pd 1994 Bilingües en vaga 1

 

(arafa...)

... la immersió no s'aplica o s'aplica a mitges, i és inútil per assolir el seu objectiu -el bilingüisme total- en les zones on són majoria els alumnes castellanoparlants, no només per raons pedagògiques, sinó per la flagrant discriminació del català en els àmbits social i comunicatiu, la qual cosa frena el seu ús social. El fals relat sobre la discriminació del castellà ha penetrat tant que fins i tot els partits sobiranistes van amb peus de plom, en lloc de passar a l'ofensiva demanant un reforç legislatiu del català com a llengua pròpia, discriminada i en retrocés...

El català mostra una vitalitat extraordinària malgrat les dificultats, però té en contra la demografia i la globalització, i no compta amb les eines que li permetrien revertir els estralls de segles de persecució sistemàtica. La seva situació és preocupant si no canvia el marc legal, que privilegia el castellà; i si la Generalitat no fa una aposta decidida...             

Toni Soler

pd 1993 L'ordre dels factors

(arafa...)

En política , l'ordre dels factors altera el producte. En la narració que ha fet l’Estat sobre el procés català, figura que tota la seva actuació ha estat reactiva: els independentistes feien una cosa teòricament mal feta i l'Estat responia... Doncs ara resulta que els seus mateixos protagonistes ens van negant el caràcter reactiu de la seva actuació... Proactius, no reactius. L'Estat ja tenia un pla i el pensava dur a terme al marge del que fessin les institucions catalanes. L'Estat és qui comença, no qui respon. Hi ha un pla previ per desactivar i escapçar el sobiranisme. No és que l’Estat reaccioni al que fan els catalans, és que ho aprofita per fer el que vol fer. El que ja ha decidit que faria.

 

Vicenç Villatoro

pd 1992 Immersió? Quina immersió?

 

(arafa...)

La Generalitat dona el nivell C de català als que acaben 4t d’ESO, a milers d’adolescents que no en tenen ni idea. Fa anys que ho fa...  És una mentida oficial que patrocina Política Lingüística i que com a societat ens mengem amb patates per no haver d’admetre l’evidència: que l'anomenada immersió fracassa estrepitosament ... 

...  Qualsevol intent de fer real la immersió -d’aconseguir que tothom acabi els estudis obligatoris dominant el català i el castellà- ja no pot passar només per l'escola. Exigeix que tots plegats, com a societat, ens plantegem si això ens importa: si ens importa prou per afrontar els reptes que planteja en termes de convivència i de pressupostos. Però per saber si ens importa, i intentar arribar als amplis consensos que requereix en democràcia posar-hi solució, resulta imprescindible que la Generalitat ens deixi d’enganyar: deixi d’omplir-se la boca amb els èxits de la immersió.  

Si t'interessa, no deixis de llegir tot l'article a:

https://www.ara.cat/opinio/Immersio-linguistica-nivell-c-catala-llengua-prova-adolescents-generalitat_0_2354164604.html

Albert Pla Nualart

pd 1991 Superar la por

(arafa...)

...hi ha gent a la presó i a l’exili, gent processada, gent que sap que la repressió està a punt per abatre’s sobre qualsevol gest de rebel·lia. Aquesta por és humana i amb prou feines es pot dissimular amb la retòrica...

La repressió és un acte polític i no té només l'objectiu de castigar o prevenir delictes, sinó també d’estendre la por entre la població i molt especialment entre els adversaris polítics. És una acció defensiva de l’Estat que li ha de servir per negociar en millors condicions. Com a resultat, el diàleg ja no versarà només sobre el futur estatus polític de Catalunya, sinó també sobre una eventual amnistia i el final de la repressió, com a pas indispensable per a la normalització política del país. L’Estat té eines i les utilitza com li convé, i intentarà aprofitar-se d’aquesta coacció perquè, a base de concessions policials i judicials, ens conformem amb alguns retocs cosmètics que ens deixin més o menys com abans d'iniciar-se el Procés...

(Nota, per a més detalls veure: 

https://www.ara.cat/opinio/Superar-por-erc-jxcat-psoe-investidura-negociacio-presos- politics_0_2354164625)

Toni Soler

 

pd 1990 Per si arriba Godot

(arafa...)

... Passen moltes coses, sí; totes passen massa de pressa travessades en ràfegues de titulars; i ens atropellen en l'autopista de la informació accelerada que esmicola, al capdavall, la possibilitat de raó i memòria –poder pensar-les, poder recordar-les–...

... el macrobulo que es va introduir en campanya –pura ficció derivada en pura realitat– respecte a l'intent de sabotatge de les eleccions del 10-N per part, deien les "fonts ben informades", de l'independentis- me que sempre ha reclamat urnes. No va passar res, excepte la consolidada impunitat de la mentida. Ni una paraula posterior: i això que va obrir portades, inflar globus, canibalitzar tertúlies i engreixar disposi- tius policials. Almenys no consta que ningú hagi tingut la vergonya de dir que tot es devia a "un èxit policial" ni s'han anunciat medalles a un mèrit inexistent...  En tot cas, hi ha taules del poder on es decideix la següent mentida...

... Lesmes va sostenir que "un estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot acaba enfonsant-se en l'abisme". Vaig pensar de seguida en els 227 condemnats per corrupció des del 1996 –139 Aznar, 62 Zapatero, 16 Rajoy... Insolència d'estat, indultar corruptes; sí, la llibertat de fer-ho tot que s'atorga a les elits; prohibit robar, el poder no admet competència. Insolència reial és també deixar impu- ne la violència de l'1 d'Octubre i, sobretot, no perseguir-la sinó premiar-la, emmedallar-la i ascendir-la. Insolència d'estat, a cada intent d’investigar els crims del franquisme, invocar el sentit de la llei d'amnistia del 1977 ... 

David Fernàndez

 

pd 1989 Una segona oportunitat inesperada

(arafa...)

 ... L'independentisme ha demostrat una gran capacitat de resiliència en un context de repressió. A més, aquest resultat també indica una cosa que fa temps que sospitàvem: l’electorat independentista és més immune a la desmobilització que els contraris a la independència...

(Es) dibuixa un panorama de lents moviments tectònics. Una lentitud que pot ser desesperant per a l’independentisme que té pressa. Però que, en tot cas, indica una tendència de fons positiva per al sobiranisme. Si coneixem una mica la societat catalana, no sembla raonable esperar cap gran sotragada en la correlació de forces a curt termini. Però sí que es pot esperar un decantament lent i aparentment inexorable cap al sobiranisme...

Si no es capgira la tendència, en pocs anys el vot independentista se situarà per sobre del 50% del vot popular. Un 50% que és encara la principal assignatura pendent del sobiranisme.  tot i que el fet d’aprovar-la, per ell mateix, difícilment serà suficient per decantar l’statu quo : haurà d'anar acompanyat d'una intensa acció política en totes les arenes, la del carrer i la institucional...            

Jordi Muñoz

 

pd 1988 Sigues pessimista i somriu

 

(arafa...)

Dono per fet que la militància d'Esquerra acceptarà la proposta de la direcció -facilitar la investidura de Sánchez si es crea una taula de diàleg sobre el conflicte català-... Al cap i a la fi, posar una taula i unes quantes cadires no és tan difícil ni tan inèdit...

El problema d'aquest esquema (òbviament optimista) és que la confiança dels sobiranistes envers Sánchez és mínima... (i que les reformes que calen) (clau de volta per aconseguir l’autodeterminació, o un estatus polític diferenciat per a Catalunya) exigeix una majoria de 2/3 del Parlament espanyol, cosa que sembla impensable almenys durant lustres. I això no canviarà encara que l'independentisme s'enfila fins al 60% o el 70% dels vots a Catalunya. Fixeu-vos quin panorama; i això sense parlar de la situació dels presos i els exiliats.

Esquerra, doncs, té motius per ser pessimista. Però no es pot permetre ignorar cap oportunitat de dialogar i d’aconseguir millores tangibles per als ciutadans. ... És obvi que part dels seus dirigents tenen por d’investir Sánchez .... Però és un risc que Esquerra ha d'assumir si té l’opció de seure en una taula de diàleg bilateral, seriosa i sense límits -cosa que, per desgràcia, ara mateix no sembla probable-. Els republicans han de presentar-se davant l’opinió pública amb la màxima disposició però també amb la màxima reserva, sempre a punt per aixecar-se de la taula si intueixen que tot plegat és una farsa. I, per descomptat, en cap cas aquesta aposta pot frenar ni desautoritzar la mobilització al carrer, cada cop que faci falta. D’ocasions n’hi haurà.  

Toni Soler