pd 1739 Apartheid, això?

(arafa...)

En la seva necessitat d’anar apujant la dosi de ràbia en els insults per aconseguir els mateixos efectes feridors, l’ultranacionalisme espanyol va enamorant-se periòdicament de noves desqualificacions als independentistes i les va repetint. Ara toca 'apartheid'. Fa uns dies era supremacisme. I abans racisme. I sempre, nazisme. L’escalada és tan imbècil que no fa ni mal. És tan gratuïta, que se’t fa la pell gruixuda i et rellisca. Però hi ha una cosa que no pot deixar de ferir-te, no ja com a independentista, com a persona: el menyspreu que aquests insults a l’independentisme comporten per als qui sí que han patit aquests mals. La banalització del terme 'nazi' és certament un insult als sobiranistes, però a qui fa mal de veritat és als qui van patir de debò el nazisme. I ara que diguin que a Catalunya hi ha apartheid et sap greu sobretot per aquells qui van viure realment una cosa tan terrible com va ser l’apartheid a Sud-àfrica. Que diguin que això que passa aquí és igual que el que van haver de patir ells és un sarcasme de pèssim gust...

Vicenç Villatoro

pd 1738 Els efectes judicials d'aquell discurs equivocat

(arafa....)

Part de la indignació que ha aixecat la decisió de la justícia alemanya de concedir l’extradició de Puigdemont, però només per malversació, té a veure amb el marc mental que va crear el discurs de Felip VI el 3 d’octubre. Veure’l renyant els catalans amb el retrat de Carles III agafant un bastó al darrere va actuar com a ordre a tot el que 'viere y entendiere' perquè procedís sense miraments a venjar la humiliació d’un referèndum celebrat malgrat el zel repressor de deu mil policies. Llarena va respirar aquells aires saturats de banderes victorioses. L’endemà la premsa d’estat va elevar el discurs a la categoria del de Joan Carles la nit del cop d’estat del 23-F. Nou mesos i mig més tard, l’Estat no sap com fer-ho per jutjar cap dels processats per rebel·lió sense que sigui un escàndol mundial, i Joan Carles I no troba qui el defensi.

Antoni Bassas

pd 1737 El guió ja està escrit

(arafa...)

La votació de l’1-O i la llibertat dels presos són causes que traspassen de llarg la frontera de l’independentisme. Diria que a Madrid poca gent n’és conscient... Però la trobada (de Pedro Sánchez i Quim Torra) tampoc pot anar malament del tot perquè, des de les seves talaies governamentals, el PSOE, JxCat i ERC estan conquerint centralitat, i saben que si deixen de tocar-se el voraviu mútuament poden fer una acció de govern amb certes pretensions,.... No ens estranyi, doncs, que a part de bona educació, la reunió de demà provoqui acords menors i sectorials, o desactivi conflictes competencials, per tal d’ensucrar les diferències de fons. És el que convé a Sánchez i a Torra: mantenir les posicions a l’espera de futurs embats. Però que no s’enganyin: la situació no té res de normal, els presos i els exiliats són una bomba de rellotgeria, i hi ha gent molt assenyada, i fins i tot farta del Procés, que pot encendre’s com una teia si se sent humiliada per una justícia en permanent descrèdit.

Toni Soler

pd 1736 Contra el desànim (i 2)

La nostra divisió és lamentable, però almenys té un aspecte positiu: demostra que el Procés no és patrimoni d’un partit o d’un sector social, ni tampoc enlluernament d’un líder carismàtic que avui engresca i demà s’eclipsa, sinó que és transversal, és cosa de tot un poble, i per tant perdurable.
En el moment més penós de la desunió i de les acusacions recíproques, van arribar al Parlament els nostres presos, que tot i pertànyer a partits o moviments diferents van dur una alenada d’unitat, de solidaritat i d’entusiasme. Ells sí que tindrien motiu per estar desesperançats, després de tants mesos i fins i tot anys de presó, sotmesos a penes gravíssimes després d’un procés injust, privats dels seus càrrecs legítims i separats de la família. I amb tot no es penedeixen de res, diuen que ho tornarien a fer, i que el que més els interessa no és defensar les seves persones, sinó la causa. Els nostres presos no ens han fallat; nosaltres tampoc no els podem fallar a ells.

Hilari Raguer

pd 1735 Contra el desànim 1

Una onada de desànim plana en aquests moments sobre l’univers independentista, com una boira freda i humida que tot ho atueix. Un desànim acompanyat d’indignació i d’acusacions a tort i a dret. Els esdeveniments polítics de la darrera setmana, i ja d’una mica abans, han portat desunió, i la desunió, descoratjament. És l’estat d’ànim que reflecteix molta gent amb qui parlo. I hem de reaccionar... Ara bé: a les moltes persones que em diuen que estan desencisades i decebudes, i que asseguren que tants altres independentistes que coneixen també ho estan, jo els demano sempre: “Però tu, personalment, t’has desapuntat? ¿Has decidit, o saps d’algun dels teus amics decebuts que hagi decidit, deixar-ho córrer, no participar mai més en cap acte independentista?” I tots em diuen que no: “Els polítics ho fan molt malament, i les perspectives són pèssimes, però jo continuaré sempre al peu del canó”...

Hilari Raguer

pd 1734 Apologia de la mortalitat (i 2)

(arafa...)

...
Som vells quan res del que mirem té la màgia del primer impacte. Quan el mateix sentit que donem a la vida -i que, en el millor dels casos, s’acosta tant a la saviesa- ens fa cecs per percebre-hi el misteri que reté. La vellesa és irreversible perquè mantenir un jo en el temps vol dir acumular prejudicis, partits presos. Si els esborres, no ets tu; si els mantens, es posen entre tu i la realitat com petits cristalls que enterboleixen la mirada, com unes cataractes espirituals que cap làser elimina.
Diria que l’espècie no està pensada perquè vells revellits amb cossos biònics la liderin. Està pensada perquè desvivint-nos passem el testimoni del nostre intent de ser persones als bojos baixets que ho tenen tot per aprendre.

Només vivim desvivint-nos, només som eterns estimant, només som feliços donant-nos; i només morint ens donem del tot.

Albert Pla Nualart

pd 1733 Apologia de la mortalitat 1

(arafa...)

 

La meva filla Joana, als 4 anys, em va dir un dia a l’ascensor: “La vida és tonta”. “Per què Joana?” “Perquè ens morim”. L’instint de no voler morir-se, com el sexual, està inscrit en l’ADN... Una nova religió -una fe cega en la ciència- que no només no entrebanca el consumisme sinó que suposa un gran negoci... . No m’estendré ara vituperant l’immens egoisme que suposa que, mentre la gran majoria de la humanitat té feina per sobreviure, tu et plantegis ser etern i et criopreservis... Els lectors sensibles segur que saben apreciar, en aquests crèduls aspirants a immortals, el mateix grau de narcisisme, de falta absoluta d’empatia, de materialisme infantiloide que jo hi detecto... És normal que la Joana no es vulgui morir, però diria -i em puc equivocar- que és igual de normal que, tard o d’hora, i a mesura que acumulem vida, la mort deixi de ser indesitjada. Què ens fa pensar que viure eternament és fantàstic? Algú ho ha provat? L’error, diria, és creure que podem ser immortals mantenint-nos joves: creure que fer-se vell consisteix només en el deteriorament físic...

Albert Pla Nualart