(arafa...)
... el govern de Puigdemont i Junqueras es va trobar, com diria
Carod-Rovira, “entre Espanya i la paret”, és a dir, entre l’obligació de
complir un mandat democràtic i la impossibilitat pràctica de dur-lo
fins al final, a causa de la nul·la disposició al diàleg per part d'un
govern espanyol que més aviat albirava l'oportunitat d'aplicar un càstig
exemplar...
Els acusats.... no tenen plena llibertat d'expressió. Són ostatges
legals. (Per això, i per res més, han estat en presó preventiva tant de
temps.) Quan els toqui parlar, tindran l'opció de dir que, vista
l’experiència, renuncien a apostes maximalistes sense comptar amb un
consens intern més ampli o una perspectiva raonable de negociació amb
l'Estat. O, ben al contrari, podran dir, com ha fet Puigdemont, que es
penedeixen de no haver premut l’accelerador just després de l'1
d'Octubre, quan la indignació ciutadana era més aguda; o fins i tot
podran reivindicar que el referèndum continua sent l’única via legítima
per resoldre el conflicte català i que tornaran a convocar-lo quan en
tinguin l’oportunitat. En qualsevol cas és difícil que hi hagi un
posicionament unitari, perquè hi ha acusats que tenen aspiracions de
mantenir-se en la vida política i n'hi ha que no; n'hi ha que,
comprensiblement, volen tornar a casa com més aviat millor, i d’altres
que, com Jordi Cuixart, ja han dit que sortir de la presó ha deixat de
ser la seva prioritat, la qual cosa vaticina una declaració final
sonada...
Toni Soler
