pac 148 - Un diagnòstic inconstitucional

L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir.​..

El nou Pacte Nacional per la Llengua és un document que planteja un fort contrast entre la duresa del diagnòstic i la moderació de les mesures que proposa. Per a un PSC que fa un any pràcticament assumia el discurs de Ciutadans, suposa un viratge notable. Però potser no n’hi haurà prou per revertir l’emergència lingüística que vivim. Ara bé: amb els límits del marc estatutari (de l’Estatut no votat, que és el que ens regeix) i de la Constitució, no sé si es pot anar gaire més enllà. Tot el que no sigui posar per escrit que el coneixement del català és un deure –com passa amb el castellà a tot Espanya– és i serà insuficient. ¿Això pot desanimar certa immigració hispanòfila, cert nombre d’expats que no es mouen de l’anglès? Potser és el preu que hem de pagar, i jo el pagaria sense dubtar-ho.

Tot el que no sigui sobirania, en resum, ens condemna a la subordinació i, a la llarga, a la desaparició. I ara tenim un document –el Pacte per la Llengua– que diu: “L’oficialitat del català és incompleta, es veu afectada per reinterpretacions regressives i sovint no es pot exercir de facto [...]. El català viu una oficialitat condicional que dificulta l’exercici dels drets de la ciutadania i posa en perill el futur de la llengua”. Clar i català.

Toni Soler, 18.5.2025

pac 147 - El Dia de les Dones tapa't la boca

El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila.​.. cadascú pot representar aquest dia, que es veu que és nostre, com vulgui. Però, de vuit, n’hi ha com a mínim dues que no mostren part del cos per la (mateixa) religió. Una monja o una dona amb mantellina ens haurien semblat bé? Una jueva amb perruca? Se’m fa molt difícil entendre que una dona que en públic porta la boca tapada sigui la reivindicació del feminisme, perquè tapar la boca d'una dona (en cap religió els homes se la tapen, esclar) és tota una declaració d'intencions. En públic no podrà parlar, i ja no dic fer petons, menjar o beure. Esgarrifada per la visió, n’he vist algunes, és cert, que al restaurant són peixades pel marit, i em fan pensar (amb calfreds) en animals domèstics. Ja em podeu parlar de motius culturals i dir-me que la bellesa occidental també és una tirania i que som moltes i amb moltes sensibilitats. La meva sensibilitat m’impedeix reivindicar dones amb la boca tapada el 8 de març. Posats a fer, al dibuix hi haurien pogut posar el pare o el marit, que així seria més realista.

Empar Moliner, 8 de març de 2025

 

pac 146 - Els papes: 2.000 anys d'història en 4 minuts

¿Sense una Església forta —piramidal, rica, rígida i poderosa— hauria sobreviscut 2.000 anys el missatge de Jesús? Respondre no permet excusar els excessos comesos al llarg de la història pels papes de Roma. La resposta afirmativa no sabem quin resultat hauria donat. La història de l'Església, i més en concret del papat, no deixa de ser un equilibri descompensat entre l’opció guanyadora de la continuïtat vaticana i l’alternativa del compromís amb els pobres. Aquests dies, enmig de la fabulosa pompa teatral de l’enterrament de Francesc, no s’ha deixat de destacar la voluntat de senzillesa franciscana del pontífex difunt. La contradicció entre el que vèiem i el que se'n deia exemplifica aquesta irresolta tensió secular. Una tensió també entre tradició i modernitat en termes organitzatius i de moralitat: l'Església no és democràtica i continua sent masclista.

Com ha sobreviscut tants segles un poder terrenal tan fort amb un missatge igualitari tan poètic?  A Història dels papes (Fragmenta), Diego Sola ​en fa un recorregut brillant​...

Ignasi Aragay, 3.5.2025

pac 145 - De Montilivi al Vaticà

“la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.​

La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els ritus ancestrals. L'Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable.​..

El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges, cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments sectaris, i ha intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges sovintejats a la perifèria de l'Església mundial. Però en afers nuclears com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat sexual, l'Església continua ancorada en un passat remot...

És indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals... però fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i faci costat als més necessitats en un món sota amenaça.

​Toni Soler, 27.4.2025​

 

pac 144 - El millor venedor del pitjor producte

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona.​..Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia...

Les ideologies i la política han fet fallida. La democràcia torna a estar a la corda fluixa. El soroll populista ultra s’ha apoderat del debat públic, com una mena de mil·lenarisme apocalíptic, com una religió sectària i antirevolucionària. Això és el que representa Trump, antítesi de l’humanisme cristià... Mals temps per a la bondat...

"Som els pitjors venedors del millor producte", diu sor Lucía Caram de l’Església amb relació al missatge cristià. Un dia Caram li va dir al Papa: "A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià", i el pontífex li va respondre: "¿Me lo dices o me lo cuentas?" Amb Trump és al revés: és el millor venedor del pitjor producte. Quin producte?: el fort té dret a menjar-se el dèbil, el pobre ho és perquè s’ho ha buscat, la cooperació és una trampa, la compassió una estupidesa. Juga amb l’aporofòbia, la por als pobres, als immigrants. Juga amb el miratge de la riquesa. El seu és un món de bons i dolents esquemàtics. No de persones singulars, estimables...

Ignasi Aragay, 13.4.2025

 

pac 143 - "Soc un bomber enmig d'un tsunami de pobresa"

 Peio Sánchez (Sant Sebastià, 1959) és el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, una església a tocar de la plaça Catalunya i de la Rambla que des del 2017 ofereix menjar, beure, atenció mèdica i oportunitats als últims que arriben a la ciutat, els qui no tenen feina, ni sostre, ni papers​... "A l'últim graó, en aquests moments, hi ha majoritàriament immigrants... està creixent l’aporofòbia, el racisme, la transmissió d'una ideologia des de l'extrema dreta, però també des de totes aquestes persones que plantegen una dinàmica d’exclusió i que pensen que l'estranger i el diferent és l’enemic. Això arriba als veïns del teu costat i el que abans era una disposició d’acollida i de comprensió de la situació de les persones es converteix en una sospita i un rebuig...

La polarització que existeix en el món social i polític també hi és, a dins de l'Església. És cert que tenim grups integristes a qui Francesc els molesta...

Per tu, quin és el sentit últim de ser capellà?

— Posar al mig del món una taula de fraternitat compartida​...

Per què vas voler ser capellà?

— L'atracció per l​'estil de vida de Jesús, la seva forma de viure i de compartir em va enamorar.​..

Dels últims moments de la vida de Jesú​s, des que arriba a Jerusalem fins a la mort i a la resurrecció, quin és el que més t’atrau?

— ​.... Jo em quedo amb la resurrecció, amb el signe de l'esperança, amb el que fa possible l'impossible.​..

Albert Om entrevista Peio Sánchez, 20.4.2025

pac 142 - Sí, és molt simpàtic

 És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic.​.. El que passa és que Fernández és el líder del PP a Catalunya... ideològicament és del morro fort... és admirador d’Isabel Díaz Ayuso i amic declarat de Cayetana Álvarez de Toledo... Creu que els sobiranistes catalans són supremacistes per definició, i que odien els que –com ell– són fills d’espanyols; però pel que fa als fills de marroquins o pakistanesos les seves opinions no difereixen gaire de les de Vox. La seva idea de l’espanyolitat es basa en criteris una mica rancis, per dir-ho suau... L’actual líder del PP català és un home de la línia dura, i sospita que Feijóo està acomplexat. Creu que el PP, mentre governava, no va ser prou dur amb Catalunya. “No es va fer prou perquè es complís la llei. Quan tornem a governar, això no pot passar”. No vol sentir a parlar del diàleg amb Junts. Prefereix “mil vegades” els acords amb Vox, perquè l’actual majoria entorn del PSOE és “una amenaça a la democràcia”... Fernández va aplaudir quan Casado va imposar una fanàtica com Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona. De fet, aquest autoritarisme centrípet és el que Fernández desitja per a les relacions entre Catalunya i Espanya: autonomia sí, però tutelada i obedient... en la llista de crítiques de Fernández al seu partit, no hi figura ni Gürtel ni Bárcenas, ni l’espionatge polític, ni la manipulació del poder judicial, ni el joc brut de Sánchez-Camacho i Fernández Díaz, ni els tripijocs de Cospedal amb Villarejo, ni la repressió del 2017, ni els atacs a la llengua catalana per part dels governs del PP balear i valencià. A tot això no hi presenta objeccions ni retrets... no oblidin que, si depengués d’ell, Puigdemont no tornaria mai a Catalunya, els presos del Procés continuarien tancats i, probablement, n’hi hauria una colla de nous.

Toni Soler, 6.4.2025