pd 282

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 6

Francesc, bisbe de Roma

6. La malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Es tracta d’un descens progressiu de les facultats espirituals que en més o menys temps produeix greus problemes a la persona fent-la incapaç de desenvolupar alguna activitat autònoma, vivint un estat d’absoluta dependència de les seves perspectives sovint imaginàries. Ho veiem en aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: en aquells que no tenen el sentit deuteronòmic de la vida; en aquells que depenen completament del seu present, de les seves passions, capricis i manies; ho veiem en aquells, en definitiva, que construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen, per sempre més, esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.

pd 281

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 4

Francesc, bisbe de Roma

4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan hom ho planifica tot minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdevenim talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). Hom cau en aquesta malaltia perquè “sempre és més fàcil i còmode amollar-se en les pròpies posicions estàtiques i immutables. En realitat, l’Església es mostra fidel a l’Esperit Sant en la mesura en què no té la pretensió de regular-lo i de domesticar-lo... –ai, domesticar a l’Esperit Sant!-... Ell és frescor, fantasia, novetat”

pd 280

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 3

Francesc, bisbe de Roma

3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12). És perillós perdre la sensibilitat humana necessària per plorar amb els que ploren i alegrar-se amb els que estan contents! És la malaltia d’aquells que perden “els sentiments de Jesús” (cf. Fil 2,5-11) perquè el seu cor, amb el pas del temps, s’endureix i esdevé incapaç d’estimar incondicionalment al Pare i al proïsme (cf. Mt 22,34-40). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat[9].

pd 279

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 2

Francesc, bisbe de Roma

2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42). Per això Jesús ha cridat als seus deixebles a “reposar una mica” (cf. Mc 6, 31) perquè descuidar el necessari repòs porta a l’estrès i al neguit. El temps del repòs, per a aquell que ha dut a terme la pròpia missió, és necessari, és obligat i cal prendre-se’l seriosament: passar un “temps de qualitat” amb la família i respectar les vacances com una ocasió per a recarregar-se espiritualment i físicament. Cal fixar-se amb el què ensenya el Cohèlet que “hi ha un temps per a cada cosa” (3, 1-15).

pd 278

Dm, 23/12/2014

Les quinze malalties més habituals de la Cúria 1

Papa Francesc

1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable” oblidant els necessaris i habituals controls. 

Una Cúria que no fa autocrítica, que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt. Una visita habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones, algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! És la malaltia del ric insensat de l’Evangeli que es pensava que viuria eternament (cf. Lc 12, 13-21) i també d’aquells que es converteixen en amos i se senten superiors a tothom i no estan al servei de tots. Aquesta malaltia sovint deriva de la patologia del poder, del “complex dels Elegits”, del narcisisme que serva apassionadament la pròpia imatge i no veu la imatge de Déu impresa sobre el rostre dels altres, especialment dels més dèbils i necessitats[8]. L’antídot per a aquesta malaltia és la gràcia de sentir-se pecadors i de dir amb el tot el cor: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17,10).

pd 277

AVUI, --? --? 1990?

TRANSCENDIM LA FUNCIÓ SOCIAL DE L'EDUCACIÓ

Ramon Simon

...

La funció de l'ensenyant com a transmissor de dades cognoscitives i de coneixements culturals, està avui qüestionada no solament per raó dels mateixos continguts, sinó perquè ara li ha sorgit un important competidor en les noves tecnologies que supleixen amb escreix, en quantitat i qualitat, gran part d'aquesta informació...

... l'escola ha perdut part de la seva funció tradicional.

El que la societat necessita avui del sistema educatiu ja no són individus amb gran quantitat de coneixements culturals, sinó persones amb capacitat d'adaptació constant als canvis que a nivell laboral i social es vagin produint, amb capacitat d'auto aprenentatge, formació metodològica i amb una base científica genèrica mínima però consistent. 

La funció docent s'ha de centrar, doncs, fonamentalment a ensenyar els nois i noies a aprendre i a estructurar-se la informació assimilable.

...

... marquem-nos tots junts l'objectiu de dignificar l'ensenyament; deixem de ser mers agents passius i esdevinguem protagonistes creatius de la història del moviment educatiu.

pd 276

PUNT / Divendres, 15 de desembre de 1989

LES INCOMODITATS DEL MAGISTERI

Raimon Bonal

M'asseguren persones coneixedores del món dels ensenyants que abunda un desànim notable entre els professionals de l'ensenyament...

... no he vist cap símptoma de voluntat política de treballar seriosament per la qualitat de l'ensenyament públic. Si miro endarrere, m'adono que hem millorat molt, però no és mirant endarrere que hem de consolidar un sistema educatiu digne i progressista, sinó que  hem de mirar l'aquí i l'ara per veure què hem de corregir, què hem de dignificar i què hem de suplir. Seria injust dir que no es fa res; però em temo que hi ha massa coses enfocades únicament de cara a al galeria o amb la intenció única de recerca de vots...

... i no s'hi val a dubtar sistemàticament de la seva (del mestre) capacitat professional, perquè l'experiència ens demostra que els que s'ofeguen en aquest terreny de la incomprensió són precisament persones molt capacitades per dur a terme la seva tasca avalada per un grapat d'anys d'experiència docent...

... Tenim uns mestres que han pogut superar l'etapa de la misèria ("passa més gana que un mestre d'escola"), tenim uns ensenyants que han aconseguit una certa estabilitat en la feina, tenim uns centres escolars que han arribat a superar l'extraordinària precarietat física dels mateixos immobles; però el que és cert, també, és que tenim uns professionals desanimats, desmotivats i sense incentius per al treball que fan...