pd 1691 Comença el diàleg de sords: benvingut sigui (1)

(arafamesdunanyimig)

Pronostico que passarem del no-diàleg al diàleg de sords. I afirmo que això és un avenç. És l’únic terreny en el qual Catalunya té alguna possibilitat de sortir-se’n. El simple fet que s’instal·li un marc de diàleg ja és una victòria... el president espanyol té poc marge, i segurament escassa voluntat, per a un diàleg autèntic, i menys per a la negociació que voldria Torra. Però en qualsevol cas la retòrica del diàleg és un canvi... A Cs li resultarà difícil mantenir la ficció d’un president de la Generalitat racista. Perquè Torra, un nacionalista català d’ordre i cultura, senzillament pertany a la raça dels tolerants, dels simpàtics, dels bonhomiosos, dels dialogants. També dels ingenus, sí. El pitjor enemic per a un cínic és un ingenu. El pitjor rival per a un polític és un no-polític. El pitjor contrincant per a un intolerant és un tolerant... La situació ha canviat. No ens podem fer gaires il·lusions, però comença a tornar la política, la paraula...

Ignasi Aragay

pd 1690 Una força tranquil·la

(arafamesdunanyimig)

E​n la batalla per la imatge i l’empatia en les opinions públiques democràtiques, el sobiranisme català ha jugat fins ara amb un avantatge, malgrat la fragilitat de les seves eines: el que tenia al davant era un govern espanyol antipàtic, que feia pudor de resclosit franquista, repressor i amargant. Però ara això ha canviat. El nou govern espanyol defensa en el fons la mateixa causa, però va vestit de postmodern i de guai, sobretot si aconsegueix amagar prou Borrell. Certament, continuaran existint els morros perpetus d’Inés Arrimadas i l’agressivitat dels arrencadors de llaços grocs, però això, sense el paraigua directe del govern espanyol, serà cada vegada més marginal, més excèntric, més pintoresc (potser més radical). El nou rostre de l’unionisme oficial serà més simpàtic, amb aparença més moderna i dialogant, amb menys pes de la ganyota crispada i del recurs a la força. Això posa deures al sobiranisme: no pot ser el sobiranisme el que faci també morros a tota hora. Ha de recordar constantment la injustícia dels presos i els exiliats. Però ha d’aconseguir aparèixer davant del món com una força tranquil·la, arrelada, constructiva, moderna, dialogant. Perquè els qui tindrà davant també ho voldran semblar.

Vicenç Villatoro

pd 1689 Pomes agres

(arafamesdunanyimig)

"Les primeres declaracions de Sánchez de voler-se reunir amb Torra em preocupen perquè no es reunirà amb Catalunya sinó amb el separatisme", diu Inés Arrimadas... Dir això és no acceptar que en la democràcia guanya el que vol la majoria. Va així, això. El que guanya esdevé el representant de tothom...

Inés Arrimadas es queixava, fa uns dies, que al Parlament la gent no la saludava... a Albert Rivera tampoc no el saluda ningú allà. ¿I si la crispació permanent, el to emprenyat, emmurriat, les nul·les ganes de construir acabessin fent que tothom sortís corrents? Es pot ser cínic, segur que sí, però el cinisme no pot ser l'única bandera de ningú, perquè el cinisme, com el sarcasme, com el to de reny permanent, són esgotadors per als que ho reben. A hores d’ara, que un polític estigui sempre a la contra no serveix per guanyar, ja ho hem vist, i no serveix tampoc per fer aliances. Ni tan sols diverteix... I, sincerament, després d’haver vist Oriol Junqueras fent classe de filosofia a la presó, segons quin cabreig polític em sembla inadmissible, improductiu, 'pijo', avorrit, escumós, impostat, burgès.

Empar Moliner

pd 1688 La gran coalició

(arafamesdunanyimig)

 

... l’establishment jugava la carta de Ciutadans, esperonats per les enquestes, com a recanvi al vell bipartidisme desgastat. Però el discurs de Rivera va ser tan passat de voltes, tan excèntric, tan friqui, que va provocar una doble reacció. D’una banda, gairebé tot l’arc parlamentari es va conjurar perquè la crisi del PP no desemboqués en unes eleccions a benefici de Ciutadans. Fins i tot el PP les va voler evitar. De l’altra, la sensació que Ciutadans podia ser més problema que solució, piròman més que no pas bomber, va arribar als centres de poder... Potser l’establishment hauria preferit la gran coalició entre PP i PSOE, impossible en una cultura política que abomina el pacte. S’ha conformat amb el millor succedani que ha trobat: un govern del PSOE que agrada a l’electorat del PP i tranquil·litza Europa. Una gran coalició discreta per aturar la crisi catalana. Però en el fons també per descavalcar Ciutadans.

Vicenç Villatoro

pd 1687 Maig del 68

(arafamesdunanyimig)

Els aldarulls, que no van arribar a revolta, del mes de maig de 1968 van significar un de tants moviments socials que deriven de l’imperfecte acompliment del lema de la Revolució Francesa: “Llibertat, igualtat, fraternitat”... Les revolucions del 1848, la Comuna de París del 1871, i més fites que no cal esmentar, són baules d’una gran cadena del descontentament. El mateix va significar la “revolució” del 1968: quan la classe obrera començava a acomodar-se als paràmetres polítics i econòmics d’una democràcia estantissa, la classe universitària -que ja no existeix com a tal classe- va sortir al carrer a demanar que es completés un procés històric que havia quedat a mig fer...  La classe obrera es va inhibir, i els ciutadans engrescats només van ser capaços d’instaurar dues realitats socials: es va acabar amb la idea d’“autoritat” atorgada, a les universitats, als professors i als savis -això no va passar ni a les fàbriques ni a les empreses-, i l’amor es va convertir en una pràctica juganera amb escàs, o nul, contingut espiritual. I l’efervescència es va acabar, com el gas de l’aigua de Vichy, que s’esbrava si l’ampolla es deixa massa temps a la intempèrie.

Jordi LLovet

pd 1686 Si vols que surti el sol

(arafamesdunanyimig)

 

La felicitat arriba, si arriba, quan deixes d’esperar-la i aprens a valorar el que ja tens...

 

A la vida no tenim altra cosa a fer excepte viure, ens deia en versos Nâzım Hikmet, considerat el poeta més important de la literatura turca del segle XX. I això és tot i això hauria de ser prou. Anar vivint i anar llegint i anar plantant oliveres. Els trasbalsos que ens enfonsen en la misèria apareixen sense que els hàgim convidat, però tampoc convé invocar-los.

He llegit no sé on, Eva Piquer

pd 1685 Abans i ara

(arafamesdunanyimig)

​ Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia que viu a dins meu. Però, en canvi, hi ha altres dies que, quan algú em recorda un episodi de fa trenta anys, em fa l’efecte que m’està explicant una pel·lícula, com si allò formés part d’una altra vida, com si jo ja fos una altra persona, com si la noieta que ahir sentia viva a dins meu tot d’una s’hagués esfumat...

La majoria dels dies jo no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat al contrari: penso que el que tinc és molt més del que gosava imaginar quan era una nena. El que em passa, més aviat, és que em costa connectar aquella nena dolça i fantasiosa que vaig ser, o l’adolescent rebel i adolorida, o la mare jove i desbordada d’anys després, amb la dona que soc ara. Al meu entendre són persones diferents, subtilment connectades per un alè personal i poca cosa més...

Hi ha dies que enyoro tots aquests personatges de la meva vida, i vull tornar a viatjar al seient del darrere del 124 del meu pare, jugant amb els meus germans al 'Veo, veo' i sentint-me a recer de tot. O vull recuperar per una tarda els meus nadons i distreure’ls amb contes inventats mentre s’acaben el plat de patata i pèsol, tot aixafat per dibuixar-hi els escenaris de la història com si fos un plànol.

Però la veritat és que no voldria tornar enrere. Tot el que he viscut, bo i dolent i dolentíssim, m’ha fet ser com soc ara. I quan rumio tot això, en aquesta dona que veig al mirall, finalment, m’hi reconec.

Sílvia Soler