pac 236 Escudella

 

El caldo no és car de fer i de la carn, com de la que sobri del rostit, en trauràs farcit per als canelons. El caldo agrada a tothom que el tasti. No se li pot dir que no. És com el xarel·lo, com els mocadors de fer farcells, com la tenora: finíssim i rústic a la vegada... és l’únic capaç d’escalfar l’ànima... Qui menja sopes se les pensa totes, deien els avis, els que no feien scroll...

Sopem en el sentit de menjar sopa. Deixem lloc a les cuineres, felicitem-les quan es queixin de les hores que fa que treballen i que el pentinat se'ls farà malbé... Anem a comprar “per fer caldo”. Traguem les copes boniques. Celebrem que tenim algú, qui sigui, que ens diu pel diminutiu. Deixem rondinar els rondinaires. Quantes vegades més passarà això? Sis? Set? Vuit? Tres?

Empar Moliner, Nadal 2025

pac 235 Poder és poder fer

 

​Potser encara no estem a punt per a l'autodeterminació, ni per a la confederació, objectius finals als quals els sobiranistes no han de renunciar.​.. Però sí que es pot fer un salt endavant en el reconeixement nacional de Catalunya i enfrontar-se a tradicionals tabús, com la presència exterior (seleccions esportives), la hisenda pròpia o la preeminència de la llengua catalana a través d'una llei orgànica que desactivi les periòdiques envestides del poder judicial. Si tot això es fa ben fet, serà irreversible fins i tot per a un futur govern del PP, i estarem uns metres més a prop de la meta.​..

¿De debò que no tocaria aprofitar una conjuntura tan indiscutiblement favorable? Mai dos partits tan afeblits com els actuals Junts i ERC han estat en disposició de marcar-li l’agenda al govern Sánchez... i, de passada, al govern Illa, que observa la situació amb un justificat neguit.​..

De vegades s’acusa els catalans de ser un poble poc polític, de ser incapaços d’entendre l’essència veritable del poder. Si més no, el 2017 vam confondre la nostra capacitat de coerció amb actius importants però no tan eficaços, com són el sufragi, la capacitat de mobilització popular o la raó universal del dret a l'autodeterminació. Pensem que el poder és una matèria voluble i atmosfèrica, la concreció d'un estat d’ànim, però no: el poder com a substantiu, que en el meu català es diu pronunciant la erra final, equival al poder com a verb, amb la erra muda. Exercir el poder equival a poder fer que les coses passin. I avui dia, el 2025, amb menys vots i menys mobilització que el 2017, el sobiranisme català potser té més poder que mai, perquè sense els seus vots a Madrid el govern de Pedro Sánchez està condemnat i actua a la desesperada. Si Junts i ERC (tots dos, o un dels dos) no saben entendre l’excepcional oportunitat que s'obre davant seu, el seu error entrarà, al costat del del 2017, a la galeria de les grans ocasions perdudes de la nostra malaurada història com a projecte polític.

Toni Soler, 14-12-2025

pac 234 El projecte polític de Sílvia Orriols

 

Miquel Ferreres  07/02/2026

pac 233 I tot això, qui ho paga?

 

l’Estat encadena tres anys consecutius reduint la licitació d'obres a Catalunya, segons l'informe de la Cambra de Contractistes d'Obres del nostre país. O sigui que l’Estat pressuposta poc i executa encara menys: com recordaran, les execucions de Renfe i Adif a Catalunya els últims tres anys dels quals es tenen dades (2021, 2022, 2023) han estat del 19%, del 34% i del 43%, respectivament. Després tot són disculpes als usuaris, peticions de paciència i promeses que ara sí que anirem tan bé, però si fins i tot amb dos governs socialistes, a Catalunya i a Espanya, el tracte és el de sempr​e...

 l’anunci de la regularització de mig milió d'immigrants sense papers. Regularitzar la situació de persones té una gran importància humana, i precisament per això comporta la gran responsabilitat de dotar de serveis públics centenars de milers de ciutadans més de ple dret que, precisament per la seva situació de pobresa, depenen especialment dels pressupostos públics. De trens més val que no en parlem i d'oferta d'habitatge encara menys, i serveis com la sanitat i l'educació treballen al límit de les seves forces. Catalunya ja estava infrafinançada abans de l’augment de població dels últims 25 anys. Per una raó de justícia, per l’interès d'Espanya de no acabar d’escanyar la gallineta catalana que paga i no rep, i per no posar una catifa a la ultradreta, més val que el Govern augmenti l’exigència a Sánchez. Almenys tant com la desatenció de l’Estat està exigint a la vida diària dels catalans.

​Antoni Bassas, 31.01.2026

pac 232 La llengua ens exigirà prendre riscos 2

 

(Continua)

El que toca és fer inventari (dos milions de parlants, una llengua viva a les institucions, als mèdia i a la cultura, milers de forasters estudiant català per gust o per imperatius laborals) i després un recompte de perills i dèficits (auge del castellà com a llengua de socialització entre els joves, percepció del català com a idioma innecessari, majoria insultant del castellà i l'anglès en els productes culturals i d'oci, provincianisme de celebritats i referents socials que adopten el castellà per fer-se perdonar el seu origen en un mercat més ampli, etcètera).

La tercera fase és elaborar un pla d'emergència, que per a mi es basa en quatre mesures. Primera: Militància lingüística –rocosa, insubornable– dels catalanoparlants. Això sol pot començar a modificar el paisatge lingüístic, i en tenim proves. Segona: Inversió massiva en la catalanització de la vida pública, en l'àmbit social, mediàtic i cultural (això s'està fent, però en un grau insuficient per corregir les inèrcies del mercat). Tercera: Definir un model de país que ja no passi pel creixement desbocat i la precarietat laboral. I quarta: Establir per llei l’obligatorietat del coneixement del català i el seu ús preferent en tots els àmbits. Aquesta és la clau per amorosir l’actitud d’una part de la immigració i oferir la porta de sortida a una altra part, la més hostil. Aquest quart punt desborda els límits de la Constitució, i ens porta, inevitablement, al conflicte amb l'Estat. Un altre cop, sí... Però cal afrontar la nostra veritat incòmoda: Sense prendre riscos, el futur del català es mesura en algunes dècades.

Toni Soler, 30.11.2025

pac 231 La llengua ens exigirà prendre riscos 1

 

Que Catalunya tenia 4 milions d’habitants el 1960 i ara en té 8 és una dada irrebatible. Que aquesta duplicació es deu a la immigració, és una certesa...  Les onades migratòries del segle passat van arribar a un país on el català era majoritari però estava fora de la vida pública, de l’escola i dels mitjans. Els catalanoparlants, indefensos, van haver d’acceptar que el castellà fos la llengua franca entre els autòctons (bilingües) i els nouvinguts (monolingües). Malgrat tot, milers de fills d’aquelles onades es van incorporar a la llengua del país, la qual cosa és un èxit notable, però no suficient. Perquè les onades posteriors, les d'aquest segle, d'origen més divers, van arribar amb el català ja oficial, però en una situació en què el castellà era la llengua principal de la meitat de la població, i l'única de coneixement obligatori. Per tant, en conjunt, la immigració del darrer mig segle ha fet el que fan tots els nouvinguts: triar fer l’imprescindible, per sobre del desitjable.

No pretenc exonerar certs tics neocolonials que han humiliat molts catalanoparlants. Conductes supremacistes que ens exigien canviar d'idioma per “educació” o, encara pitjor, perquè “estamos en España”. Però en general és encertada la dita castellana a donde fueres, haz lo que vieres: Un Mohammed instal·lat a la Vall d'en Bas en pocs anys ha esdevingut en Met i parla un garrotxí magnífic, mentre que hi ha milers d’andalusos o extremenys que porten 40 anys vivint a Badalona i no saben (jo diria que no volen!) dir ni bon dia. Som el que som i el context en què ens movem. Fluxos d'immigració massa sobtats han produït bombolles tancades...

(Continuarà)

Toni Soler, 30.11.2025

pac 230 John Carlin conversa amb Laura Rosel

 

"El motiu pel qual el futbol és l'esport preferit al món és que és el més atzarós. En quin altre et marques gols en pròpia porta?", va exclamar​ John Carlin. I va recuperar la imatge d'un Nelson Mandela assegut davant d'un general sud-africà blanc, racista i d’extrema dreta. Si Mandela va aconseguir que li cedissin el poder, va explicar Carlin, va ser perquè entenia que si ell mateix hagués nascut en el context en què havia nascut aquell general, també hauria estat racista. "Mandela m’ho va dir: els va perdonar perquè eren com eren a conseqüència de factors que no havien pogut controlar". I vet aquí la lliçó: "Comprendre la centralitat de l'atzar et fa més generós i humil, i comprensiu amb els errors humans". El primer que tenim no és la virtut ni el treball, va precisar Carlin, rebutjant l'ètica imperant en països com els Estats Units, sinó la sort o la mala sort, "i això ens ha de fer més cristians". "Aquí a Catalunya la virtut que més es valora és ser bona persona, i això m'agrada", va afirmar.​..

Davant d'un món "complicat", l’escriptor anglès va invitar els presents a no deixar-se arrossegar per uns poderosos que a vegades "semblen tenir tendències psicòtiques", i va animar tothom a contribuir amb el seu granet de sorra a fer un món més bo, més empàtic i més compassiu.

Toni Güell, 25.1.2026