pd 2329 El Nadal del futur 1

 (ara... mateix)

Última setmana de novembre: pobles i ciutats encenen uns llums i garlandes que fa dies que pengen pels carrers. Comento amb diverses persones: ¿en aquest moment d’encariment brutal de l’electricitat, ara que comencem a entendre que hem d'estalviar energia no solament pel preu sinó com a mesura ecològica, és el moment, de tanta lluminària? Si, és Nadal, ho sé, i també sé que són llums de baix consum, però, ¿calen tots aquests guarniments per celebrar la festa? I fins i tot si –segons es desprèn de les dades del CIS i del baròmetre de la religiositat– només al voltant d'un 9% de la població de Catalunya va habitualment a missa els diumenges, és a dir, és creient convençuda, ¿té sentit que encara celebrem el Nadal? 

Per a la majoria de la població el portal de Betlem, la Mare de Déu, Sant Josep, Jesús i la resta de protagonistes tradicionals del Nadal ja només són figuretes d'un pessebre que seguim fent per la il·lusió de les criatures i que potser encara ens commouen perquè ens recorden la nostra infància, però l’emoció de la festa religiosa ja no hi és, i, de mica en mica, desapareixen molts dels ritus que l’acompanyaven: les nadales cantades en família, les dècimes recitades pels menuts, les felicitacions personals. Unes celebracions, doncs, que s'han convertit sobretot en un reclam per al consum i una ocasió per als comerciants de fer calaix...                     (Continuarà...) 

Marina Subirats, 11.12.2021

pd 2328 Un Nadal molt autèntic

(arafa1any)

El Nadal d'aquest any 2020 ha acabat convertint-se en una gran paradoxa: no podrem celebrar-lo asseguts a taula amb totes aquelles persones que desitjaríem però, alhora, s'ha constituït en l’experiència universal que més s'acosta a l'esperit del que se suposa que estem celebrant, el naixement d’un temps nou, de llum que s'allarga i de confiança en els altres que es renova, en un marc d’incertesa i precarietat generals compartides. Dit d'una altra manera, mai un Nadal haurà estat tan de veritat com aquest. Enmig del fred i la neu socials, aquest Nadal no desencadena només el record de cada any dels que no hi són, sinó que obliga la nostra mirada a recordar qui som, què tenim de debò, què valorem avui que altres anys no teníem en compte i què hem hagut de compartir. La pandèmia ha capgirat els ritus convencionals de Nadal però ens l’ha fet més dolorosament humà.

Antoni Bassas, 25.12.2020

pd 2327 Mentre hi hagi gent que estimi...

 (ara...mateix!)

Trobada d'amics, de bons amics, d'aquells que són família escollida... Ens desespera la corrupció econòmica i la repressió política, i ens amoïna molt l'emergència climàtica, perquè ens costa imaginar que els nostres fills vulguin portar fills a un món que sembla degradar-se inevitablement en tants aspectes. Ens envaeix el pessimisme. I no devem ser els únics.

Llavors dic: "Mentre hi hagi gent que estimi, el món estarà salvat". És una frase que faig servir en una de les meves xerrades. No és per adormir les consciències, sinó per evitar el "tot o res": "Com que no puc arreglar-ho tot, no faig res". Hem fet coses per als altres (tots hem estat gent d'esplai i agrupament) i tots procurem fer les nostres feines amb actitud de servei, tan bé com podem, i mirem de ser exemple per als nostres fills. I no som els únics.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: pel bé dels nostres fills, hem d'estimar, quan estimar és denunciar la injustícia, quan estimar és pensar en els altres i actuar en conseqüència, quan estimar vol dir transmetre esperança (i no desànim!), quan estimar és ensenyar als fills com és d'important comptar amb bons amics per salvar el món!

Juanjo Fernández, 27.11.2021

pd 2326 Bon Nadal a totes les bombolles

(arafa<d'1any)

... Jo anava cap a la meva escudella, la que em pertocava, la que algú havia fet, per a mi, per a nosaltres, per demostrar d'aquesta manera –cuinant– que ens estimava. Però no n’he tingut sempre, d’escudella.

Convidar i ser convidat. És la cosa més feliç. “Et quedes a dinar?”, et pregunten de vegades. “Et quedes a dinar?”, preguntes de vegades. I aquesta pregunta, que ve de tan antic –perquè el primer que vam fer, com a éssers civilitzats, és inventar s..istemes perquè el menjar fos una litúrgia–, és la màxima expressió de l’alegria. “Gràcies, senyor, per aquestes viandes”, diuen els cristians (amb tot el sentit del món), i jo afegiria: “I gràcies, sogra; gràcies, amic; gràcies, xef; gràcies, estimat; gràcies, cunyat; gràcies, germana que no tinc però que ets tu, per haver-les preparat”. Em moro d’il·lusió quan algú para taula. Em moro d’il·lusió quan algú es lleva d'hora per començar a fer el caldo. Em moro d’il·lusió quan algú ha triat un vi; ha pensat que l’obrirà per nosaltres. Em moro d’il·lusió quan arribo a una casa i, així que entro, em donen una copa i em somriuen perquè he arribat. Bon Nadal, si teniu la sort de tenir bombolla.

Empar Moliner, 25.12.2020

pd 2325 El que és inadmissible

 (arafa<d'1any)

Se me'n van els ulls a la frase de Pedro Sánchez “En una democràcia plena és inadmissible l’ús de qualsevol tipus de violència”. ¿Ho diu també per la violència policial de l'1 d'Octubre? Esclar, li està tirant per la cara al seu soci de govern que vivim en plenitud democràtica per, així, condemnar la violència d’aquests dies als carrers. Però la certificació de plenitud democràtica no s’obté automàticament perquè ho digui una Constitució, sinó perquè l’Estat vetlla per assegurar el compliment del contracte social per a tots els ciutadans. I això passa per escoltar i adaptar-se amb agilitat a les noves demandes socials, entenent que en un món penetrat per la tecnologia, per una pandèmia i amb l'horitzó del canvi climàtic, la societat no guanya per incerteses. La frase hauria de ser: “En una democràcia plena, qualsevol tipus d’ignorància del malestar social és inadmissible”.

Antoni Bassas, 20.2.2021

pd 2324 Inflamables o intocables?

 (arafa<d'1any)

Quan jo vaig néixer, vosaltres encara no existíeu. Deixàvem les escombraries en bosses o en un cubell, a la porta de casa, com ara es torna a fer en alguns pobles i barris. El paper i el cartró el teníem a punt perquè el passés a buscar (i a pesar) el drapaire. Els envasos de vidre els tornàvem a les botigues i, amb una mica de sort, els nens ens podíem quedar les quatre peles que n'abonaven...

No fa tants anys que vau arribar... Obrim la tapa, llancem la bossa i us tornem a tapar corrents, ofesos per la nostra pròpia pudor. Existiu perquè no es vegi la nostra merda. Els últims anys, cada vegada veiem més persones amb el cos mig abocat dins vostre, regirant bosses, furgant entre les deixalles per trobar-hi alguna cosa que els permeti viure del nostre rebuig. És difícil sostenir la mirada a una realitat tan dolorosa...

I de tant en tant us calen foc... La imatge del vandalisme o el símbol del malestar social... Però hi ha una trampa que ja coneixem: que sense violència es pot parlar de tot. Mentida. Sense violència, no es parla de res. S'oblida... I amb violència, només es parla d'això ...  Ja ho sabem que ningú està a favor de calar foc als contenidors... Perquè la violència genera repressió i la repressió alimenta la violència. I així, mentrestant, anem passant el temps, amb l'única aspiració d'amagar els problemes -com fem amb les deixalles- en un contenidor que és a punt de rebentar.

Albert Om, Carta als contenidors, 20.2.2021

pd 2323 Marató

 (arafa<d'1any)

La qüestió catalana és una marató, no pas una cursa de cent metres llisos... Per a l'independentisme és una gran notícia, enorme, haver passat del cinquanta per cent dels vots. Però el vot independentista ha baixat força, en termes absoluts, i potser no tot és culpa del virus. Vol dir que la idea d’independència recula? Intueixo que no, que gairebé cap independentista ha deixat de ser-ho. Tampoc n’arriben de nous. Però hi ha un desencís sobre com es gestiona políticament. Una altra notícia és que dins del bloc independentista ara va davant un, ara l'altre, però que l'hegemonia no es decanta clarament ni cap aquí ni cap allà. Per tant, cap de les dues forces principals no obtindrà ni a curt ni a mitjà termini una victòria aclaparadora damunt l’altra, sinó que hauran d’aprendre a conviure. I això els ajunta, encara que no els agradi. Es poden barallar pels èxits, però els fracassos els ensorren a tots dos.

Vicenç Villatoro, 20.2.2021