pd 523

ARA,  2 de febrer del 2013

LA SOBIRANIA, LA NACIÓ I LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (i 2)

Borja de Riquer

...Jordi Solé Tura diu que l'any 1978, els ponents constitucionals van rebre un paper procedent de la Moncloa, que segons els van dir venia consensuat amb "las alturas". Al paper hi havia un text, escrit a mà, del qual no es podia tocar ni una coma, i que bàsicament introduïa  dues frases: "la indisoluble unidad de la Nación Española" i la definició que España era "la patria común e indivisible de todos los españoles". Fixeu-vos en aquests dos conceptes tan essencialistes com escassament democràtics: "indisoluble" i "indivisible".

Així, amb fòrceps i com una imposició dels poders fàctics del franquisme - "las alturas" - s'imposà el redactat definitiu de l'article 2 que ara els polítics espanyols presenten com a fruit del  consens democràtic i de la gran acceptació assolida llavors per la Constitució.

Avui, trenta-quatre anys després, ¿es pot tolerar la permanència de principis constitucionals imposats d'aquella manera?... ¿ Què passa quan la nació oficial no és acceptada com a pròpia, com l'única i l'exclusiva per importants sectors de la ciutadania? ¿Se'ls imposa per la força aquesta identitat oficial?... ¿Com és possible que partits que sostenen als seus estatuts que Catalunya és una nació després no votin una declaració que defensa el dret a decidir dels catalans?

Desenganyeu-vos, no hi ha cap possibilitat de fer un debat mínimament civilitzat, ni en termes polítics, ni tampoc en els científics, amb uns interlocutors que sostenen que no hi ha més identitat nacional que la seva.

pd 522

ARA,  2 de febrer del 2013

LA SOBIRANIA, LA NACIÓ I LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (1)

Borja de Riquer

... la font legitimadora de la sobirania espanyola, segons al Constitució del 1978, és la tesi que els ciutadans d'aquest estat formen part d'una sola nació, Espanya, que ja existia prèviament... molts polítics i jutges... no han acceptat mai l'existència d'altres col·lectius de ciutadans que es poden sentir diferents, i fins i tot han negat que aquests tinguin una altra identitat nacional, defensen amb vehemència que no hi ha més nació que la seva. El seu nacionalisme és, de fet, com una mena de creença integrista... La identitat nacional ja ve donada, no és una adquisició voluntària... 

"Espanya es una obra de Dios, o de la naturaleza" (Antonio Cánovas del Castillo, 1881). Amb aquestes credencials "divines" els nacionalistes espanyols mai han previst la possible existència de ciutadans que considerin que la seva pàtria és una altra. Per a ells això és quelcom incomprensible i antinatural, i també un acte de traïció a la història.

pd 521

ARA  dissabte, 22 de setembre del 2012

EL CAS ESCOCÈS ACONSELLA LA VIA DEL REFERÈNDUM

LA DECLARACIÓ UNILATERAL TÉ MENYS LEGITIMITAT EXTERIOR

Roger Tugas

Malauradament no hi ha un manual pràctic per a les nacions que volen esdevenir independents per guiar el seus passos cap a l'estat propi... De tots els processos de secessió que hi ha hagut en les últimes dècades, però, fossin pactats o no, majoritàriament les nacions han assolit l'estat propi a través de dues grans vies: el referèndum o la declaració unilateral d'independència... El que sembla clar és que (en ambdues opcions) el primer pas seran unes eleccions plebiscitàries...

... el Parlament resultant i el Govern que s'hi escollís ja estaria legitimat per fer els primers passos cap a l'estat propi des de la plena democràcia...

Una negociació difícil però necessària amb Espanya... que si enviés els tancs o dissolgués l'autonomia, això se'ls acabaria girant en contra perquè incentivaria l'independentisme i faria reaccionar la UE.

El referèndum, un pas imprescindible... És millor una doble legitimació: les eleccions plebiscitàries i el referèndum, per aconseguir la màxima credibilitat i el màxim reconeixement a l'exterior... en canvi una declaració unilateral d'independència, per ser efectiva, ha de ser previ el suport d'altres estats... caldria, per tant, tenir ja el reconeixement previ d'algun país, si pot ser de la UE... pot ser útil, però no resoldria la qüestió, en qualsevol cas seria necessari un referèndum.

pd 520

ARA, 7 de juliol del 2012

DEL CANDOR EN POLÍTICA

Albert Sánchez Piñol

Què és el pactisme?... "És un tarannà propi dels catalans, una inclinació natural per arribar a enteses i acords". Bé doncs, aquesta concepció és radicalment, absolutament,  falsa. De fet, el pactisme era un principi del tot oposat, una institució segons la qual si un pretendent al tron volia ser rei dels catalans havia d'acatar públicament les seves Constitucions i Llibertats. En cas contrari els catalans estaven legitimats, si calia, a declarar-li la guerra.

...

Segons els partidaris de l'"oasi" se suposa que els catalans som naturalment "pactistes", de la qual cosa es deriva que som naturalment assenyats i, en conseqüència, pacífics. Mentida podrida. La història de Catalunya és la història de la barricada i de l'aldarull, és la història d'una revolta sempre larvada. Com en tots els llocs històricament dinàmics. Com a tots els llocs on els fluxos sociològics, ideològics i econòmics generen expectatives de canvi. I no hem de penedir-nos-en, la història és la història...

...

Ara arriba el govern i ens vol convèncer que aconseguirà un gran pacte fiscal. Esclar que sí. No tenim prou poder per regular la ubicació d'extractors urbans o la pixera dels gossos chihuahua, però serem capaços de doblegar, i per les bones, aquest mamut polític, aquesta desmesura espanyolista anomenada PP, un interlocutor tan flexible, tan tolerant, que abans de començar a parlar vol que admetem que aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. I esclar, ens han convençut tant i tant que el pactisme és ser mesell i l'"oasi" és ser pacífic que en la negociació del pacte fiscal se'ns pixaran al damunt.

pd 519

ARA  dissabte, 26 de maig del 2012

L'ENDEMÀ DE LA XIULADA

Jordi Creus

No seré jo qui escrigui que esport i política no s'han de barrejar, que són com l'aigua i l'oli. Val a dir que, generalment, qui defensa aquesta estupidesa és qui més fa servir l'esport per als seus interessos polítics....

... us proposo de retrocedir una mica més en el temps i plantar-nos al 14 de juny del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera. Aquell dia el camp de les Corts acollia un partit de futbol entre el Barça i el Júpiter per homenatjar l'Orfeó Català... els organitzadors van convidar una banda de música de la marina britànica... que per tenir un detall amb els amfitrions, comença a interpretar la Marxa reial. Immediatament, la gran majoria del públic comença a xiular... els músics absolutament desorientats...

Deu dies després, el governador civil de Barcelona, el general Jaime Milans del Bosch, va ordenar tant la clausura del camp com la suspensió de qualsevol activitat del club durant sis mesos. A més, el president Gamper, que va haver de marxar temporalment de Catalunya, va ser inhabilitat per a tornar a presidir el Barça. L'entitat en va sortir reforçada i amb el qualificatiu de "més que un club" que encara manté avui dia...

Una de les persones que va entrar com a soci a causa d'aquests fets va ser Josep Suñol i Garriga, que posteriorment va ser president del club fins el seu afusellament per part de les tropes franquistes el dia 6 d'agost del 1936 a Guadarrama.

pd 518

ARA, 16 de setembre del 2012  PARAULES ENVERINADES   Toni Soler

ELS CONVERSOS... primer, els que eren independentistes de cor però rebutjaven la idea perquè la trobaven irrealitzable; segon, els que s'han atipat de la situació actual per raons econòmiques o d'altra mena; tercer, els que han detectat un poderós canvi de vent i s'apunten – com fan sempre – al carro guanyador. Pot semblar una mica fangosa per a un moviment que vol ser majoritari, però és mèrit del sobiranisme haver-se apropiat dels malcontents gràcies a un discurs convincent i enraonat... l'independentisme català s'ha tret el passamuntanyes i ara és un producte per a tots els públics, una tendència tan transversal com ho és l'ecologisme...

NOUS ARGUMENTS... se'ns dirà que només ens mou l'egoisme, que ens desentenem de tot quan pitjor està tot i, sobretot, que posem en risc el futur d'Espanya i, de retruc, el futur de l'euro...

LES EMOCIONS. La ràbia donarà pas a la tendresa i a les moixaines. Catalans, us estimem, us admirem, us necessitem, ens diran. Hem fet un llarg camí junts, no us volem perdre... I no faltarà un missatge específic per als catalans d'origen espanyol: compatriotes, no podeu renunciar als orígens, ni permetre que el politiqueig posi un mur insalvable entre vosaltres i la terra de la vostra família. Un argument clàssic però eficaç el de la crida de la sang...

davant d'aquesta mena de campanyes, convindrà que el sobiranisme no perdi els nervis, no simplifiqui, no infravalori, no doni res per guanyat i no deixi ningú per convèncer. I convindrà també que la classe política catalana es prepari per bastir un projecte d'estat sòlid, rigorós, pluralista i fiable: d'ara endavant, amb les paraules no n'hi haurà prou.

pd 517

ARA, 16 de setembre del 2012 

   ÈXIT O FRACÀS  Josep Ramoneda

Hi ha un cert consens a decretar el fracàs de l'estat de les autonomies... Depèn del que se n'esperés. Si la seva funció era resoldre el problema històric d'inserció de Catalunya i el País Basc a Espanya, trenta anys després queden pocs dubtes que no s'ha avançat gens. Al contrari: Catalunya i el País Basc estan més a prop de la porta de sortida que mai...

Tanmateix, el balanç es pot fer d'una altra manera. Trenta anys d'estat autonòmic han permès pacificar el País Basc i crear les condicions perquè la independència de Catalunya i Euskadi esdevingui un dels escenaris possibles amb carta de normalitat. Si és així, el fracàs de l'estat autonòmic no és tan evident. Ho és per aquells que creien que resoldria per sempre la qüestió de la unitat territorial d'Espanya, o per a aquells que havien assumit la dialèctica de l'estira-i-afluixa com a mode natural de relació entre Catalunya i Espanya i n'havien fet el seu negoci polític particular. Però, vist des del punt de vista de les opcions, al final el camí s'ha obert una perspectiva real que semblava tancada: la independència...