, temorosos. Però ara podem saber el que passa i expressar-nos. El silenci és un delicte, no podem callar”.

​Antoni Bassas, 21.12.2024

pac 75 - Capellans a la moda? El perquè de les casulles de Notre-Dame

... L'Església, al llarg del temps, ha estat terriblement hàbil en l'ús del poder semiòtic de la indumentària, per tal de mostrar poder i magnificència quan ha calgut i, paral·lelament, austeritat i respectabilitat moral quan s'ha requerit...

Davant de la potència estètica de l’Església, què va passar a Notre-Dame? Doncs que la voluntat de mostrar-se més oberts, moderns i pròxims va matar l'autoritat i el to imponent. La mateixa sensació de quan t’apareixen els pallassos Pallapupas als hospitals infantils, amb bates de metge però amb detalls de coloraines i nassos de pallasso, perquè els nens i les nenes oblidin la realitat i el dolor intrínsec del lloc on són. Però, en aquest cas, caldran més que colors i dissenys pop per oblidar el patiment tan profund que ha causat l'Església durant tants segles, ja que nosaltres estem lluny de ser infants amb la innocència i la credulitat intactes. Definitivament, l’Església catòlica, si vol mostrar-se més pròxima, divertida i oberta, no pot limitar-se a una renovació estètica, sinó més aviat a un sacseig profund i determinant de la seva estructura.

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.2024

 

pac 74 - Capellans a la moda?

Als religiosos, amb una vida entregada a l’espiritualitat i amb vots com la humilitat o la pobresa, no solem associar-los a fenòmens tan terrenals com la moda. Però és ben cert que, al llarg de la història, l’Església catòlica ha estat una de les institucions que han sabut emprar la moda d'una manera més magistral i efectiva.

L’especificitat de la indumentària eclesiàstica neix al segle IV, quan, arran del desenvolupament dels monestirs, van començar a vestir-se diferent de la societat civil. Per això, aquesta vestimenta conserva avui dia l'estètica de l'època, quan els pantalons encara no s’havien implantat en la moda masculina i la túnica en forma de T la duien tant homes com dones. La túnica, com a record dels seus orígens, és el punt de partida de la vestidura més essencial i ben dissenyada de la indumentària eclesiàstica, la sotana, fixada com a indumentària bàsica per infondre en els sacerdots un to imponent, seriós, senzill i auster. Unes línies molt bàsiques, majoritàriament de color negre i sense elements ornamentals per transmetre la renúncia als plaers materials i a la vanitat, en pro del món interior. Un color negre que, a més, es contraposa amb el blanc del coll, com a símbol de puresa de l’ànima.

Al revers de la moneda de la renúncia i l’austeritat sacerdotal trobem els alts càrrecs eclesiàstics, amb el desplegament estètic de tot el poder econòmic i polític de l'Església. Ornamentacions luxoses com puntes de coixí, pells o joieria unides a teixits d'alta qualitat i tints vermells i porpres –dels més cars, i per això reservats tradicionalment a alts dignataris– han vestit bisbes, cardenals i papes. De fet, la indumentària dels cardenals electes en els conclaves pot arribar als 6.000 euros.​..

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.12024

 

pac 73 - Cosa nostra

No som al 1714 ni al 1939, però la majoria del país, que durant la dècada de 2010 veia amb bons ulls una Catalunya més sobirana, viu el post-Procés amb un sentiment de derrota i de frustració, que s'ha escampat inevitablement perquè –sense ànim d’ofendre ningú– rere el moviment sobiranista, que va fer possible la gran mobilització de l​'1 d​'Octubre, hi havia la part més activa de la població, la més decidida, la més organitzada i la que més creia en el país. Aquelles cohorts de ciutadans que havien de construir la Catalunya sobirana, en gran part, formen ara una gran massa escèptica, que s'ha vist decebuda pels seus propis conciutadans (els que van rebutjar el referèndum i van aplaudir-ne la repressió), pels seus líders (que no van saber fer la part de feina que els tocava) i per la democràcia espanyola, que els va respondre amb violència i prou.​.. Mentrestant, el país va fent i als cenacles on no fa gaire es discutia apassionadament de política, ara es parla de com enfortir el país, de salvar el català de les amenaces enormes a què s'enfronta, de millorar la cultura, el teixit social, el territori, l'habitatge. Això és política, i tant; però no té molt a veure amb el menú que ens ofereixen uns partits catalans entotsolats, un govern autonòmic que només vol perpetuar-se a través de l’anestèsia col·lectiva i un Estat on la consciència democràtica és massa feble per enfrontar-se als poders fàctics... molts catalans han decidit, potser sense dir-ho en veu alta, que torna a ser el moment de deixar la política de banda i reprendre la vella doctrina de “fer país”, des de la base, esperant que arribin temps millors; nous lideratges, noves idees. Amb un Estat hostil i una Generalitat sedada, toca arremangar-se i assumir que, com ha passat gairebé sempre, el país és cosa nostra, de tots i de cadascú...

Toni Soler, 8.12.2024

 

pac 72 - Exhibir-se sexualment

Em mirava el programa First dates, que és un programa de “cites” reals​... Al programa tot sovint es fan petons amb llengua o xarrupades d’orella i balls eròtics esforçats i tristíssims.

Aquesta absència de privacitat a l'hora del sexe, que en realitat és molt primitiva (un animal no s’oculta, esclar, per a l'acte sexual), em sembla que és pròpia d’aquests temps que vivim. No us penseu que parlo com una vella escandalitzada. No estic escandalitzada, sí fascinada. Diria que avui tots patim una certa confusió, ens mostrem molt equívocs, en el terreny sexual. Penso en el cas d’Íñigo Errejón, per exemple. El “no és no” que li va dir una de les denunciants (ell en va fer cas) va ser dins d'una habitació, on hi havia un llit. Per a mi, entrar en una habitació (havent dit, esclar, moltes paraules abans, algunes potser tendres) és un codi, té un significat. Assistim a denúncies per abús sexual, que en privat considerem poc morals, banals i poc fonamentades. I assistim, a les discoteques i als programes com aquest, a perreos públics i tocaments també poc morals, banals i poc fonamentats. Passem de l’exhibició al puritanisme, tots i totes, en qüestió de minuts. Oferim i neguem, proposem sense paraules i ens ofenem si accepten sense paraules. Perquè les actituds, que compten com les paraules, i les mateixes paraules no valen res, ja no signifiquen res.

Empar Moline​r, 7.12.2024