L'amor romàntic no té el poder transformador que durant tant de temps li atribuíem i no pot fer per nosaltres allò que hem de fer nosaltres mateixos... Algunes de les coses que hem après –moltes de les quals aportades pel feminisme– ens han fet deixar de creure que en algun lloc del món hi ha la nostra altra meitat, la persona que ens salvarà de la solitud. Ara ja sabem que no és probable que un amor ens duri tota la vida. Podem divorciar-nos, tornar-nos a enamorar i, aquesta vegada, corregir l’error. Però resulta que, en moltíssimes ocasions, quan ho intentem una segona vegada (o unes quantes més), tornem a equivocar-nos, torna a sortir malament...
Deu ser, penso, que malgrat els anys i l'experiència em resisteixo a deixar de creure en
l'amor. Segurament és d’això, del que es tracta: continuar creient en l’amor
però entendre que l'amor no ens salvarà de res. Que som cadascú de
nosaltres els responsables de la nostra vida i la nostra personalitat.
Que l'amor és necessari –i plaent, increïblement il·luminador–, però no
suficient. Amb l'amor no n'hi ha prou per transformar-nos. Potser, en
realitat, només si ens transformem viurem l’amor com cal.
Sílvia Soler, 10.12.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada