pac 71 . El desordre

Temps complicats. Tot és el que sembla: una enganyifa dels de dalt.​.. Tampoc no et pots refiar del mòbil: no hi ha dia sense la notícia d'algú que va pensar-se que la trucada era del banc i al cap d'una estona se li havien esfumat els estalvis.​..(el primer manament dels escriptors de discursos polítics és encabir-hi problemes de la gent normal), “i això amb cinisme, si cal, i un cert sentit del caos”.

“Un cert sentit del caos”. Caram. La desconfiança s'estén. Conversa sentida a la parada de l'autobús entre dues senyores grans: “Jo ja no miro les notícies, perquè tot són desgràcies”. “Això de donar-nos males notícies ho fan perquè ens morim abans i no ens hagin de pagar les pensions”. “Però jo no em penso morir, eh?” Aquesta és l’actitud.

Antoni Bassas​, 7.12.2024

pac 70 - Llibres amb obsolescència programada: Llegir els llibres quan toca

L’arrel del problema és doble. D'una banda, el frenesí capitalista ens empeny a un consum continuat i insaciable de tot: la moda, el renting dels cotxes, els mobles etc., tots els productes en general tenen ara una vida més curta. De l'altra, la saturació del mercat: com més llibres, menys temps i espai per a cadascun...  la superpoblació editorial exigeix uns mecanismes de control poblacional que comporten matar llibres que encara podrien viure força més temps, i alhora, no permet que alguns nounats es desenvolupin com cal...

La veritat és que als mitjans hi ha poc espai per als llibres que no són novetat estricta. Els periodistes culturals estan sepultats per una allau tan enorme de llibres acabats de desenfornar que no es poden permetre mirar enrere... Fabriquem llibres amb data de caducitat: si no els llegeixes quan toca, val més que te’ls saltis. Són llibres amb obsolescència programada. El més curiós és que aquest escurçament de la vida dels llibres passa malgrat que no sembla que a ningú li interessi en especial: ni als editors ni als llibreters ni, encara menys, als autors. I, tanmateix, tots actuem segons les normes que imposa aquesta maquinària que ningú governa.

De vegades em pregunto quins seran els llibres actuals que passaran a la posteritat, si és que en la postpostmodernitat continua existint això de la posteritat, i de vegades em responc que res no passarà a la posteritat perquè res no haurà sigut prou processat ni paït...

Carlota Gurt, 7.12.2024

pac 69 - Llibres amb obsolescència programada

​Miquel Adam em deia que per primer cop en aquella fira no havia portat tots els llibres; alguns, a contracor, els ha hagut d’abandonar: després de fer-se un fart de traginar-los amunt i avall, ja no venen. Em va explicar també que fa poc ha tret un parell de llibres boníssims que estan passant desapercebuts, tant entre la crítica com entre els lectors. I això, esclar, és frustrant.

La vida dels llibres és cada dia més curta. Preocupantment curta, de fet. Els longsellers (els llibres que es venen de mica en mica, però al llarg de molts anys) són l'excepció. Celebro les excepcions que aguanten molt, però continuen sent això: excepcions. La majoria no només venen poc, sinó que venen durant poc temps​...  Cada campanya implica rotacions en les taules de novetats i condemnes a la lleixa que no es mira gairebé ningú...  en general, un llibre és definitivament mort al cap d'un any...  Però la realitat és que la vida del llibre és molt més curta que això, perquè, després de la primera campanya que ensopega, ja comença l’agonia... un llibre és mort al cap d'un mes de néixer...

Carlota Gurt, 7.12.2024

 

pac 68 - Els vells (els d'ara i els d'abans)

​Això de l’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa.​..

Fa un segle l’esperança de vida era menor, esclar, però la vellesa existia igualment. Només passa que s’era vell més d’hora. Els protagonistes ​de l'obra Els vells d'Ignasi Iglésias tenen 70 anys i 65. Han estat acomiadats de la fàbrica tèxtil on han fet de filadors durant dècades i, amb ells, tots els de la seva edat. En aquells temps no hi havia ni atur ni jubilació. Sense feina, eres home mort.​..

Iglésias va directe al gra. Els personatges són diàfans. Allò que els preocupa és la tríada bàsica: feina, menjar i família. Tenen perfectament assimilats els rols de gènere de l'època i la moral del treball. Els homes no es veuen vivint sense treballar, la fàbrica és la seva vida.​..

Iglésias va morir el 1928 relativament jove, als 57 anys​... Però aleshores era prou normal finir a aquella edat.​ “L’enterrament d’Iglésias va aplegar 50.000 persones davant de casa seva, al passeig de Sant Joan, i més de 100.000 van seguir la comitiva fúnebre des del Clot fins al cementiri de Sant Andreu, on és enterrat. Vuitanta amics seus van portar, rellevant-se, el fèretre, en un enterrament on hi va haver més de dues-centes corones”, relata Gemma Bartolí.

Tot això ha passat avall, oblidat... Per descomptat, el nostre món ha canviat molt. Fins i tot hem proscrit la paraula vell, tot i que els vells són més vells, i en la piràmide poblacional són molts perquè la natalitat està sota mínims. ¿Però realment hem canviat tant o senzillament ens hem fet més longeus? El cas és que molta gent assalariada torna a tenir problemes per pagar el lloguer i pateix per la seva vellesa. Potser, doncs, l’obra Els vells és molt més jove del que ens pensem.

​Ignasi Aragay, 14.12.2024

lliVre 29 - 1969

​Ara sembla que llavors tothom era antifranquista. I no. Si més no la majoria de la gent no ho era. I, si ho era, més de pensament que de qualsevol altra manera, ja s'encarregava prou de no dir-ho. Per por, per prudència, pel que fos. I perquè la vida ja era prou complicada. I més encara per les dones. Sí que senties campanes del que passava al teu voltant, però el dia a dia se't menjava. En el meu cas, amb tres fills, tot era anar a comprar, rentar, cuinar, netejar. Més quatre viatges al dia a l'escola per dur-hi els nens i per recollir-los. I, apa, torna a començar... I que no pintavem res, les dones vull dir, també ho tenia clar. I a vegades m'empipava, sí, però feies el cor fort i tiraves endavant... (pàg. 107)

El tema és que els meus companys i jo ens sentíem diferents de la resta de la gent. D'una manera que, avui en dia, seríem uns friquis. Uns que no van vestits com tothom, uns que no són com els altres. Amb els cabells llargs... Suposo que la gent ens veia i devia pensar que... I a nosaltres ens semblava molt humiliant dir que érem espanyols, perquè el sentiment catalanista i independentista l'he tingut tota la vida... (pàg. 208)

L'Onze de Setembre del 69 va ser el meu primer Onze de Setembre. Jo tenia setze anys i vaig participar-hi per un company de l'institut que tenia una germana que m'agradava. Companys d'institut xiruqueros, com els dèiem llavors, perquè anaven d'excursió amb l'esplai i cantaven cançons en català. Fins i tot algun d'ells s'atrevia a dur la bandera catalana cosida al macuto. Un retall petit de veta, no et creguis. Res de l'altre món....(pàg 368)
I aquí cal no oblidar que encara falten sis anys perquè el Franco es mori. Per tant, no és fàcil, vull dir, que la gent es mobilitzi... Però la gent acaba mobilitzant-se quan té un objectiu clar. I en aquest cas l'objectiu (l'amnistia) era molt clar... (pàg. 458)
El problema era què fer i com...(pàg. 466)

1969, Eduard Márquez, L'altra editorial

pac 67 - Joseph Roth la va encertar

En època de l'imperi austrohongarès, els jueus no eren cridats a l'exèrcit. Tampoc a la Rússia tsarista. "Suportaven amb gran alegria la infàmia de no haver de fer el servei [militar]. Quan se'ls va anunciar amb gran honor de poder lluitar, fer instrucció i caure morts, va regnar el dol entre ells", escriu Joseph Roth​ el 1927 a Jueus errants, traduït per Pilar Estelrich i Arce (Adesiara)​. Havien esdevingut pacifistes. La seva religió els impedia portar una arma durant el sàbat o aixecar la mà contra una persona desconeguda, innocent. És el mateix que avui fa que els israelians jueus ortodoxos no vagin a lluitar a Gaza. Fa un segle, a l'Europa oriental, molts van optar per l’automutilació o van subornar els metges militars o van emigrar a Amèrica.​..

Roth recorda que antigament al caminant se li preguntava on anava, no d'on venia. I ironitza amb la profusió de societats protectores d'animals i l'absència, en canvi, de societats protectores d’éssers humans. "Els que torturen animals són castigats, i els que torturen persones són condecorats". "No és estrany que la societat protectora d'animals sigui més popular que la Societat de Nacions".

Avui hem tornat al punt de partida: tancament de fronteres, por a la diferència i la pluralitat d’identitats, més animalisme que humanisme i una ONU a la qual prenen pel pito del sereno.

Ignasi Aragay, 7.12.2024​

 

lliVre 28 - L'ÀNIMA DE L'EMPERADOR

​"...Ras i curt. Es convertiria en un lluitador. Faria l'única - i dificilíssima - passa que separa els que somnien dels que fan..."

Brandon Sanderson, Duna llibres, pàg. 139