“la lluita per la permanència” és una definició força exacta del
concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però
també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees.
Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però
romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens
està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens
porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.
La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i
de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan
seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del
Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els
ritus ancestrals. L'Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb
tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el
poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable...
El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges,
cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells
per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa
neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments
sectaris, i ha
intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges
sovintejats a la perifèria de l'Església mundial. Però en afers nuclears
com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat
sexual, l'Església continua ancorada en un passat remot...
És indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre
que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals... però fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es
renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i
faci costat als més necessitats en un món sota amenaça.
Toni Soler, 27.4.2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada