pd 492

EL PUNT/ Dimecres, 22 de febrer del 2006

18F: LA REVOLUCIÓ TRANQUIL·LA

Vicent Partal

La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Aquella onada de gent encarnava la base social del sobiranisme i el cansament d'aquesta situació que esgota tant després de trenta anys: n'estem tips, d'una Espanya que, ni tan sols quan ensenya la millor cara, no es capaç de fer res per entendre'ns. La manifestació va fer caure mols mites. El primer i més important: el que assegurava que el debat sobre la identitat s'havia acabat i que el país oficial era més nacionalista que no pas el país real. Ben altrament, una revolució tranquil·la ha anat creixent aquests darrers vint anys... Sabem que allò que cal és reafirmar qui som, unir-nos i decidir. Sense esperar que ens autoritzin a fer-ho o no...

...

Aquest és un país que ha aguantat molt, ha callat molt i ha acceptat moltes coses de mala gana. Aquest és un país moderat i discret. Però els anys no van passant i prou. La gernació que es va aplegar dissabte reunia gent de tot origen, edat i procedència ideològica. I passat polític. Amb un comú denominador: som una nació i tenim el dret de decidir...

...

La revolució tranquil·la del sobiranisme ha esclatat i ha ensorrat els mites. Barcelona no ha de deixar de ser catalana per ser cosmopolita, per exemple. Els partits no són més agosarats que la gent, per exemple. Això de la nació sols és un debat nominalista, per exemple...

...

I no es poden fer manifestacions així cada dissabte. La meua única certesa és que cadascú ha de saber quin paper pot fer, i fer-lo... Dissabte va ser evident que amb tres-cents anys no n'hi ha hagut prou per a domesticar-nos i que més aviat sembla que ja són massa per a retenir-nos. Que l'entusiasme de dissabte cresca, que la revolució tranquil·la triomfe, és responsabilitat de tots nosaltres. Sense por. Ara ja sabem que som molts més de no volen i diuen.

pd 491

EL PUNT/ Dimarts, 14 de març del 2006

QUINA POCA VERGONYA!

Carme Forcadell

...

Quina democràcia i quina Constitució tenim que, trenta anys després de la mort del dictador, no permet inscriure cap assentament al registre civil en català? Pitjor encara ¿quina Constitució i quina democràcia tenim que permet que es pugui dir, impunement, que a Catalunya fem amb el castellà el mateix que Franco va fer amb el català quan, a Catalunya, estem patint encara les seqüeles d'aquella repressió lingüística en el registre civil? Quan encara no podem fer els actes més humans de la nostra vida, com néixer o morir, en la nostra llengua i ho hem de fer en espanyol?...

...

els catalans i les catalanes hem de suportar estoicament que ens neguin com a nació, que menteixin sobre el nostre país, que ens insultin i que ens menystinguin.

Però que no se'ns acudeixi dir res en contra del país veí ni en contra d'alguns dels seus habitants, perquè haurem de còrrer a disculpar-nos sinó volem ser cremats a la foguera de la COPE per sempre més. I d'això se'n diu democràcia i igualtat de drets.

pd 490

EL PUNT / Divendres, 14 de desembre del 2001

PRECARIETAT NACIONAL

Toni Strubell Trueta

La creació de l'Estat català ja no és una dèria de separatistes desaprensius, ni un somni d'eixelebrats etnocèntrics, sinó cada cop més una pura qüestió de sentit comú.

...

L'anàlisi de vint anys de limitacions del règim autonòmic ens demostra que tenim un marc polític estret i precari per a la recuperació nacional de Catalunya. A més, un cop avaluada l'experiència del pas pel govern a Madrid dels dos principals partits espanyols - PP i PSOE - ja no queda gaire lloc pel dubte sobre el que ens pot oferir Madrid...

El senyor Mc Roberts adverteix als catalans que la fórmula de "nació sense estat" és cada cop més problemàtica i precària per als catalans... Veu malaguanyades les oportunitats d'haver incidit més en una línia federalista quan el PSOE i el PP hi tenien governs mancats de majories absolutes... 

"Fins i tot la sobirania limitada d'un estat formalment federal sembla estar fora de l'abast de Catalunya atesa la vitalitat continuada, si no el ressorgiment, d'un nacionalisme espanyol que rebutja les nacions històriques d'Espanya i una desconfiança endèmica en el federalisme. A curt termini, segons tots els indicadors, Catalunya està destinada a prosseguir la seva lluita amb les contradiccions que implica la construcció d'una nació sense disposar d'un estat".

La lliçó seria: sense estat, ho tenim realment magre.

pd 489

ARA  dissabte, 17 de gener del 2015

PAÍS LLIURE, DEMOCRÀCIA DE QUALITAT

Ferran Requejo

Les elits favorables al procés han d'establir un full de ruta, un programa de govern i unes línies clares i realistes d'actuació...

Cal evitar el que Berkeley deia del que sovint fan els filòsofs: aixecar molta pols i a continuació queixar-se que no veuen res.

...

... la proclamació de la independència requereix comptar amb unes estructures d'estat que la facin viable, entre altres: seguretat, Hisenda pròpia, política exterior, seguretat social, llei de transició del procés constituent, serveis d'aigua i energia, telecomunicacions, transports, infraestructures bàsiques (ports, aeroports,...), poder judicial, banc central, organismes reguladors i plans de repartiment d'actius i passius...

...

Catalunya viu un moment decisiu. Enfrontem l'oportunitat de fer un país no només més lliure sinó també més equitatiu, més democràtic i amb una clara projecció de futur...

... la gestió del temps serà clau en els popers dos anys. Iniciem el període  decisiu.

In memoriam, Fili.

pd 488

BIEC 22, maig 1999

ELS PARES I EL SEGUIMENT ESCOLAR DELS SEUS FILLS: O TOT O RES?

?

Pedagogs, educadors i ensenyants reconeixen que per a molts pares el seguiment escolar és sovint una tasca molt feixuga. La importància concedida a l'èxit escolar fa oscil·lar la seva actitud entre dos extrems: l'excés de zel o el desinterès total. Entre l'excés d'esperances i la desesperança, el terme mig sembla difícil de trobar.

Els pares que mostren una implicació desmesurada solen patir una forta angoixa davant els possibles fracassos dels seus fills... Reaccions excessives als mals resultats escolars solen anar en contra del plaer d'aprendre. Els nois i noies treballen per agradar els pares i no pas perquè els agradi l'escola.

A l'altre extrem trobem pares que, davant una situació de fracàs, "abandonen"...

L'equilibri entre l'excés de zel i la renúncia dels pares és una equació gens fàcil de resoldre. Cal molta intuïció i perspectiva. Cal donar un vot de confiança als nois i noies, cal posar-se dins la seva pell i fer-los costat... "I si el rol dels pares fos justament el d'ajudar els seus fills a creure en el propi  èxit?" (Graëlle Foueré)

...

... cada dia són més nombrosos els pares que "deleguen", que compensen les seves absències amb béns materials, que "baixen la guàrdia" mancats de mètode i de conviccions.

... els pares ja no fan de connectors entre la família i la societat... l'individu ja no se sent responsable de la creació i del manteniment del lligam social, sinó que en fa responsable l'escola, la justícia i l'Estat.

pd 487

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, dissabte, 22 de juny del 2002

FAMÍLIES QUE NO VOLEN CONFLICTES

Javier Elzo

L'agressivitat d'una minoria d'adolescents ja no prové de la prepotència o de l'autoritarisme dels pares, sinó de la seva impotència per transmetre valors sòlids i adaptats al nostre temps.

... els pares s'estimen més còrrer el risc d'un imprevist.... abans que els seus fills puguin aparèixer com a estranys en la societat. O per no tenir conflictes a casa.

... "els adults han perdut, en bona part, la batalla perquè els joves, els fills, tornin aviat a casa o bé no surtin de nit. Els joves ho fan i tornen gairebé quan volen" (González Blasco)

...

Les conclusions d'aquest estudi ens indiquen que "han desaparegut les formes més autoritàries en la relació pares-fills, que es resolen amb absència generalitzada de càstigs, forts suports afectius i normes consensuades" i que no existeix.... la ruptura i el conflicte que caracteritzen l'anomenat buit generacional...

...

... pares compromesos en l'educació (el 58%) i pares  desorientats en l'educació dels adolescents (el 42% restant). Els segons "es caracteritzen per la impotència que senten davant dels canvis i la necessitat d'autonomia dels fills adolescents, la utilització de pautes incorrectes d'educació i, fins i tot, la manifestació d'alguns comportaments agressius"...

...

Els adults hem acceptat l'adolescentització de la societat... És normal, en conseqüència, que hi hagi pocs conflictes en la família i que, davant dels problemes, ens estimem més ser tolerants. Sí, la tolerància, la permissivitat i l'acceptació del que el pensador francès Paul Valadier anomena una "moral llibertària" també s'ha imposat entre nosaltres.

pd 486

AVUI dissabte 29 de gener del 2000

ENSENYAMENT I CULTURA

Alfons Quintà

...

Quan un poble expressa una demanda cultural forta, vol dir que té sensibilitat i avidesa de coneixement. Llavors els seus membres assoleixen l'equilibri individual i social. La col·lectivitat a què pertanyin s'anirà integrant de manera constant en la sempre fugissera modernitat. El marc on es dóna aquesta apropiació és l'únic que mereix ser anomenat nació.

A casa nostra s'ha optat per usar el mot ensenyament, més limitat que el d'educació, per referir-se al procés que permet als nens i adolescents integrar-se en la societat i esdevenir adults i productius...

...

Se'n sap poc, però la presumpció és que l'ensenyament va malament... Hi ha un ús formal de llibres en català en part de l'ensenyament. Però després es passa a llegir (poc) en castellà... 

...

Queda clar que l'escola no compleix el mateix paper que en el passat. En comptes de reformar-la, ja fa anys es va optar per la cínica opció que les escoles fossin guarderies prèvies a l'atur...

...

A la Gran Bretanya, Tony Blair ha gosat encarar el problema. Creu que al canviar la societat ho ha de fer l'escola. Hi ha introduït competitivitat entre els estudiants - que la trobaran en la vida adulta - i fórmules d'esponsorització externa, que les acosten a la realitat productiva. Són uns canvis que des de França es veuen com una heretgia i que aquí no es veuen de cap manera... ni se'n parla.