dimecres, 2 de desembre del 2015

pd 587

EL PERIÓDICO  dissabte, 8 d'abril del 2000
FAM I GENOMA
José Maria Mendiluce

Dilluns, ... les investigacions sobre el genoma humà obrien entre altres, la possibilitat d'allargar la vida dels éssers humans - ¿fins a la immortalitat? - si es descobria la manera de desactivar els gens de l'envelliment...
Dimecres, Kofi Annan feia una enèrgica crida al món ric perquè ajudi l'Àfrica Oriental...
La casualitat ens ha posat al davant la constatació  de la nostra esquizofrènia col·lectiva. Al mateix temps, la mateixa setmana, mentre que els uns guanyen diners investigant el genoma, altres en demanen per evitar, si hi arribem a temps, la mort de milions de persones.
Però també les peces del puzle del genoma de la fam a l'Àfrica estan descobertes. Encara que hi ha massa culpables que neguen no només l'existència mateixa de les peces, sinó també la seva relació macabre i assassina de conseqüències dramàtiques. Però també són molt clares.
  • Fam i guerra. La fam és una arma de guerra en la lluita pel poder...
  • Fam i ecologia.
  • Fam i deute. 
  • Fam i política. S'alimenta una imatge interessada d'una suposada incapacitat política d'arrels culturals...
  • Fam i negoci. No és cert que l'Àfrica no ens interessa. No ens interessen els seus habitants...
Aquestes són les verdaderes causes de la fam a l'Àfrica. Espero que la societat sensible i organitzada de les ONG aprofitem aquesta oportunitat per denunciar el que passa amb la mateixa força i eficàcia amb què hem demanat més diners. És la política, una altra política, el que falta. L'Àfrica s'ho mereix.

dimarts, 1 de desembre del 2015

pd 586



ACTE DE SOBIRANIA
Lluís M. Xirinacs
11 d'agost del 2007

"He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l'univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.

... "

(Nota: Avui no transcric un paper de diari, sinó un poema que han inclòs en un llibre que acabo de llegir: 
"Jesús busca Jesús, Crònica d'una recerca perillosa" de Jaume Rodri)

dilluns, 30 de novembre del 2015

pd 585

EL PERIÓDICO  dijous, 6 d'agost de 1998
ELS NOUS MURS DE LA VERGONYA
Manuel Delgado

El sistema econòmic dels països rics necessita aquest exèrcit d'immigrants disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten 
Nova onada de pasteres. Més ofegats. Més detinguts, incloent-hi ara embarassades de vuit mesos, com la de l'altre dia. Més deportats. Detinguts només en un dia 83 immigrants, 20 d'aquests a l'interior d'un camió a la Jonquera. L'accident de Figueres, el mes de març de l'any passat, d'un altre camió que transportava il·legals - dels quals 11 van resultar morts - va revelar l'existència de xarxes organitzades en territori espanyol que es dedicaven a transportar autèntics carregaments de carn humana viva. La recent sentència absolutòria dels responsables d'aquell incident va posar de manifest que el tràfic d'éssers humans no ha de ser necessàriament considerat un delicte a Espanya. Altres països presumptament civilitzats són escenari d'aquest mateix tipus de negocis basats en el tràfic clandestí d'una humanitat a la qual es tracta més malament encara que al mateix bestiar. Pensem en el cas de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, o en el que està passant a les costes adriàtiques italianes.

   No deixa de tenir la seva gràcia. Els mateixos règims polítics que van clamar contra l'existència d'un mur a Berlín i d'un teló d'acer a Europa, concebuts per impedir que els ciutadans de països comunistes emigressin cap a Occident, els mateixos demòcrates que s'indignaven davant la imatge dels boat people vietnamites o dels balseros cubans, intentant desesperadament guanyar la llibertat, són els que avui consideren pertinent i inevitable el manteniment de barreres tan tràgiques i injustes com aquelles, i pensades per al mateix: impedir el dret humà d'anar d'un lloc a l'altre. Els centenars d'immigrants que han deixat la vida a les aigües de l'estret de Gibraltar són la prova de la culpa moral dels que, defensors acèrrims de la lliure circulació de capitals, s'oposen radicalment a l'exercici de la lliure circulació de persones.

   Tota la retòrica entorn de l'anomenat problema de la immigració a l'Europa industrialitzada s'aixeca sobre el fet d'escamotejar una dada fonamental. A saber, que els països rics són demogràficament deficitaris i que necessiten importar treballadors joves. Si l'immigrant ha vingut és perquè ha estat concitat a fer-ho. Per més que les argumentacions melodramàtiques que els mitjans de comunicació ofereixen de l'assumpte insisteixin que l'immigrant és un necessitat que s'ha mogut del seu lloc per les condicions de vida miserables que patia, el cas és que un home o una dona joves no canvien de residència si no tenen una certa garantia de trobar feina al lloc on es dirigeixen.
   L'immigrant sap que hi ha feina, i per això hi va. Si no, no ho faria.

   El que tenim, a partir d'aquí, és que no és la gana, ni tampoc la pressió demogràfica el que ha desencadenat els processos migratoris en direcció a les ciutats del món industrialitzat, sinó els interessos de sistema productiu i de mercat d'aquest, sobretot pel que fa a la necessitat de mantenir un exèrcit de treballadors no especialitzats, que, menyspreats i temorosos, estarien disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten, així com a alimentar una economia informal i submergida cada vegada més estratègica. D'aquesta manera s'obté una població laboral que està caracteritzada per una inferioritat salarial absoluta, que amb prou feines si genera costos socials, amb una capacitat reivindicativa nul.la i amenaçada constantment no solament amb la pèrdua del lloc de treball, sinó amb el retorn automàtic que aquesta sol implicar.

   Són aquestes necessitats de les estructures econòmiques dels països rics el que també explica l'aparició d'un discurs político-jurídic que legitima que milers d'immigrants estiguin condemnats a condicions de treball abusives i incertes, i vegin com les lleis d'estrangeria els neguen el dret d'esdevenir ciutadans. Paral.lelament, la imaginació social, amb la col.laboració dels mitjans de comunicació, associa de manera sistemàtica l'immigrant pobre amb tota mena de perills, que contribueixen a fer percebre aquesta persona com un indesitjable: delinqüència, costums abominables, amenaces per a la integritat cultural del país amfitrió, auge del racisme. És molt significatiu que el Govern de Trevi - format pels ministres de Justícia i d'Interior dels països de la Comunitat Europea - i els projectes d'instauració d'un espai jurídic i policial comú a Europa occidental incloguin la immigració en el mateix àmbit de problemes que el narcotràfic o el terrorisme.

   D'aquesta manera, el sistema polític, l'ordre jurídic, la propaganda policial, la fantasia periodística i una opinió pública sempre àvida de culpables fàcils i clars embasten plegats una imatge de l'immigrant que no es correspon amb una realitat objectiva, que és una ficció. És d'aquesta ficció de la que parla la premsa, a la qual se li impedeix l'entrada als bars, a la qual s'aborda al carrer per demanar-li la documentació, a la qual es deporta. Aquest ser imaginari oculta, això no obstant, un ésser social objectivament, algú que crea riquesa a baix preu, que té fills que pagaran impostos, algú de qui ja depèn la prosperitat de la nostra societat.

   En altres paraules, el primer pas per poder solucionar el problema de la immigració és el de reconèixer que no existeix: la immigració no és un problema, sinó una solució. Un cop acceptada aquesta veritat, es podrà aconseguir potser que els que presumeixen tant de defensors dels drets humans en altres països siguin capaços d'aplicar-los de fronteres endins, de manera que ningú entre nosaltres vegi regatejat el seu dret a l'equitat davant la llei, a la feina, a l'asil, al reagrupament familiar, a la lliure circulació, o a veure's reconegut senzillament com el que és: un ésser humà, és a dir, un ésser lliure i igual.

diumenge, 29 de novembre del 2015

pd 584

EL PERIÓDICO, 24 de juliol de 1999
ELS MOROS DE LA PASTERA
Enric Sopena

Els últims morts a conseqüència del naufragi d'una pastera - desgraciat episodi que va passar fa pocs dies a la costa sud de Fuerteventura - devien coincidir en la seva compareixença davant Al·là amb Hassan II. Aquesta vegada van ser set. Ja són, per tant, al voltant de 400 els marroquins que, des del 1988, han pagat amb la seva vida la tremenda gosadia d'intentar fugir de la pobresa buscant un paradís anomenat Espanya.
Els moros de la pastera, aquells que van morir al mateix temps que Hassan II, eren, naturalment, gent anònima. Anaven indocumentats, tret de Raixid B., nascut el 1984. Havien abonat al patró de la pastera - un truà cabró i mesquí - prop de 70.000 pessetes. Somiaven amb Espanya, una mena de setè cel on oblidar la misèria. No van fer cas ni del risc del mar i van ignorar voluntàriament la veritat: molts dels seus compatriotes són aquí, simplement, moros de merda, fills de puta, torneu a la vostra terra.
Aquests moros morts no seran mai germans, grans o petits, del Rei d'Espanya. No seran mai res. Si almenys s'integressin, clamen les bones consciències de l'opulència. Moros de merda, balleu la sardana!

divendres, 27 de novembre del 2015

pd 583

EL MÓN /172 - 9 d'agost de 1985
EN MEMÒRIA DE CARLEMANY - GIRONA MOSTRA LA SEVA HISTÒRIA
Arnau Puig

...
La història, és a dir, la reconsideració del passat, no tindria sentit si no servís per a fer veure millor el present i "témer" el el futur, no per allò del que pugui ser pitjor, sinó per assabentar-se de com pugui anar...

El món musulmà i el món cristià
Es veu ben clar que la contesa entre musulmans i cristians era quelcom molt seriós, puix que no es tractava d'una guerra civil..., sinó d'una guerra ideològica o, si es vol, d'una guerra teològica, conflicte en el qual l'entesa és sempre impossible, encara que hom pugui, mentrestant, mantenir les relacions comercials que calguin...
... Els musulmans no tenen ni territori ni Estat; s'és musulmà perquè hi ha una creença, que no té ubicació territorial ni estructura precisa; allà on hi ha un musulmà tot hi és present. És com succeeix amb els gitanos o amb els jueus...

Les llengües romàniques, el català i el llatí
... 
Carlemany encarregà a Alcuí que fixés la llengua llatina... L'anglosaxó Alcuí de York establí que, per al llatí oficial, cada lletra tindria només una única pronunciació vàlida per a tothom. Així quedà establerta una llengua oficial, escrita - i també pronunciada -, que la gent culta entendria arreu. Però, com que la majoria de la població era analfabeta, cadascú continuà pronunciant-la a la seva manera; les llengües romàniques, entre elles el català, s'anaven formant així...

El passat serveix, efectivament, per fer-nos penetrar profundament en el present i per evitar il·lusions indegudes en el futur.

dijous, 26 de novembre del 2015

pd 582

AVUI (?), agost del 2002 (?)
GITANOS
Ignasi Riera

El vell Pompeu Fabra, de llom vermell, que és l'única referència endreçada de la meva taula de treball, defineix així el mot gitano: "Individu d'una raça caucàsica les tribus de la qual, provinents de l'Índia, entraren a Europa a finals del segle XVIII i s'escamparen per Hongria, Turquia, Rússia, Espanya, etc.". Ara bé, en els informes de SOS Racisme, o de Càritas, o d'Ammistia Internacional, o del Defensor del Poble, o del Síndic de Greuges, se'ns diu que els sentiments de rebuig contra l'ètnia gitana, així com el desconeixement de la seva cultura, són els més estesos per tota la pell de brau. I que si es vol fer ús del terme racisme, elpoble gitano és un dels que acaparen més capítols de la nostra actitud d'exclusió. Anava a escriure: xenòfoba. I no. La majoria dels gitanos catalans són, políticament, catalans, amb tots els drets i amb tots els deures, a l'hora de poder votar i ser votats, per exemple. Raó per la qual quan els mitjans de comunicació et diuen que un grup de gitanos han estat convidats a deixar un càmping perquè causaven molèsties a d'altres campistes, se'm posa la pell de gallina. Quants alemanys, italians, catalans o bielorussos han estat expulsats dels nostres càmpings per haver causat molèsties? Em sorprèn, i molt!, que no hi hagi hagut una actuació d'ofici, amb caràcter d'urgència, ni per part de l'ajuntament costaner on es troba el càmping ni per part del govern de la Generalitat. Que jo sàpiga, ni hi ha hagut una suspensió cautelar de les llicències que permeten al càmping continuar treballant com si res.

dimecres, 25 de novembre del 2015

pd 581


EL PUNT, 14 de maig de 1996
NO BALLAREM COM UNA BALDUFA
Manuel Castaño

Ara criticaran els sardanistes de Lleida perquè no volen actuar amb els seus veïns que practiquen danses com... les sevillanes, tan respectables com alienes; i els que més els criticaran seran aquesta mena de gent tan característica que entenen, respecten i encoratgen qualsevol tradició folklòrica excepte la pròpia. Sort que encara queda algú que sap que una identitat cultural està mes enllà de les modes, les subvencions i les conveniències, i que no entén que un ajuntament democràtic converteixi el que fins ara havia estat una trobada de grups tradicionals catalans en un festival d'aquells que abans se'n deien "de coros y danzas", res més que un mostrari del tipisme regional de les Espanyes. Són ganes de provocar. Costa tant d'entendre que no ens entendrem mai si no es permet que tothom balli el que vulgui i es faci el seu ambient, i que no fa cap falta organitzar una desfilada de varietats sota un tendal per simular una identitat i una cohesió que no existeixen? Hi ha qui voldria negar la vitalitat de la cultura catalana presentant-la com un invent de quatre conspiradors, o tancar-la en el museu de les glòries antigues incompatibles amb la vida moderna, i en l'avantguarda d'aquesta ofensiva secular hi ha, ara, els partidaris del multiculturalisme i el poti-poti, els quals estan preparant alguna cosa anàloga als assortiments d'entrants que preparen les fondes sense identitat culinària, que a còpia de plates de fregitel·les variades aconsegueixen que tots els gustos es perdin, provoquen una afartada abans d'hora i treuen el gust pels segons plats. I aquest país el que necessita és una bona cuina.