dilluns, 3 d’octubre del 2016

pd 829

AVUI diumenge, 21 d'octubre de 1990
LA VIDA I LA MORT DE COMPANYS SÓN INDESTRIABLES
Joan Fuster Sobrepere, regidor socialista de l'Ajuntament de Barcelona

Per mi, des de la infantesa, el nom de Companys va associat al del president de Catalunya que va perdre la guerra; encarna l'esperit dels derrotats i, sobretot, tot allò que va ser derrotat.
...
No es tracta, però, de fer hagiografia, de defensar totes les actuacions d'un home, totes les seves idees, d'idealitzar una figura. Pertoca a la història fer-ne un judici equànime. Però en la vida dels homes, més important que les idees, els encerts i els errors, són les actituds. La de Companys, inequívocament, sempre, de fidelitat, coherència i entrega a  Catalunya, la democràcia i el poble treballador. Enteses no com tres idees jerarquitzades, sinó com una sola cosa.
Aquesta fidelitat és la clau de la seva vida i de la seva mort, una concepció democràtica del patriotisme, com a servei i compromís amb el poble...
...
Hem assistit aquests dies al penós espectacle d'aquells que volen separar la vida de Companys de la seva mort. Aquells que cínicament voldrien salvar el mite i enterrar l'home, el polític, el president. Perquè els mites són fàcils de manipular, la memòria històrica no! La mort de Companys ni des del punt de vista històric ni humà no es pot separar de la seva vida.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

pd 828

EL PERIÓDICO diumenge, 17 de setembre de 1995
APAREIX UN SUPER-REFUGI DE LA GUERRA CIVIL
Carles Valbuena

Unes obres en el Poble Sec van deixar al descobert una de les entrades de les galeries.

Una realitat caiguda en l'oblit
A l'Arxiu Municipal Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona hi ha vuit caixes amb abundant documentació relativa als refugis antiaeris projectats i realment construïts a Barcelona durant la Guerra Civil. Segons aquesta documentació, la Junta Local de Defensa Passiva ... projectà la construcció de 1.400 refugis de diferents tipus en tota la ciutat.
En realitat molt pocs es van acabar...
Les noves construccions que s'han fet a Barcelona a partir dels anys 1960 han destruït una gran part dels refugis de la ciutat. Tanmateix, al subsòl de Barcelona encara queden molts vestigis d'una època tràgica.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

pd 827

AVUI 6 de desembre de 1992
BIBLIOGRAFIA DEL FRANQUISME
Josep M. Casals i Meseguer

La coincidència dels cent anys del naixement de Franco és un bon moment per repassar la bibliografia que va generar la Dictadura. Els llibres realitzats a l'interior, durant el règim, n'eren òbviament una legitimació. Entre els publicats a l'exili podríem trobar des dels provinents de les organitzacions republicanes fins als treballs d'erudició dels investigadors estrangers. En una primera etapa, el franquisme s'assimila als totalitarismes europeus. Cap als anys seixanta, amb la combinació de la democràcia inorgànica i el partit únic, s'intenta precisar més la seva naturalesa. Ara, disset anys després de la mort de Franco, encara es polemitza entorn d'aquesta etapa de la història d'Espanya. La capacitat d'anàlisi objectiva que dóna la perspectiva històrica contrasta amb les passions dels llibres dels primers temps.
...
A l'estranger es va publicar molta bibliografia destinada a explicar les causes del fracàs de les forces republicanes
...
L'evolució del règim va dur els investigadors a interrogar-se sobre el perquè de la perpetuïtat de la Dictadura
...
L'atenció dels investigadors se centra avui en la primera etapa del règim
...
Ara es comencen a estudiar els aparells de l'Estat franquista a Catalunya

divendres, 30 de setembre del 2016

pd 826

TRIUNFO núm. 684 de 6 de març de 1976
LAS ELECCIONES DE FEBRERO DE 1936
Antonio Elorza

El 16 de febrer de 1936, un diumenge gris i plujós, Espanya vivia llurs, fins ara, últimes eleccions democràtiques. Després d'una campanya electoral de summa violència, la jornada va discórrer sense incidents. Probablement hauria ocupat un lloc en la reduïda sèrie de consultes "netes" de la nostra història, si no hagués estat per, cinc mesos  després de la victòria del Front Popular a les urnes, l'esclat d'una guerra civil que ha segellat el sentit de la nostra història fins el moment actual. Inclús la comissió (franquista) constituïda el 1939 per dictaminar la il·legitimitat dels poders republicans actuants el juliol del 36 es limità a escapçar  de les 279 actes de diputats aconseguides per: republicans, socialistes i comunistes, el mig centenar que, especulativament, bastaven per deixar-los per sota de la majoria absoluta de 237...

La victòria del Frente Popular fou inqüestionable, amb 263 diputats adscrits (88 socialistes, 79 Izquieda  Republicana, 34 d'Unión Republicana, 22 d'Esquerra, 14 comunistes, etcètera) i una oposició màxima de 210, encapçalats pels 101 diputats de CEDA i incloent en aquest apartat un grup de centre com el PNV...

dijous, 29 de setembre del 2016

pd 825

PUNT / 5 de febrer de 1989
AFUSELLATS "SENSE ODI NI RANCÚNIA"
Josep Clara

"Nada tienen que temer los que engañados empuñaron las armas en la guerra. Doscientos setenta mil prisioneros atestiguan que en la España nacional desconocemos el odio i el rencor", havia manifestat el general Franco tot dirigint-se als catalans el dia de l'ocupació de Tarragona...
De les paraules als fets hi ha, però, una diferència ben notable que prolongà el drama, el terror i la misèria de la guerra civil, com a mínim, fins el 1945...
D'entrada, la relació d'afusellats als cementiris de Girona i de Salt durant aquests anys resulta prou eloqüent del desgraciat episodi de la postguerra: 1939 - 370 afusellats; 1940 - 99; 1941 - 10; 1942 - 19; 1943 - 12; 1944 - 3 i 1945 - 1 afusellat. Total: 514 afusellats...

... a la presó instal·lada a les clarisses  de Salt ... hi havia 2.145 homes presos a la fi del 1940 ...i 1.416 dones tancades...

La repressió, de fet, conegué molts més nivells que els executats i els empresonats. Les depuracions dels funcionaris de l'administració en tots els seus nivells colpí especialment el magisteri d'ensenyament primari, peça clau per a la transmissió ideològica a escala local.
...
El projecte totalitari dels guanyadors va ser incapaç d'aturar el combat contra el vençut, perquè només podia edificar la pau sobre la por. D'aquesta manera, la postguerra va ser tan nefasta com la mateixa guerra. Hom va viure molts anys en un règim de llibertat vigilada.

dimecres, 28 de setembre del 2016

pd 824

PUNT / 5 de febrer de 1989
GIRONA, SOTA EL FOC I LES BOMBES
Miquel Pairolí

El tràgic preludi de l'entrada de l'exèrcit nacional a la ciutat de Girona van ser els bombardejos que s'iniciaren el diumenge dia 29 de gener. L'avançament de les tropes de Franco pel territori de Catalunya era imparable des que havien superat la barrera de l'Ebre. Passat el riu, l'exèrcit sublevat havia anat conquerint una rera l'altra les ciutats catalanes... el dia 26 de gener era la capital del Principat, Barcelona, la que cedia a les tropes de Franco, que entraven victorioses per la Diagonal... 
Tres dies després van començar els bombardejos sobre Girona... el dia 29 mateix, una bomba va caure sobre la catedral i hi va provocar danys importants. En els dies successius, les esquadrilles alemanyes que tenien la base a Mallorca reiteraren els seus atacs aeris sobre Girona...

La nit del divendres dia 3 al dissabte dia 4 va ser per als gironins especialment tètrica. Al temor del que podia passar amb l'entrada d'un exèrcit que duia com a forces de xoc un enemic tan ancestral i llegendari com els moros, s'uniren les darreres accions, fetes a la desesperada pels republicans...

dimarts, 27 de setembre del 2016

pd 823

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016
L'ESTRANYA PERSISTÈNCIA SOBIRANISTA
Jordi Munóz - politòleg

...
En l'esquema dels cicles de protesta el que sol passar és que el moment àlgid es caracteritza per una competició entre els diversos components del moviment per innovar i radicalitzar els discursos i les formes d'acció. Això acaba provocant el col·lapse i desinflament del moviment, que aliena una part creixent de la seva base, mentre que els seus exponents es debaten entre la radicalització (que porta a la repressió) o la institucionalització i integració en el sistema establert, que porta a la desmobilització. Només cal pensar en el 15-M o en el moviment anti-globalització.
I aquí és on podríem dir que, en certa mesura, la persistència i consistència del moviment sobiranista desafia la teoria... Quan entre el 2012 i el 2013 es va arribar a un cert clímax, tot feia pensar en un cicle breu de mobilització que es desinflaria, víctima de la divisió i la radicalització...
Però tres anys més tard, el sobiranisme civil manté una capacitat inèdita de mobilització, lleugerament menys intensa però de gran magnitud... Segurament la professionalitat de l'ANC i d'Òmnium, la capacitat per incorporar i digerir la diversitat del moviment i la dificultat de traducció institucional de la demanda independentista eviten que la ciutadania mobilitzada torni ja a casa seva.