pac 125 - Fruir dels fruits més dolços de la tendra joventut

Queden al món uns quants homes i dones estudiosos, però molt pocs escolars que estudiïn. Fa poc explicaven a TV3 que una jove als Estats Units va anar passant de curs a l'ESO i al batxillerat, i que en arribar a la universitat, on va ser admesa, va resultar que no sabia ni llegir ni escriure. Acabarà llicenciada, potser doctora i tot. No és derrotisme de rondinaire: és la realitat de l'ensenyament a molts llocs del món.​

Sembla que hagi triomfat, finalment, un motiu literari que ja es troba en una peça dels cants goliards Càrmina burana —no musicat per Carl Orff—, que el segle XII diu això (traducció):  “Deixem de banda els estudis, / que és molt grat el dissipar-se, / i fruïm dels fruits més dolços / de la tendra joventut. / És cosa que escau als vells / dedicar-se a coses greus. / Perdem molt de pressa el temps / si el dediquem als estudis. / Al goig ens convida sempre / la tendra jovenesa”...

Tenim tants estris i espectacles per distreure’ns, que qualsevol estudi a l’edat jove sembla una pèrdua de temps; val a dir, preferim aprofitar amb gran satisfacció les alegries que porta la jovenesa...

Jordi Llovet, 8.3.2025

 

pac 124 - Vida i mort de Joan Comorera, el "Lenin català"

 .​.. A partir de Comorera, fundador del PSUC, socialista i nacionalista català, partidari d’un comunisme català no subaltern de l'espanyol i que interpel·lés el proletariat i també les classes mitjanes incipients del país, s’entén millor la història –els ideals i l’esperança i les resistències heroiques, les traïcions i les purgues i els deliris sanguinaris– del Partit Comunista​... 

Al llibre La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions, el periodista Antoni Batista se centra en l’episodi més dramàticament culminant de la vida del líder polític català. Som a principis dels 50. Després d’haver sigut expulsat del PC (ell que havia aconseguit que el PSUC fos admès com a Secció Catalana al Komintern), acusat de “titisme” i de “desviacionisme nacionalista” (Comorera volia un comunisme català no sucursalista de l’espanyol, cosa que ni Carrillo ni La Pasionaria no podien tolerar), l’antic líder polític passa a viure d’amagat i fugint de tothom, repudiat, calumniat i amenaçat de mort pels seus antics camarades. Acorralat, entra clandestinament a Catalunya, gràcies a l'ajuda dels serveis secrets britànics i del PNB. Instal·lat a Barcelona, fa una vida discreta amb una identitat falsa. Al cap de poc, però, és detingut per la policia franquista... 

Fins aquí, l’escenografia (les convulsions i els secrets de la Guerra Freda, el puny de ferro de la dictadura franquista), l’atmosfera (densa, crispada, opressiva) i els fets (un home que en el passat ho va ser tot i que ara no és res, un home que va ser un dirigent de masses i que ara està sol i abandonat per quasi tothom, excepte per uns pocs amics i la seva dona). En la història política catalana, no hi ha cap personatge més tràgic que Joan Comorera...

Pere Antoni Pons, 1.3.2025

pac 123 - "Fuck off", Amèrica

Trump i Putin són al mateix costat de la Història. El costat dels sàtrapes, els intolerants, els bel·licistes i els negacionistes. El costat dels cínics i dels carallots que no sospiten que ho són –és a dir, dels estúpids–.​.. provocque en mi un amarg triplet de sensacions: indignació, vergonya aliena i basarda. Trump, pel que sembla, ha fet escola. Ja no és un boig solitari, sinó el cap visible d'un ramat d’enzes disposats a conquerir l’hegemonia “cultural”. Els Estats Units són una potència nuclear en mans d'un grup de cowboys fatxendes i illetrats.​..​

Els EUA no estan sota amenaça, sinó que han esdevingut una amenaça mundial. No és que els americans hagin votat Trump a pesar dels seus defectes i dels perills que anticipa; l’han votat precisament pels seus defectes (que de sobte han esdevingut virtuts) i pels perills que anticipa (que ens presenten com a oportunitats). La victòria de Trump, i la seva creixent hegemonia, està edificada en els seus diners, el seu cinisme, la seva lògica adolescent, la seva caricaturesca posada en escena. Tot plegat seria simplement ridícul, si la Casa Blanca no tingués el poder que té i si les polítiques que surten del binomi Trump-Musk no poguessin afectar dramàticament les nostres vides...

Toni Soler, 23F2025

 

pac 122 - Que em treguin un ull

 Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se'n sap res.​.. 

Veient que això del nou finançament va per llarg, i que al PSC no li importa anar fent la viu-viu sense pressupostos (ara la normalitat és això, amics), ERC ha pactat una mena de compensació que consisteix en una condonació parcial del deute català amb la Hisenda espanyola. És a dir, que ens perdonen part del que devem a l’Estat a causa del drenatge continuat dels nostres recursos... una condonació del 20%, 17.000 milions d'euros. Al cap de poc, es fa públic l’acord sencer: Evidentment, és un cafè per a tothom, però amb els paràmetres geopolítics de sempre: ¿a Catalunya se li perdona el 20%? Doncs a Andalusia el 50%...

Ens han tornat a psoeïtzar, com es diria a les xarxes. I això no impedeix que sigui un acord favorable, i que tot el que sigui muscular les institucions catalanes sigui bo per al país. Però és evident que cada pas endavant que vulguem fer, per acostar-nos a la disponibilitat de recursos que mereixem, serà una partida a 17 bandes, feixuga i inacabable, que s’utilitzarà com a excusa per a la catalanofòbia, la qual cosa ens deixa en la incòmoda posició de cornuts i a pagar el beure...

Tot és regat curt i politiqueria, no hi ha projecte. Una qüestió de fons com és el repartiment dels diners públics es resol a base de petites querelles territorials i intercanvis de vots. Si jo cregués de veritat en l'Espanya autonòmica, estaria certament decebut...

Toni Soler, 2.3.2025

pac 121 - Un error colossal al principi de la Bíblia

Tot lector de la primera frase de la Bíblia sap que l’Antic Testament, que narra la creació del món segons la mitologia hebrea, comença amb aquestes paraules: “Al començament [o “Al principi”] Déu va crear el cel i la terra”. Però en la llengua hebrea original, aquest inici dels llibres de Moisès és envitricollat a causa de l’ambigüitat de la paraula bereshit (inici, principi, cap) i de la sintaxi dels tres primers versets.​..

Com que la Bíblia grega... va traduir l’expressió hebrea com “en arché”, no ha d'estranyar que quasi totes les Bíblies traduïdes al llatí més endavant... hi posessin: “In principio”. D’aquí va passar a les llengües modernes... però de mica en mica es van imposar una sèrie de dubtes sobre aquestes versions gregues, llatines i en llengües modernes de les paraules inicials del Gènesi. La paraula bereshit, afegida a la resta del sintagma, no vindria a dir: “Al principi Déu va crear el cel i la terra”, sinó: “Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...”, que és una altra cosa...

¿Com hauríem d’acceptar que Déu sigui el subjecte d'una frase que després diu d'ell mateix que “al principi va crear...”? Al principi de Déu? Impossible: Déu no té principi ni final segons la mitologia i la religió hebrees: és des de sempre i serà sempre. De manera que el Tanak anglès... posa a l’inici del Gènesi: “When God began to create heaven and earth...”, que és el que, per fi, van acceptar... en català, la Biblia Interconfessional, en una nota al peu (“Una altra traducció possible seria: «Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...»”). No és que les altres lectures fossin “possibles”; és que eren un error colossal, una heretgia.

​Jordi Llovet, 12.4.2025

pac 120 - No siguis "Woke", home! - 2ª part

    Aquest maniqueisme simplista està penetrant en l’opinió popular i donant victòries electorals als destructors del bé comú, de l'ascensor social, de la igualtat d’oportunitats, de la defensa de la natura, de les vacunes com a garantia de salut pública... No vivíem en el millor dels mons, però per aquest camí anem de cap a un món imprevisible, de confrontació a tots nivells: entre països, entre classes socials, entre identitats. No serà gaire agradable. En tenim exemples no tan llunyans en la història. Estem patint en tota regla un atac dels bàrbars superrics del nord (i del sud)...

    Ara mateix, els woke som el boc expiatori, el woke expiatori. Com presentar batalla cultural en un camp de joc tan marcat com el de les xarxes socials, on un insult puntua 10 i un raonament 0? ¿Hem d'esperar que la seva espiral de contradiccions i mentides tard o d’hora els porti al col·lapse? Trista esperança. Perquè sempre es pot anar a pitjor. És tan fàcil destruir i tan difícil construir... La desconstrucció de la democràcia i del sector públic que ha posat en marxa el tàndem Trump-Musk és letal. La motoserra Milei està de moda. Quan arribi el moment de refer-ho tot, si arriba, costarà. I arribi o no, estic content de ser woke: és a dir, de no ser un ignorant racista, masclista, xenòfob i insensible a la desgràcia aliena.

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 119 - No siguis "Woke", home! - 1ª part

​   Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se'n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s'han d'espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?​...

    Fins ara havíem convingut que en democràcia les majories decidien, però amb respecte a les minories. Ara ja no. S'ha acabat dissimular: que les majories arrasin amb totes les dissidències. La llei del més gros. Si mano, mano i ho resolc tot a la meva manera. Equilibri de poders? No siguis antiquat, home! I no em facis dir dona, que això del feminisme ja cansa. ¿Humanisme humanitari, liberalisme de les idees? Coses d’intel·lectuals pesats. Oi que m’han votat?, doncs màniga ampla. S'han acabat les regulacions públiques, les garanties legals per evitar corrupcions i discriminacions. Tot això és paperassa inútil, burocràcia absurda. Tirem pel dret... Així serà la nova democràcia autoritària... La superdreta revolucionària menysprea les institucions públiques, contraposa llibertat individual a estat..., equipara solidaritat amb burocràcia, creu que tots els pobres i trans del món són uns aprofitats, no veu cap problema en la riquesa obscena d’uns pocs –merescudíssima, només faltaria!–, està segura que per definició les administracions són ineficaces i que, en canvi, les empreses privades rutllen d'allò més bé... Mai dels mais hi pot haver empreses ineficaces, burocratitzades, amb treballadors apalancats i alts directius que s'aprofiten d'informació privilegiada i la principal tasca dels quals és corrompre les institucions públiques. No, no, això no passa. ¿I podria ser que hi hagi funcionaris que fan bé la seva feina? Au, home! On vas a parar?...

Ignasi Aragay, 16.2.2025