pac 154 - El clàssic del post-Procés - 2ª part

... El Barça no és aquell exèrcit desarmat que glossava Vázquez Montalbán, perquè els culers prefereixen una Champions abans que la independència. Però si el Barça guanya el clàssic molta gent tindrà un orgasme identitari, i reviurà una catalanor mig superficial, mig tel·lúrica, un odi intens però efímer contra Madrid i l'Espanya madridista, de la mateixa manera que per Sant Jordi –un dia és un dia– es venen més llibres en català que en castellà...

Posar el destí i les essències del país en un equip de futbol no és una bona idea, però en un món que ja no s'estructura a partir de realitats culturals sòlides, sinó de símbols i icones, està bé que aprofitem qualsevol espurna de sentiment col·lectiu, de catalanitat, encara que sigui frívola, vaporosa, potser fins i tot fictícia. Guanyar el clàssic contra el Madrid, com xiular l'himne espanyol davant del rei, és un placebo. Però si aquestes expressions comunitàries resisteixen és perquè al darrere hi ha un cert caliu, un passat, un vincle estantís amb la terra i la gent que tenim al voltant, sense el qual és impossible plantejar-se fites més ambicioses i tangibles. Són expressions febles, intermitents, però tenen un gran avantatge: no es poden derogar, ni il·legalitzar, ni censurar des del poder. Quan el PSC diu que, gràcies al 155, Catalunya ha tornat, el clàssic li respon que hi ha una altra Catalunya que hi és sempre, que és preconstitucional i rebel, encara que en el moment actual s’hagi d’encomanar a les embranzides de Lamine Yamal.

Toni Soler, 11.5.2025

pac 153 - El clàssic del post-Procés - 1ª part

El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d'escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l'objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s'amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s'expressa també amb la tírria cap a l'etern rival, l​'equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autorreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

Tot això és el mateix que expressen els països normals a través de les seves seleccions nacionals. Si no canvien molt les coses, el Barça és el més semblant que mai tindrem a una selecció catalana, i entenc els aficionats de l’Espanyol, el Girona o el Nàstic que troben que aquesta aproximació és simplificadora, però el país està tan agafat amb pinces, tan descosit i tan trinxat com a col·lectiu que no seria prudent desprendre’ns d’una marca que també és un símbol, que ens identifica i ens projecta internacionalment d'una manera que no poden fer-ho ni la política, ni la cultura ni l'economia. Existim a través del Barça, per a bé o per a mal. I això és un risc, perquè si la pilota no entra tot el país se'n ressent; però és que al magatzem de la catalanitat no hi queda gaire més, a part de mala llet, una autonomia amb vocació opiàcia i una cultura pròpia que lliura batalles dignament malgrat l'obsessió amb què l​'enemic la minoritza.​.. (continuarà)

Toni Soler, 11.5.2025

pac 152 - La història menuda

Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna.​.. Vull parlar d​'una mena d​'història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia.​..

L'altre dia vaig rebre un llibre d'un amic... Vaig llegir la introducció i no el vaig poder deixar. El llibre es titula El meu paradís d’Adri i és del periodista Pius Pujades. És un llibre preciós...

 Al llibre hi tenen un pes important els records. De fet, és un llibre de records. Però també està ple de preguntes, de coses que l'autor no recorda i se les pregunta...

Pius Pujades sap sortir d’ell mateix per parlar dels altres i així, per exemple, ens parla dels cavalls que duien a la ferreria, ens parla de com es ferraven, de com el ferrer configurava la ferradura, de la fornal i de l’enclusa, dels cops de mall sobre el ferro roent, de l'olor de la peülla de la bèstia socarrimada. Tot un món que ha desaparegut. Suposo que la ferreria el devia fascinar, com em fascinava a mi quan, de camí cap al col·legi, passava per davant d'un ferrer... El món de l’hostal d’Adri també fascinava aquell nen de cinc anys. Els homes, pagesos i carboners jugant a cartes; ara l’olor és una altra, olor de tabac, ideales i picadura, de vi, i sobretot dels rostits i sofregits que es feien a la cuina... Menjar, beure i jugar a cartes. Aquesta era la funció dels hostals. “A què es jugava en aquells anys als hostals de pagès? ... Abans que es fes popular la botifarra, el joc que es feia era el truc, que es pot jugar de dos, de quatre o de sis. Això quan no es jugava més que la consumició. Els que anaven amb ganes de jugar diners, solien jugar a la manilla. Probablement el canari era el joc en el qual es movien més diners. Molt més tard he vist jugar al set i mig, però no sabria dir si ja tenia un cert predicament”...

Hi ha dos capítols que m’han interessat especialment: el que fa referència als jocs de la mainada, i el que fa referència als renecs... sigui com sigui, el llibre de Pius Pujades sap construir tot un món, acabat, ja mort per sempre.

Narcís Comadira, 17.5.2025

pac 151 - Un model educatiu que no porta enlloc 2ª part

Rodejades i segrestades per la xarxa d’interessos del psicopedagogisme imperant, les administracions queden incapacitades per actuar i replantejar-se a fons un model educatiu que no porta enlloc... un sistema de formació que és el resultat d’uns experts formats en el relativisme postmodern i que adoren un fals déu com Michel Foucault o, encara pitjor, una teòrica i activista del feixisme italià.

A les aules de les universitats massa estudiants no saben per què hi són i menyspreen l’autoritat acadèmica del professor. Són incapaços d'escoltar més enllà de deu minuts ... Allò que havia estat un entorn d'aprenentatge fa temps que ha deixat de ser-ho. Per evitar-se problemes, l'exigència és cada vegada menor i tot sistema avaluador que no descansi en proves no és sinó un frau ... Tot apunta a fer-ho fàcil, ja que l’autoritat universitària penalitza les taxes de repetidors i els docents són avaluats per les enquestes que contesten els estudiants. Tot porta a no fer-se mal encara que estiguem davant una clara impostura. Un sistema extremadament burocràtic amb abundants mecanismes d’autosatisfacció, però que no suporta una anàlisi crítica i seriosa. La societat queda en general satisfeta perquè es proporciona a tothom el grau universitari a què s’aspira per als fills. Una falsa noció de promoció social, perquè ara ja la selecció real la fan caríssims màsters que continuen seleccionant pels nivells de renda.

Mentrestant, a les aules, els professors lidien amb massa estudiants que no creuen que hi hagi res a aprendre donat que, pensen, tot és ja a la xarxa i no els interessa el que els podem aportar gent portadora d’una cultura llibresca, ancestral... no és un problema personal d’aquests joves, sinó del context en què se’ls ha obligat a sobreviure excessivament entre cotons, pares helicòpter, menyspreu al saber, abandó de l'esforç i l'estudi com a clau de l'aprenentatge. Un món donat a l'aparença i a la riquesa com a resultat d'un cop de sort... Mentrestant, el professorat fuig tant com pot de les classes...

Josep Burgaya, 3.5.2025

pac 150 - Un model educatiu que no porta enlloc 1ª part

El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell, primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants. Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d'una mutació negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el desànim s'ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió.​.. El concepte ensenyar s'ha devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements s'han convertit en secundaris; la memòria, l​'esforç i l’aprenentatge han quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències. Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre, ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s'ha popularitzat un mètode que s'anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n'aprenguin, sinó que no s'hi obsessionin.​

El pitjor que es podria fer és culpar els nois i noies de la generació Z, que són els que ara arriben a les aules universitàries. Arriben amb les condicions que se'ls han proporcionat per la societat, les famílies, el sistema educatiu i la cultura imperant. No han llegit, no saben escriure, no tenen cap mena de cultura general i ben pocs coneixements ordenats i sistemàtics.​..  ​(Continuarà)

Josep Burgaya,3.5.2025

pac 149 - Consumir menys? Viatjar menys? No passarà

 El nivell de vida assolit a Occident és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o ​d'explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.​..

El progrés tecnològic i econòmic, i l’enfortiment del sector públic, s’han traduït en un benestar excepcional. El repartiment d’aquesta millora ha arribat a molts sectors socials. Caldrà veure si el sistema de vida que ens hem guanyat és sostenible en termes mediambientals. Però, en conjunt, estem a anys llum (mai més ben dit) de fa un segle.​..

Què passaria si haguéssim de viure sense electricitat una temporada llarga? És a dir, sense neveres ni calefacció o aigua calenta, sense aire condicionat ni internet ni mòbils ni... No hi estem preparats. Les generacions anteriors tenien memòria personal o familiar de vida espartana al camp o de penúries de guerra. Les actuals ens hem acostumat a tenir de tot, no ens plantegem cap mena de frugalitat o de renúncies... Quan un s'acostuma a les coses bones (i viatjar per lleure n’és una), costa deixar-ho.

No és realista pensar que rebaixarem el consum d'energia i de béns i serveis. Es pot avançar en actituds més responsables, però no en una minva rellevant del nivell de vida. Difícilment passarà, si no és de manera forçada a causa de fallides tecnològiques, guerres o catàstrofes naturals...

​Ignasi Aragay, 4.5.2025

pac 148 - Un diagnòstic inconstitucional

L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir.​..

El nou Pacte Nacional per la Llengua és un document que planteja un fort contrast entre la duresa del diagnòstic i la moderació de les mesures que proposa. Per a un PSC que fa un any pràcticament assumia el discurs de Ciutadans, suposa un viratge notable. Però potser no n’hi haurà prou per revertir l’emergència lingüística que vivim. Ara bé: amb els límits del marc estatutari (de l’Estatut no votat, que és el que ens regeix) i de la Constitució, no sé si es pot anar gaire més enllà. Tot el que no sigui posar per escrit que el coneixement del català és un deure –com passa amb el castellà a tot Espanya– és i serà insuficient. ¿Això pot desanimar certa immigració hispanòfila, cert nombre d’expats que no es mouen de l’anglès? Potser és el preu que hem de pagar, i jo el pagaria sense dubtar-ho.

Tot el que no sigui sobirania, en resum, ens condemna a la subordinació i, a la llarga, a la desaparició. I ara tenim un document –el Pacte per la Llengua– que diu: “L’oficialitat del català és incompleta, es veu afectada per reinterpretacions regressives i sovint no es pot exercir de facto [...]. El català viu una oficialitat condicional que dificulta l’exercici dels drets de la ciutadania i posa en perill el futur de la llengua”. Clar i català.

Toni Soler, 18.5.2025