pac 40 - L'orgull que el Reial Madrid mai podrà tenir

... Aquest és el text d'algú que s'ha emocionat veient com un equip ple de xavals formats a la Masia ha tret un orgull únic al coliseu blanc. Un orgull que el Reial Madrid mai podrà tenir, un orgull que només ens pertany a nosaltres, un orgull modelat des de la casa, un orgull que es resumeix en els brackets de color blaugrana que Lamine Yamal ha lluït al Bernabéu i que ha exhibit amb el tercer gol. Un orgull que explica que Iñaki Peña hagi fet un partidàs davant d'Mbappé. Aquest és text d'algú que s'ha emocionat veient com el centenar d'aficionats del Barça desplaçats a l'estadi blanc cantaven "Ser del Barça és el millor que hi ha"​... Aquest és el text d'algú que ha cridat desesperat i s'ha esgargamellat quan Lewandowski ha fallat el hat-trick. Algú que ja havia començat a gastar la veu amb els dos primers gols d'un Lewandowski que, per fi, il·lusiona i marca en partits grans. Algú que encara patia una micona, un patiment tan català, tan de seguidor del Barça, però, al cap i a la fi, algú que ha acabat perdent la poca veu que li quedava amb el tercer i quarts gols. Dianes d'un Lamine Yamal que fins llavors no estava brillant com ens tenia acostumats, però que sempre hi és i d'un Raphinha decidit a convertir-se en una icona del barcelonisme. Aquest és el text d'algú que se li ha escapat un somriure murri per sota el nas quan l'àrbitre ha decidit que només s'afegirien dos minuts per frenar la sagnia. Algú que volia el cinquè. Aquest és el text d'algú a qui Hansi Flick, com a molts barcelonistes, els ha retornat l'emoció i l'orgull. El nostre orgull. Algú que s'ha emocionat veient que el Barça és un equip. Un gran equip. El seu equip.

Albert Nadal ​,​ 27/10/2024

pac 39 - de liders i lideratges

Arreu són importants els lideratges, que és com dir les persones. Lideratge no vol dir prescindir del grup, de l’equip, de la feina col·laborativa. Vol dir tenir algú que estiri i empenyi, que marqui el camí, que en els moments decisius es posi al capdavant, que tingui autoritat moral, credibilitat. Algú valent en el sentit menys histriònic de la paraula. Algú fort en el sentit més poètic. El bon líder no exigeix culte a la personalitat o unanimitat al seu voltant, sinó que sap escoltar, sap catalitzar energies, sap treure el millor dels que l’envolten.​..

Els lideratges també es poden degradar, empetitir. No és el mateix un líder que un cap de colla. Al bon líder fins i tot li reconeixen el valor els enemics o rivals. Els caps de colla només cohesionen els convençuts... Igual que als líders els hem de reconèixer el mèrit quan les coses van bé, també els hem de poder atribuir la responsabilitat quan van malament...

Ignasi Aragay, 27.10.2024

pac 38 - La part i el tot

En l'època recent, coincidint amb el descrèdit de les ideologies, les opcions polítiques han anat desterrant el terme partit i l'han substituït per paraules més abstractes, que teòricament interpel·len el conjunt de la ciutadania (Podem, Junts, Vox, Ciutadans, En Marxa, Germans d'Itàlia). Es tracta d’una moda semàntica, però al darrere s'amaga una perillosa estigmatització de la pluralitat ideològica.

El mot partit ve de part, és a dir, s’oposa per definició a qualsevol concepte totalitari. Els règims basats en aquest oxímoron anomenat partit únic són dictadures. Això no vol dir que els partits no puguin tenir l’ambició d’esdevenir majoritaris. Però la lliure concurrència de totes les opcions els obliga a marcar-se límits i objectius.​..

Per a l’independentisme en general, la constatació que no hi ha relleu generacional és un fracàs i això obliga els dos partits (JUNTS i ERC), i també la CUP, a orientar-se al futur i no al passat. Amb independència dels lideratges.

Toni Soler, 27.10.2024

 

pac 37 - No pagar el lloguer, no pagar impostos

​   Què li queda a la gent al final, quan la vida es fa impossible? Engegar-ho tot a rodar i prendre’s la justícia pel seu compte. No pagar impostos, no pagar el lloguer. Sortir del carril legal. Anar a la seva, encara que això sigui una mena de suïcidi social, una rebequeria perillosa i sense sortida que tard o d’hora et pot enviar a la marginalitat. No és gens recomanable com a solució individual. I com a protesta col·lectiva? A vegades ha passat.​ El 1873, al barri de les Corts, està documentat un moviment de resistència a l’explotació dels «caseros» com a denúncia als elevats preus dels lloguers.​.. Quasi mig segle després es va repetir una moguda semblant, però amb molta més força i repercussió: la vaga de lloguers del 1931, promoguda pel sindicat anarquista CNT.​.. unes 100.000 famílies es van negar a pagar el lloguer durant vuit mesos, sobretot a la Barceloneta, Sants, el Clot, el Poblenou i també a l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. La repressió policial i jurídica va ser implacable.

   I no pagar els impostos? Això també ha passat... el 1899 molts botiguers i empresaris es van negar a pagar les contribucions de l'Estat... El càlcul tributari de l'administració central va ser cinc cops superior per a Barcelona que per a Madrid... El greuge impositiu a Catalunya ja venia de lluny i havia estat especialment dur com a càstig després de la derrota del 1714. La vaga del 1899 es va batejar com el Tancament de Caixes, i la va liderar l’alcalde de Barcelona, el doctor Robert, que va acabar dimitint del càrrec. Des de la capital, la protesta es va escampar per Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca. Va començar el 20 d'octubre, fa exactament 125 anys, i va durar fins a mitjans de novembre. Formalment, va ser una derrota, amb multitud d’empresonaments, confiscacions d’establiments i multes. I la declaració de l'estat de guerra. Però alguna cosa va canviar en l'opinió pública...​

​    L’habitatge és un dret constitucional (article 47) escandalosament desatès, sobretot per als joves i per als immigrants. O els poders públics actuen amb contundència o la història ​podria repetir-se.

Ignasi Aragay​, 20.10.2024

​

pac 36 - Endevina, endevinalla

Laboratorios Ordesa: Aquesta firma, i potser altres que la seguiran, ha decidit retornar a Catalunya just després que l’independentisme hagi sortit del govern. Això, el PSC s’ho pot apuntar com un èxit propi, però és també l’expressió d’un fracàs democràtic.​.. 

 La decisió de les grans empreses catalanes va ser una coacció als ciutadans, una manera de dir que, si no votaven de manera més assenyada, hi hauria un càstig. És el mateix que va fer el rei en el seu discurs del dia 3 d'octubre, el mateix que van fer les porres de la policia en el referèndum, i el mateix que ha fet l'aparell judicial des d'aleshores ençà. Es pot dir, doncs, que la democràcia a Catalunya ha perdut valor: La governança del país la decideixen els votants, però els votants estan condicionats per la coacció d’altres poders de base no democràtica... podem convenir que​ la democràcia catalana és una democràcia de baixa ​intensitat. Aquest fet, justament, és el que va provocar el Procés Sobiranista, però no es pot dir que una dècada després les coses hagin anat a millor.​​

​   De fet, el que ha passat a Catalunya ha establert un precedent perillós per al conjunt de l'Estat, cosa que alguns demòcrates espanyols porten temps denunciant.​..La democràcia espanyola també està corcada, però a diferència del que passa a Catalunya, a Espanya aquesta amenaça és benvinguda per una part molt rellevant, potser majoritària, de l’electorat. Són els hereus de l’anomenat franquisme sociològic...

I ara, l’endevinalla: Si Catalunya és un país dividit sobre el concepte d’Espanya, i Espanya és un país dividit sobre el concepte de democràcia, com podem aconseguir una Catalunya plenament democràtica?

Toni Soler​, 20.10.2024

pac 35 - Desastre educatiu

... l’any 2022 els professors d'institut dels Estats Units. “Un 55% es plantejava deixar la feina, i els motius per fer-ho eren l’increment de la burocràcia, els baixos salaris, la manca de respecte per part d'alumnes i famílies, i la falta de temps per preparar les classes.”... 

També vam saber que havent enquestat 10.424 docents de primària i secundària a Catalunya, el 45% reconeixia tenir una salut mental dolenta o molt dolenta, i el 36% –que pujava fins al 62% al Pallars Sobirà– tenien la temptació de canviar de feina. Temps enrere ser professor era una feina mal pagada com sempre, però tranquil·la, admirada i respectada.
La crisi generalitzada de l’autoritat, que aviat ho infectarà tot menys l’orde militar, és una de les responsables del fet que a quasi tots els nivells de l'ensenyament –més el públic que el privat, més el barat que el car– ser professor sigui avui una de les professions més desgraciades i pobres, més penoses i angoixants que existeixen a la major part de les societats desenvolupades... a cap professor de l’ensenyança pública se li demana fer una classe davant un públic aleatori d’estudiants, de qualsevol edat, per veure si posseeix les virtuts més elementals que ha de tenir tot professor: respecte als estudiants, bons coneixements i capacitat didàctica. Els ínclits doctors en pedagogia i psicopedagogia no consideren prioritàries aquestes virtuts. Més encara: ells són els responsables d’haver desvirtuat l’essència de l’ensenyament...

Jordi Llovet, 2.11.2024

 

pac 34 - On viuran les nostres àvies i avis?

Quin futur ens espera com a persones grans? La manca de residències, amb llargues llistes d'espera, és un problema endèmic. Ara hi ha 12.000 sol·licituds no ateses. També hi ha gairebé 70.000 persones grans a la cua per rebre un ajut a la dependència tot i tenir-ne reconegut el dret.​.. l’estat del benestar català no té prou capacitat per garantir el benestar de la nostra gent gran. L'esforç principal, tant econòmic com assistencial, acaba recaient en les famílies, i encara molt clarament en les dones. Però les famílies ja no són el que eren​... i la família nuclear s'ha empetitit (pocs fills per cuidar els mateixos pares; o directament cap fill). 

El problema és greu i no té fàcil solució. S'hi afegeix​ ​que en la majoria dels casos, les persones grans el que volen és viure la vellesa a casa seva, en el seu entorn familiar, el seu barri o poble.​.. Però un model així, de proximitat i comunitat, requereix més recursos i molta coordinació entre els professionals mèdics i socials. Estem lluny d'això. 

Per a qui es pugui garantir el dret a restar a casa, la residència ha de ser l'últim recurs, quan per raons físiques i mèdiques ja no hi hagi altre remei. Això no vol dir que no s’hagin de seguir creant places de residència​...també caldria enfortir, via promoció pública o concertada, l’oferta de pisos assistits, amb zones de servei comunes, una altra manera de garantir una vida autònoma en un entorn amable d’acompanyament. 

Tots aquests canvis ja estan sobre la taula, però no se n’està fent una autèntica prioritat política. Els recursos i les accions arriben amb comptagotes. Estem sobreenvellint a gran velocitat, però hi estem reaccionant amb exasperant lentitud.​..

Ignasi Aragay, 29.9.2024