E.E 225 DE TOT AIXÒ TAMBÉ SE'N RESSENT L'INDEPENDENTISME

... fa temps que costa discernir on és la informació honesta i fiable. Una manera fàcil de destriar el gra seriós de la palla informativa populista és, en el cas dels mitjans escrits, tenir clar que res no és gratis. Si tu no t’has de gratar la targeta Visa per llegir una notícia, vol dir que algú paga la festa (des)informativa i està interessat en fer que hi accedeixis. Com a mínim assabenta’t de qui t’està venent la moto. I desconfia’n... D'una banda, és gairebé impossible aïllar-te en el propi món i, de l'altra, la intel·ligència artificial ens dissenya un món a mida dels nostres prejudicis, reduint a la mínima expressió el pensament i l’autocrítica, ja de per si prou escassos... Aquest garbuix sense jerarquies ni garanties és el que ens va calant minut a minut, dia a dia. És el mateix que passa amb la feina i la vida privada, cada cop més barrejades. Tot governat des de fora. Algú tria per nosaltres a partir d’un retrat robot de nosaltres. I això ens va conformant. Es fa més necessari que mai aturar-se a pensar i organitzar-se... Ens deixem portar pel miratge de la comunicació sense adonar-nos que estem empatxats de dades, fets i opinions indigeribles, mal cuinades, a vegades vomitives. La indigestió informativa és sensacional. En diuen infoxicació. I és tan letal com el canvi climàtic i l'auge de la ultradreta.

De tot això també se'n ressent l’independentisme. Que tingueu una bona Diada.

Ignasi Aragay, 11.9.2022

 

E.E. 224 ¿LA FESTA DE TOTS ELS CATALANS?

... Teresa Cunillera interpel·lava així el president Aragonès: “L’Onze de Setembre és la festa de tots els catalans, tinguem la ideologia que tinguem. Encara que no siguem independentistes, som catalans i, per tant, és la nostra festa, no?” I Aragonès s'hi va mostrar d’acord: “La Diada és de tot el país perquè el país és de tothom”. No podia dir altra cosa. Hauria sigut una greu incorrecció política afirmar que o bé no és la festa de tots els catalans o bé només són catalans (de debò) els que s'identifiquen amb el que reivindica i commemora. I, tanmateix, aquesta disjuntiva captura molt millor la veritat que la veritat oficial, que, al final, és només una d'aquelles mentides flagrants que apuntalen les institucions i la convivència. Vull avui reflexionar una mica sobre tot el que comporta. Imaginem que algú preguntés a Aragonès si sent que el Dotze d'Octubre –la festa nacional d’Espanya– és la seva festa. Certa simetria és òbvia, però dubto molt que el president digués que sí. La veritat torna a estar en la disjuntiva: o bé no és la festa de tots els espanyols o bé no tots els espanyols són (autèntics) espanyols... 

La festa que celebra la voluntat extrema, fins a la mort, de no sotmetre’s mai a tot el que Felip V representava no pot ser la festa dels que accepten ser súbdits de Felip VI...Ni Espanya ni Catalunya s’haurien de fer trampes al solitari proclamant que les seves èpiques festes i tot l'imaginari nacional/nacionalista que les acompanya són festes de tots els espanyols i tots els catalans, entenent el concepte en el sentit més administratiu. En la pràctica, cap exaltació d’una nació –com ho és sempre una festa nacional– és compartida per tots els seus ciutadans. L’emoció irracional a què necessita apel·lar per generar adhesió és també, en part, excloent. No tothom la pot sentir com a seva... Però en el cas concret de l’Onze de Setembre i el Dotze d'Octubre hi ha, a més, una clara confrontació d’èpiques. Cal mirar cap a una altra banda per no veure la seva nul·la intersecció: per no veure que el que sent com a seva l’una no sent com a seva l'altra... 

                                                                                       Albert Pla Nualart, 11.9.2022 

E.E. 223 UNA PREGUNTA DIFÍCIL

L’autodeterminació és un objectiu per al mitjà o el llarg termini, no per a demà passat, donada la correlació de forces i el paupèrrim estat d'ànim de les bases sobiranistes, desorientades per la repressió i les dissensions internes. Esclar que això costa de dir en veu alta. ERC va decidir fa anys que la conjuntura demanava diàleg amb Sánchez, i la broma li ha costat una doble hemorràgia electoral: mentre que els èxits relatius (barrar el pas al PP, reformes socials, indults, reforma de la sedició) han beneficiat el PSC, els fracassos (taula de diàleg entre governs) han donat ales als qui, des de Junts i l'ANC, van passar del sit and talk a assenyalar traïdors i venuts. Però ara les coses han canviat. Sánchez està abocat a entendre’s amb el sobiranisme... Tots sabem que si la línia vermella és un referèndum d'independència, el PSOE s'hi oposarà i anirem a unes noves eleccions de resultat incert. Aquesta és una opció legítima, no cal dir-ho. Però els qui creiem que l’actual oportunitat no s'ha de desaprofitar ens hem de fer una pregunta difícil, una pregunta que ningú es vol fer: ¿a canvi de què podem ajornar una exigència fonamental, com és l’autodeterminació?... En la meva llista de desigs hi hauria (a més de l’amnistia, per descomptat) un pacte fiscal, la gestió de les infraestructures clau, una llei orgànica que elimini les amenaces sobre el català, un organisme de control de l'execució pressupostària i seleccions esportives oficials que competeixin, com a mínim, en l'àmbit europeu. Tot això, ¿em faria renunciar a la independència? No, per descomptat. Però sí que em faria votar a favor de la investidura de Sánchez. O me la faria més digerible que una repetició electoral, o un govern de PP i Vox... en qualsevol dels casos, la lluita de l’independentisme continuarà, qui sap si amb millors perspectives.

Toni Soler, 3.9.2023

 

E.E. 222 FRANCO, FRANCO, FRANCO!

Torna el "mori la intel·ligència" de l'octubre del 1936 a la Universitat de Salamanca... És a dir: torna cruament el combat contra la cultura i la diversitat... La cultura, sobretot si és catalana, els genera por, urticària, obcecació. Senzillament, no accepten la diferència, ni lingüística ni ideològica, i no tenen cap mena de pudor a proclamar-ho. La nostra educació sentimental és per a ells adoctrinament, on nosaltres veiem llibertats ells proclamen "ley y orden", el dret a usar i promoure la nostra llengua el consideren llavor de separatisme... tot està permès contra el català...

Del que han començat a fer se'n diu censura. És –les coses cal dir-les pel seu nom– el vell feixisme transportat al segle XXI. El seu pensament és primari: si una cosa, persona o idea no m’agrada, l’aparto del meu camí, l’esborro, com si no existís. L’actor Juan Diego Botto ho sap i ho descriu molt bé: "La història ens ensenya que es comença cancel·lant textos i s’acaba cancel·lant persones".

Però els que pensem diferent de Vox existim i no tenim caps ganes de desaparèixer. Si el franquisme, malgrat tot el mal i el dolor que va provocar en els anys de guerra i en la llarga dictadura, no va aconseguir acabar amb el català ni amb l’esperit de llibertat, justícia, cultura i respecte a la diversitat, tampoc no han de guanyar ara els seus hereus. En són hereus sense cap mena de dubte...  Quina estranya habilitat té la pell de brau per fer ressorgir una vegada i una altra la subcultura de l'enfrontament i l'odi, endèmica pulsió sectària? Les dues Espanyes es tornen a esbatussar, i alguns sempre hi perdem... Canvien els noms, però persisteix la mateixa bel·licositat, en la qual sempre perd la cultura, en general, i la diferència catalana, en particular... Europa no ens va ajudar durant la Guerra Civil, tampoc no ho farà ara, quan l'ambient d’involució és general. Vox n'és només la versió ibèrica, normalitzada pel PP...

Ignasi Aragay, 16.7.2023

E.E. 221 EL MASCLE IBÈRIC VOTARÀ

La definició, que no li desplau del tot, és “mascle ibèric”, dita, naturalment, en castellà. Inclou els dos conceptes bàsics i fonamentals de la seva doctrina, units. Testicles i pàtria.

Us dirà, i serà cert, que ell no vol tractar malament cap dona, ni molt menys assassinar-la. És més; als assassins de dones ell els condemnaria a mort. Però la seva senyora viu esporuguida aviam per on sortirà, perquè ell decideix què se sopa, quin canal es veu i quan, i on van de vacances. Pot passar, per exemple, que s'enfadi i marxi de la taula, que no parli durant hores, emmurriat, i que quan li preguntin què li passa contesti que “ja ho hauries de saber”. Fa acudits, en broma, oitant, racistes...

Cap dona li pot qüestionar res, això és cert. Ell té raó i si li sembla que la perd, es posa violent, crida, els ulls se li injecten de sang. És conspiranoic a gran escala (no es va vacunar) i, per tant, també a petita escala (li sembla que tothom està contra ell i que el critiquen o l’espien). Sense cap ironia pot dir “digues-m'ho a la cara” o “sortim a fora”. Té mal beure... Llença escombraries on li sembla, perquè el mobiliari urbà no és seu i ja paga escombriaires. Es passa el dia dient que no ha estudiat, però que és molt llest. Ja té claríssim a qui votarà.

Empar Moliner, 15.7.2023

E.E. 220 L’estiu, entre l’excés i la metàfora

L'estiu és contradictori. Per un cantó, la calor esgota, el sol crema i el vestuari acaba sent una dubtosa combinació de xancletes, samarretes i pantalons pirata. L’ambient que ens aclapara ens desdibuixa... L’estiu viu entre l’excés sense gràcia i la gràcia de viure sense presses. L’excés sense gràcia és la (trista) condició del nostre temps...

Mai Meneses, més coneguda com Nena Daconte, a la pregunta si ha notat molts canvis en la indústria musical deia: "Des que ha arrasat el món urbà, les lletres és molt difícil entendre-les, perquè es mengen un munt de paraules i se n’inventen la resta, no hi ha metàfores, tot és molt directe". "No hi ha metàfores" seria una ajustada descripció d’algunes creacions (deixem-ho així) amb què la indústria musical deseduca el gust, com aquesta lletra de Quevedo: "Se me acercó y terminé tocándote el punto G". No hi ha metàfores (ni concordança, ni vocalització ni res que valgui la pena) però la cançó és una de les triomfadores de l’estiu 2023, perquè és explícita i està interpretada amb aquell fraseig de dropo que s'ha llevat a les quatre i que sembla que t’estigui fent el favor de dirigir-te la paraula.

L'estiu ja posa l’excés. Posem-hi nosaltres la metàfora. Que tinguin unes bones vacances.

Antoni Bassas, 29.7.2023

 

E.E. 219 EL TEMPS A LA PELL

...

No faré el sòmines: no diré que m’agraden les meves arrugues perquè són el rastre de les vegades que he rigut. M'agradaria no haver-me arrugat i no haver-me engreixat i que el meu cos no hagués perdut elasticitat. I poder sopar formatge i vi i no llevar-me l'endemà amb maldecap. I no haver d'interrompre la conversa cinquanta vegades per intentar de recordar un nom que no em surt. 

Només dic que si hem acceptat que la naturalesa ens hagi fet alts o baixos, llestes o curtetes, simpàtic o tímid, valenta o covarda, també devem poder acceptar que el pas del temps ens fa envellir. Mirar de frenar-ho és una lluita estúpida perquè sempre la perdrem.

Sílvia Soler, 24.6.2023