E.E. 135 "Nosaltres" (1933)

...Entre els texts de Rosa M. Arquimbau, s’hi pot llegir el manifest “Nosaltres”, on Arquimbau (l'any 1933) parla de la incorporació de la dona a la política, amb motiu del plebiscit de l’estatut de Núria, però que es pot entendre també com una reivindicació col·lectiva: “Nosaltres no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava. Nosaltres no havíem votat mai. Vam votar d’una manera que no era votar, però ho semblava, que és el que ens interessava. Nosaltres vam cridar les dones. Totes les dones. Van venir. Van venir meitat per distracció, meitat per fer de debò; però van venir que és el que interessa. Nosaltres hem aconseguit una vegada a la vida el que volíem. Nosaltres hem triomfat una vegada. […] Nosaltres ens ho proposem i nosaltres obtenim allò que ens proposem, perquè tenim dret a obtenir-ho, perquè tothom té dret a obtenir el que desitja mentre sàpiga desitjar-ho i posar-se a l’alçària dels seus desigs. Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; nosaltres, diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols, la felicitat regnarà a Catalunya.”

Joan Safont, citant Anna Múria, 3.2.2023

E.E. 134 HOMENATGE A CHARLES M. SCHULZ

Charles M. Schulz, el creador de Peanuts, és a dir del Charlie Brown, l’Snoopy i la Lucy, va anunciar que es retirava el desembre de 1999. Estava malalt i no es veia amb forces per continuar creant. Encara tenia feina feta per publicar, així que quedaven històries noves per llegir. Va morir poc després, el 12 de febrer del 2000, i una casualitat molt poètica va voler que l'endemà, el 13, aparegués l'última tira que havia fet, on s’acomiadava dels lectors i dels personatges. Van ser dies tristos per a molta gent... els seus personatges ens havien ensenyat a tots una mica més sobre allò que ens fa humans... L’autor americà deia que veure com la gent seguia i s’estimava els personatges de Peanuts va ser sempre una motivació per a ell. Quan va morir, es publicaven en uns 2.600 diaris. El 2 d'octubre de 1950, quan van aparèixer, només en 7...  Amb el seu pare, tots els diumenges tenien el costum de mirar junts les vinyetes de diversos diaris. Era un ritual estimat per ell, i la seva mare el va apuntar a un curs per correspondència per aprendre a dibuixar còmics... Schulz utilitzava el que veia i el que li passava, deia que s’havia de bolcar tot a les vinyetes. Explicava que els caràcters dels seus personatges venien d'ell, que tots tenien trets de la seva manera de ser i pensar...

Anna Guitart, 3.12.2022

E.E. 133 LA FELICITAT ESTÚPIDA 2

I així, sense llegir, sense estudiar, sense entendre què passa i creure’s que ja ho saps tot, anem de cap al divertim-nos fins a morir i al populisme corrosiu: no hi ha res tan gratificant com desconfiar dels qui saben i creure’s els que et venen solucions fàcils a problemes complexos. De nou, és la política del mínim esforç. Veig més greu aquest canvi cultural, per no dir-ne crisi o declivi, que el mateix canvi climàtic...  Ja veig que sono apocalíptic i rondinaire. Què hi farem. Em dec estar fent gran. Per això em permeto vomitar tal com raja el que penso i sento.

La formació permanent? No podem confondre cursets i reciclatges tècnics amb coneixement i saber cultural. Sens dubte són necessaris, però no haurien de substituir els hàbits culturals que han entrat en penosa decadència i que depenen de l’actitud individual no lligada al guany immediat de tenir un títol. Què se n'ha fet del gust pel debat de les idees, del plaer de pensar i dubtar, de conversar, de descobrir? On ha anat a parar la curiositat universal d’aprendre per aprendre, de deixar-se seduir per la bellesa de l'escriptura, la pintura, la música, el teatre? Una societat sense l'esforç de l'estudi i la lectura està abocada a la frivolitat banal, al presentisme buit i estúpid, a l’autoindulgència infantilitzant: "No els exigim tant, l’important és que siguin feliços". Tant de bo tot sigui només fruit del meu pessimisme malhumorat, però em temo que aquesta felicitat ignorant acabarà malament.

Ignasi Aragay, 1.1.2023

 

E.E. 132 LA FELICITAT ESTÚPIDA 1

Abans els adolescents i joves havíem de fer colzes moltes hores asseguts davant d'un llibre, armats d'un llapis ben afilat per subratllar i de paper i boli al costat per anar prenent notes damunt un full en blanc. Ara aquests estris d’escriptura, i sovint també els mateixos llibres, han estat substituïts per l'ordinador i el mòbil, que suposadament ho contenen tot: tot el saber, tota la vida. Llavors, la pregunta és: ¿rere aquest miratge tecnològic ha desaparegut l’estudi entès com un temps llarg de silenci i soledat, de concentració, d’introspecció i, sí, també d’avorriment? La velocitat trepidant amb què tot se succeeix, les possibilitats infinites d'accedir a atractives realitats virtuals, el món convertit en un joc de pantalla, en una broma visual permanent, en una dispersió agradable ¿han acabat amb l'antiga essència de l’esforç intel·lectual?... Llegir ha passat a ser un hàbit gairebé exòtic, estrany, friqui: deu tenir ja només l’encant de la cosa minoritària, elitista... Els llibres, a més, ocupen espai, ningú sap on posar-los. Solució? No tenir-ne. Així, de passada, també t’estalvies haver-los de llegir...

continuarà...

Ignasi Aragay, 31.12.2022

 

E.E. 131 LAUREL I HARDY, CRIATURES MONOTEISTES

... allò que una vegada es va anomenar cinema còmic (les pel·lícules mudes de Chaplin, Harold Lloyd, Buster Keaton...) es converteix en una recreació de la nostra cultura clàssica. Els clàssics són la nostra condició més pregona. Els portem a la sang. Tots som clàssics... L'època d'aquell cinema còmic, el pas dels anys bojos al Crac del 29, va encarnar-se en dos dels seus representants més aclamats: Stan Laurel i Oliver Hardy... 

En el Prim i el Gras trobem els esdeveniments històrics dels seus dies. És l'any 1927 quan aquests còmics protagonitzen el primer curt junts. I, a les portes de la terrible crisi econòmica, veiem que tots dos representen el somni bíblic del faraó, ja que plegats ens fan pensar en l'època de vaques grasses i en l'època de vaques magres. La popularitat del cinema esclata en aquell moment, al mateix temps que sorgeix el surrealisme i que triomfa la psicoanàlisi. Amb el naixement de la cultura de masses somiar s'ha convertit en un acte col·lectiu. Avui torna a ser privat, s'ha aconseguit desproveir la massa d'una consciència col·lectiva...

La fascinació per Laurel i Hardy resideix en el seu caràcter bíblic. Són pur monoteisme com les taules de la Llei. En Chaplin, però, el classicisme és pagà, ve de l'Odissea. És l'Ulisses que retorna vestit de pidolaire. També són herois tràgics Harold Lloyd i Buster Keaton com Àiax i Aquil·les. Del primer, Lloyd pren la seva acceleració. Keaton desconeix la por com Aquil·les, encara que tothom pot percebre el seu taló...

Javier Pérez Andújar, 31.12.2022

N​​ota de l​'amanuense: en aquells anys eren "el gordo i el flaco".

 

E.E. 130 L'ENRIQUIMENT

 ... el PSOE i Unides Podem han presentat una esmena per "crear un nou delicte d'enriquiment il·lícit" al Codi Penal, ... Em sembla fantàstic, escolti. En la proposta es plantejarien fins a tres anys de presó per a càrrecs públics que no justifiquessin un enriquiment de més de 250.000 euros (mare meva, qui els engrapés). Em sembla perfecte que si hi ha un enriquiment econòmic sense demostrar de 250.000 euros, hom n’hagi de retre comptes. Però de la mateixa manera que hom ha de demostrar que no s'ha enriquit econòmicament, també hauria de demostrar que no s'ha enriquit nutricionalment. De la mateixa manera que un polític, abans d'acceptar el càrrec, ha de fer una declaració de patrimoni, jo trobaria correctíssim que el mateix polític fes una declaració de triglicèrids i estat de salut en general. Un examen econòmic està molt bé, però un examen mèdic està encara millor. Colesterol? Pes? Pressió? Caldria demostrar que, després de dinars i més dinars de feina, aquell servidor públic no comença a deixar-se anar i a menjar llonguets d'aquells que et posen en un plat petit, tapes de llonganissa, cava del Penedès (de benvinguda) i mel i mató de postres. El polític ha de demostrar que aquella americana que es va fer fer o que es va comprar als grans magatzems al final de la legislatura li corda. El polític ha de demostrar que no es queda diners que no li pertanyen, però també que no acapara colesterol del dolent, que tampoc li pertany. Entrepanets irresistibles, sucs de taronja falsos, refrescos, cacauets...

Empar Moliner, 10.12.2022

E.E. 129 L'AMOR

L'amor romàntic no té el poder transformador que durant tant de temps li atribuíem i no pot fer per nosaltres allò que hem de fer nosaltres mateixos... Algunes de les coses que hem après –moltes de les quals aportades pel feminisme– ens han fet deixar de creure que en algun lloc del món hi ha la nostra altra meitat, la persona que ens salvarà de la solitud. Ara ja sabem que no és probable que un amor ens duri tota la vida. Podem divorciar-nos, tornar-nos a enamorar i, aquesta vegada, corregir l’error. Però resulta que, en moltíssimes ocasions, quan ho intentem una segona vegada (o unes quantes més), tornem a equivocar-nos, torna a sortir malament...

Deu ser, penso, que malgrat els anys i l'experiència em resisteixo a deixar de creure en l'amor. Segurament és d’això, del que es tracta: continuar creient en l’amor però entendre que l'amor no ens salvarà de res. Que som cadascú de nosaltres els responsables de la nostra vida i la nostra personalitat. Que l'amor és necessari –i plaent, increïblement il·luminador–, però no suficient. Amb l'amor no n'hi ha prou per transformar-nos. Potser, en realitat, només si ens transformem viurem l’amor com cal.

Sílvia Soler, 10.12.2022