pd M98

​MÉS OSONA 23 de maig del 2017​

AIXÒ NO ES TOCA

Empar Moliner

Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà... Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

... Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Si això és així, què han de fer els que voten 

partits republicans i sobiranistes? Pensar que 

els deixaran existir mentre siguin minoria però 

que no podran mai dur a la pràctica allò que 

creuen just si són majoria, perquè llavors 

posaran en perill la unitat d’Espanya?... Que em 

diguin, clarament, que votar no em serveix de 

res, doncs. 

 

Mentrestant, dels diners que se’n van a Madrid i 

no tornen en diuen “solidaritat”, però la 

 solidaritat es tria, no s’imposa. I quan els 

impostos són tan exagerats que provoquen 

desigualtats entre els que els paguen i els que 

els reben, i per tant, injustícia, és més exacte 

dir-ne “tributs” com sempre s’ha fet.

 

pd M97

​ARA diumenge, 30 de juliol del 2017

LA FERMESA JUSTA 
Toni Soler

​... tenint en compte que el sobiranisme té davant seu l’aparell de l’Estat, és difícil demanar-li que renunciï al seu principal actiu: aquesta marea humana, democràtica i pacífica que no ens ha fallat fins ara i a la qual no se li pot retreure res.

MESURA. Ens cal una mobilització mesurada, potser. Prou nodrida, ferma i continuada per defensar el referèndum, i prou tranquil·la i dirigida perquè no espanti sectors dubitatius ni doni arguments a l’adversari... La fermesa justa que esvaeixi dubtes sense renunciar mai a fer política...
CORATGE. Però la fermesa justa i mesurada farà més falta que mai si el sobiranisme guanya. És a dir, si el referèndum és un èxit i l’Estat, segurament amb la boca petita, proposa negociar. Caldrà fermesa perquè qualsevol propineta que arribi de Madrid (l’amnistia per als represaliats del 9-N o el respecte a la immersió lingüística) no faci abaixar els braços al govern català... De fermesa en caldrà molta, per evitar estafes d’aquesta mena. Cal dir, però, que si Madrid vol seure i parlar, s’haurà de seure, i parlar. I si els unionistes i els federalistes catalans volen seure i parlar, s’haurà de fer, encara amb més motiu. I quan se seu i es parla tothom ha de tenir clar què és el fonamental, on es vol arribar i en quin punt no hi ha marxa enrere possible. La fermesa és també el coratge de fer política, d’arribar a acords. És no deixar-se acoquinar pels que diuen que no hi ha res a parlar.

pd M96

​ARA dissabte, 4 de març del 2017

EN MANS DE QUI CARAI ESTEM (i 2)

​David Fernàndez

​(Continuació...)
... ​

el que ja no cola és el teorema dels falsos neutrals, la doctrina dels ambigus de calculadora electoral i els que es posen de perfil creient que ja escamparà: pitjor són alguns que tenen la santa barra d’equiparar qui vol posar urnes amb qui les vol rebentar, qui vol obrir debats amb qui vol prohibir-los. En el trencaclosques jurídico-polític del règim i enmig del laberint autonòmico-constitucional, l’estratègia intravenosa de l’Estat és previsible: bloquejar, obturar i pervertir. Ritual habitual dels ionquis del poder, per poder fer el cop d’estat hauran de dir que s’està produint un estranyíssim cop de gent: amb majoria parlamentària, reclamant un referèndum democràtic i rere les mobilitzacions socials més àmplies i persistents des del final de la dictadura. Són les postveritats de la seva mentida

​... atiaran la contrainsurgència judicial, la propaganda desinformativa i l’aixeta econòmica. Així serà la guerra de desgast contra la més important desautorització i deslegitimació col·lectiva del règim del 78. Contaminar-ho tot: l’estratègia d’estat reduïda a cridòria i por. Soroll i amenaces. On l’únic antònim és netedat i tranquil·litat, oposant la més estricta de les paciències, la més col·lectiva de les intel·ligències i la més esperançadora de les desobediències, que és obeir-nos a nosaltres mateixos per poder construir la pròpia llibertat política. Per poder-nos desempallegar, contra bords i lladres, propis i aliens, de les mans que maneguen els fils...
​

pd M95

​ARA dissabte, 4 de març del 2017

EN MANS DE QUI CARAI ESTEM (1)

​David Fernàndez

“ Hay cosas que no se hacen, si se hacen no se dicen, si se confirman se desmienten ”
General Saénz de Santamaría (1995)

...
Afrontem un estat demofòbic, colonitzat per una cultura autoritària i delmat per les elits extractives. Però ja fa temps... que la resposta ja no és a Madrid sinó a les Rambles: autodeterminant-nos. Perquè si, des del minut zero, l’Estat ha renunciat a una sortida política dialogada i ha declinat sempre habilitar un esquema resolutiu democràtic -mirall escocès, mirall quebequès-, responsabilitzar-ne les víctimes resulta kafkià. Per la resta, caldrà afegir que l’Estat fa -pel cap baix- deu anys tard i dècades d’indiferència. Ben mirat, ja fa molt que hem marxat i hem desconnectat: ara del que es tracta és de materialitzar-ho políticament....
Més destraler i paradoxal és que, contra la llibertat, invoquin el principi de legalitat i democràcia: per esbotzar precisament el principi de legalitat i democràcia que emana del Parlament de Catalunya. Que neix directament de la legitimitat democràtica que expressa l’anhel majoritari de la societat catalana. Ens volem governar; volen (des)governar-nos...

pd M94

​ARA diumenge, 30 d'abril del 2017

PROCÉS: NO S'HI VAL UN EMPAT (i 2)

 Ignasi Aragay

Encara hi ha, esclar, un tercer grup: els colauistes o comuns. Sovint es diu que no podran mantenir la seva indefinició, que no es podran quedar en aquest terreny intermedi que practiquen, que s’hauran de mullar. No ho tinc tan clar. Fins ara els ha anat prou bé mantenir-se als marges del terreny de joc nacional. Per què haurien de canviar? Saben que són decisius i això els fa ser respectats per totes dues bandes, ara i en el futur. Ningú s’atreveix a atacar-los de debò, tothom intenta seduir-los. I ells no es casen ni amb els uns ni amb els altres. En aquesta partida, són d’alguna manera els àrbitres, i ja se sap que qui s’encara a l’àrbitre té totes les de perdre. No estan disposats a ser ells els que desempatin i és probable que en l’hora decisiva es mantinguin en terra de ningú i es presentin com uns sobiranistes totals que estan per sobre de la brega sobiranista local. Aquesta no és pròpiament la seva batalla, l’endemà de la qual creuen que, davant el desgast dels dos contendents, ells en sortiran reforçats.

La igualtat de forces entre independentisme -la gent- i unionisme -el poder- i les poques ganes d’implicar-se dels comuns fan que no es pugui descartar gens l’empat (un final sense final), en el qual pocs pensen i que seria més perjudicial per a l’independentisme, que té pressa, té desgast i juga a la contra, que per a l’unionisme, que ja li va bé allargar la partida. Però tot és possible. Al capdavall, la política, com l’esport, no és cap ciència. És terriblement imprevisible, fantàsticament humana.

pd M93

​ARA diumenge, 30 d'abril del 2017

PROCÉS: NO S'HI VAL UN EMPAT (1)

​Ignasi Aragay

Entrem en una nova recta final del Procés, la recta cap al referèndum. Un altre final. Una altra final. Pot acabar amb victòria o derrota. Però també amb empat...

L’independentisme, malgrat els titubejos, manté el rumb i, per poc bé que ho faci, tindrà la gent al darrere, mobilitzada, motivada. Té molta més gent entusiasta que l’unionisme. Molta. L’unionisme té altres armes poderoses... De fet, l’independentisme no té més remei que seguir endavant, que sortir a guanyar. No pot pensar en l’empat, però ha de tenir-lo present. Frenar ara equivaldria a donar-se per vençut. Els dubtes i les pors són comprensibles, esclar, i tanmateix només hi ha marge per foragitar-los. La partida està massa avançada per aturar-la. Seguir no és garantia d’èxit. Aturar-se sí que seria garantia de fracàs. Els trams finals acostumen a ser els més durs. Els altres també juguen.

I com juguen, els altres?... Fiquem-nos en la pell d’un unionista català, sigui el Millo, l’Iceta o l’Albiol. Què hi tenen a guanyar i què a perdre? Si efectivament el referèndum no es fa o és un fracàs, si l’Espanya constitucional imposa la seva llei implacable amb més o menys contundència, seran vistos al seu bàndol com a herois i rebran tots els honors en forma de pluja de càrrecs: costa poc imaginar-se’ls tard o d’hora de ministres. Si, per contra, l’independentisme fa bona la seva audàcia, el referèndum es fa i suposa un decisiu pas endavant cap a l’estat propi, ¿en quina posició queden? La seva serà una derrota diguem-ne dolça perquè la nova legalitat catalana, per legitimar-se davant el món i internament, haurà de ser al màxim de respectuosa amb els perdedors. Els Millo, Iceta i Albiol seran tractats amb guant blanc, i alhora naturalment seguiran rebent el suport -econòmic, mediàtic, polític- de l’Espanya ferida en el seu orgull. Per tant, el seu risc, tant personal com polític, és mínim. Per això es poden permetre jugar fort.
...

(continuarà...)

pd M92

​ARA diumenge, 30 d'abril del 2017

LA POLISÈMIA DE "SOCIALISME REAL"

Albert Pla Nualart​

... el millor camí per arribar a un socialisme democràtic és el que passa pel capitalisme, i no pas el que se’l salta... el capitalisme ha creat les condicions -el grau suficient de riquesa, cultura i tecnologia- perquè, un cop esgotat i abans que s’acabi de carregar el planeta, sigui superat per un altre sistema que no tingui com a principal motor l’afany d’enriquir-se, el culte al consum i l’apologia de la propietat privada.

La polisèmia de socialisme real és clara. D’una banda, en el sentit més genèric, és qualsevol socialisme dut a la pràctica en una societat real. De l’altra, en termes històrics, fa referència al sistema d’economia planificada i centralitzada instaurat a l’URSS i exportat a altres països. És aquest últim socialisme, que els teòrics no veuen ni tan sols marxista, el que se sol brandar com un espantall davant els que qüestionem el capitalisme... socialisme democràtic: un socialisme que... a diferència de la socialdemocràcia, no es limita a humanitzar el capitalisme perquè entén -i això és molt important- que el capitalisme és inherentment incompatible amb la democràcia.

La crisi de l’esquerra europea i, més concretament, de la socialdemocràcia està inextricablement lligada al seu pro capitalisme, al seu vergonyant (neo)liberalisme... I el drama de la socialdemocràcia és que el capitalisme li ha anat reduint l’espai fins a fer-la clònica de la dreta...

Per sortir de l’actual atzucac, l’esquerra no es pot limitar a entendre que el socialisme real -i ara dic real (tercera accepció) en el sentit d’autèntic- és el democràtic. Ha d’entendre que la democràcia real és socialista.