pac 145 - De Montilivi al Vaticà

“la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.​

La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els ritus ancestrals. L'Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable.​..

El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges, cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments sectaris, i ha intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges sovintejats a la perifèria de l'Església mundial. Però en afers nuclears com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat sexual, l'Església continua ancorada en un passat remot...

És indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals... però fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i faci costat als més necessitats en un món sota amenaça.

​Toni Soler, 27.4.2025​

 

pac 144 - El millor venedor del pitjor producte

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona.​..Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia...

Les ideologies i la política han fet fallida. La democràcia torna a estar a la corda fluixa. El soroll populista ultra s’ha apoderat del debat públic, com una mena de mil·lenarisme apocalíptic, com una religió sectària i antirevolucionària. Això és el que representa Trump, antítesi de l’humanisme cristià... Mals temps per a la bondat...

"Som els pitjors venedors del millor producte", diu sor Lucía Caram de l’Església amb relació al missatge cristià. Un dia Caram li va dir al Papa: "A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià", i el pontífex li va respondre: "¿Me lo dices o me lo cuentas?" Amb Trump és al revés: és el millor venedor del pitjor producte. Quin producte?: el fort té dret a menjar-se el dèbil, el pobre ho és perquè s’ho ha buscat, la cooperació és una trampa, la compassió una estupidesa. Juga amb l’aporofòbia, la por als pobres, als immigrants. Juga amb el miratge de la riquesa. El seu és un món de bons i dolents esquemàtics. No de persones singulars, estimables...

Ignasi Aragay, 13.4.2025

 

pac 143 - "Soc un bomber enmig d'un tsunami de pobresa"

 Peio Sánchez (Sant Sebastià, 1959) és el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, una església a tocar de la plaça Catalunya i de la Rambla que des del 2017 ofereix menjar, beure, atenció mèdica i oportunitats als últims que arriben a la ciutat, els qui no tenen feina, ni sostre, ni papers​... "A l'últim graó, en aquests moments, hi ha majoritàriament immigrants... està creixent l’aporofòbia, el racisme, la transmissió d'una ideologia des de l'extrema dreta, però també des de totes aquestes persones que plantegen una dinàmica d’exclusió i que pensen que l'estranger i el diferent és l’enemic. Això arriba als veïns del teu costat i el que abans era una disposició d’acollida i de comprensió de la situació de les persones es converteix en una sospita i un rebuig...

La polarització que existeix en el món social i polític també hi és, a dins de l'Església. És cert que tenim grups integristes a qui Francesc els molesta...

Per tu, quin és el sentit últim de ser capellà?

— Posar al mig del món una taula de fraternitat compartida​...

Per què vas voler ser capellà?

— L'atracció per l​'estil de vida de Jesús, la seva forma de viure i de compartir em va enamorar.​..

Dels últims moments de la vida de Jesú​s, des que arriba a Jerusalem fins a la mort i a la resurrecció, quin és el que més t’atrau?

— ​.... Jo em quedo amb la resurrecció, amb el signe de l'esperança, amb el que fa possible l'impossible.​..

Albert Om entrevista Peio Sánchez, 20.4.2025

pac 142 - Sí, és molt simpàtic

 És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic.​.. El que passa és que Fernández és el líder del PP a Catalunya... ideològicament és del morro fort... és admirador d’Isabel Díaz Ayuso i amic declarat de Cayetana Álvarez de Toledo... Creu que els sobiranistes catalans són supremacistes per definició, i que odien els que –com ell– són fills d’espanyols; però pel que fa als fills de marroquins o pakistanesos les seves opinions no difereixen gaire de les de Vox. La seva idea de l’espanyolitat es basa en criteris una mica rancis, per dir-ho suau... L’actual líder del PP català és un home de la línia dura, i sospita que Feijóo està acomplexat. Creu que el PP, mentre governava, no va ser prou dur amb Catalunya. “No es va fer prou perquè es complís la llei. Quan tornem a governar, això no pot passar”. No vol sentir a parlar del diàleg amb Junts. Prefereix “mil vegades” els acords amb Vox, perquè l’actual majoria entorn del PSOE és “una amenaça a la democràcia”... Fernández va aplaudir quan Casado va imposar una fanàtica com Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona. De fet, aquest autoritarisme centrípet és el que Fernández desitja per a les relacions entre Catalunya i Espanya: autonomia sí, però tutelada i obedient... en la llista de crítiques de Fernández al seu partit, no hi figura ni Gürtel ni Bárcenas, ni l’espionatge polític, ni la manipulació del poder judicial, ni el joc brut de Sánchez-Camacho i Fernández Díaz, ni els tripijocs de Cospedal amb Villarejo, ni la repressió del 2017, ni els atacs a la llengua catalana per part dels governs del PP balear i valencià. A tot això no hi presenta objeccions ni retrets... no oblidin que, si depengués d’ell, Puigdemont no tornaria mai a Catalunya, els presos del Procés continuarien tancats i, probablement, n’hi hauria una colla de nous.

Toni Soler, 6.4.2025

pac 141 - parlar amb una persona

 Manel Fontdevila, 25.05.2025

pac 140 - L'ós bru i el pagès vermell

​L’ós bru ja està del tot reintroduït al Pirineu Català, perquè n’hi ha 47. El director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Marc Vilahur, ja ha dit que cal "assegurar la coexistència d'aquesta espècie amb les comunitats locals" i que treballaran amb "projectes pilot amb collars intel·ligents amb l'objectiu de minimitzar els danys".

A l'època dels contes d​'abans, els caçadors eren “els bons”. Salvaven l'àvia de la Caputxeta i venjaven les set cabretes, obrint la panxa del llop, que dormia fent la digestió, i omplint-l'hi de pedres. De petita, aquest episodi cruel i terrorífic em feia pensar que segur que estava basat en fets reals. Ara, els caçadors tenen molt mala fama (però no la tenen els pescadors, en canvi). Hi ha espècies, com l'ós, el llop, el senglar o el cabirol (que a sobre és tan “mono”) que compten amb tota la comprensió i amor de la ciutadania no ramadera i pagesa. “Els pobres senglars no en tenen la culpa, de tenir gana i set”, et diuen els fans del capità Enciam i el coronel Tapioca. Però els pobres pagesos tampoc, de perdre la collita en una nit. Si hi ha óssos en llibertat hi ha d’haver, llavors, ovelles en captivitat?

“Minimitzar els danys”. Minimitzar què vol dir? Que no es mengin totes les ovelles, només unes quantes? No tinc la solució, ni vull que desapareguin les espècies. Però sempre penso que s’actuarà de veritat quan un ós, un senglar o un llop ataquin un capità Enciam o un coronel Tapioca. Perquè sorprenentment les ovelles i les gallines mortes no fan cap pena a ningú.

​Empar Moliner, 5.4.2025

pac 139 - Del 155 a Orriols

​VOX... és un partit que no només és feixistoide, sinó que pretén destruir el que queda de la catalanitat i convertir-nos en una mena de Pirineus Orientals espanyols.​.. La por, el populisme i la xenofòbia són riscos als quals els catalans no som immunes...

Qui més ha parlat d’Aliança Catalana no són els partits independentistes, sinó l’esquerra “constitucionalista”, és a dir, el PSC i una part dels Comuns, que ha vist que tenia al davant una ocasió perfecta per deslegitimar el sobiranisme català, al qual sempre, des dels anys del Procés, ha intentat penjar la llufa del supremacisme... El cas és que els cops de porra i els atacs a la sobirania del Parlament (després de tres majories absolutes independentistes) són la base sobre la qual una part del sobiranisme va decidir que ja n’hi havia prou de somriure i anar amb el lliri a la mà...

 en els últims anys, la fe en la democràcia, en la força del vot, ha caigut en picat a Catalunya. Si l’independentisme va ser ingenu, més ingenu encara és el PSC (i el PSOE, i el PP) si es pensa que, després de la indignitat de l'article 155, es pot “girar full” i sumir el país en una mena d’amnèsia col·lectiva que ens permeti retrobar la normalitat. Ans al contrari, una part de l'energia popular del Procés s'ha convertit en escepticisme i en abstenció; una altra part ha caigut a les urpes de la ultradreta autoritària, antiespanyola, antiimmigració i anti-woke (A.C.)...

El pròxim Parlament pot estar dividit en dos blocs, l’espanyolista i el catalanista, i cadascun d'ells fracturat en tres o quatre opcions que van de l'extrema esquerra a l'extrema dreta. La possibilitat de dur a terme polítiques unitàries, de llarg termini, quedarà molt disminuïda.

Toni Soler, 30.3.2025