pd 1571 Més enllà dels líders 1

​(arafamésdunany)

Ningú neix assassí... Les persones ens construïm, ens fem. La personalitat de cadascú -el caràcter és el destí- naturalment compta molt, però també l’entorn, la família, els amics (i enemics), l’escola, les circumstàncies, l’atzar, l’època... No estem sols, al món. Ni Stalin ni Hitler van convertir-se en assassins de masses tots sols. Van ser pobles sencers els que els van elevar a la categoria bàrbara de líders messiànics... la història, malgrat els líders singulars, la fem entre tots. Els lideratges polítics són crucials, però no ho són tot... la democràcia espanyola es basa en l’imperi de la llei, no en el principi de llibertat. No tolera ni entén un poble alçat.

Ignasi Aragay

pd 1570 Ara que som tan republicans 2

(arafamésdunany)

... el primer enemic de qualsevol República és el poder hereditari. ¿El de la monarquia? Sí, esclar. Però també el de l’oligarquia que es va passant de pares a fills fortunes, cognoms i tota mena de privilegis. La gran victòria ideològica de la dreta és haver-nos convençut que posar límits a tenir més ens condemna a tots a la pobresa. Que aquesta idea tan antirepublicana, tan antievangèlica, acoti el terreny de joc de les polítiques “moderades”, fa clònics els grans partits d’esquerra i dreta i dona ales a la demagògia... S’ha pogut ser catalanista, i independentista, sent neoliberal... No es pot ser republicà -no es pot posar límits a tenir més ni es pot lluitar de manera efectiva per la igualtat- des d’aquestes mateixes posicions. És bo que constatem que republicanisme i sobiranisme són dues cares d’una mateixa ideologia. No hauríem d’ignorar que aquesta ideologia té límits per la dreta.

Albert Pla Nualart

pd 1569 Ara que som tan republicans 1

(arafamésdunany)

Elecció rere elecció, es confirma l’ascens d’un electorat europeu que es replega en la insolidaritat... Els que s’empobreixen veuen en els més pobres els seus enemics. No els veuen en els super-rics. Als milionaris els envegen i els admiren. Als que no tenen res els menyspreen i els volen expulsar. Aquesta patologia -mortal de necessitat per a la democràcia- no seria possible sense el fracàs moral i intel·lectual de la socialdemocràcia. Són les renúncies suïcides dels que feien bandera de la igualat dins un sistema de lliure mercat, les que han obert l’espai als neofeixismes...

Albert Pla Nualart

pd 1568 "Era previsible"

(arafamésdunany)

Era previsible que el jutge Llarena no deixés sortir de la presó Jordi Sànchez... Era previsible que l’Estat reaccionés de manera violenta contra el referèndum del primer d’octubre. Era previsible que es voldria aplicar el delicte de rebel·lió... i que provocaria presons preventives de molts mesos... Em preocupa que a base de dir que totes aquestes coses eren previsibles arribem a pensar que eren normals (i fins i tot correctes). I que posem la càrrega de la culpa a la banda del sobiranisme: si tot això era previsible, la culpa és vostra de no haver-ho previst. Certament, eren reaccions que calia témer... Però en cap cas havies de considerar que aquestes reaccions eren les normals, lògiques i previsibles, en un estat que es presenta com a democràtic. Haver creat les condicions (graduals) en les quals el que és incorrecte es considera previsible és la seva victòria.

Vicenç Villatoro

pd 1567 "Fake news" sobre la salut del català

L’Enquesta d’Usos Lingüístics torna a ser venuda als mitjans amb un optimisme injustificat

​... vendre com un gran avenç que els més grans, forçats a escriure whatsapps, s’hagin “llançat a escriure en català” no deixa de ser irònic quan és precisament la creixent omnipresència de les TIC en l’oci i la socialització dels més joves la que va marginant la llengua del país. I no deixa de sorprendre que se celebri que “la immersió funciona” i s’asseguri que l’“escola fa un bon paper” quan les poques escoles que a les àrees metropolitanes intenten mantenir alguna cosa que s’assembli a la immersió pateixen, per aquesta raó, un setge implacable. Algunes escoles, més que un bon paper, fan un paper heroic.

​Albert Pla Nualart​

pd 1566 Març, marçot i 3

(arafamésdunany)

Per a què les volem, unes altres eleccions? ¿Per certificar la nostra incapacitat d’anar tots junts?

Però la idea de llibertat i de República encara és forta al cor de molts catalans. No és pas una llavor fàcil d’exterminar... el pensament porta a l’acció. L’esperit és acció, va escriure Hegel. I l’acció, l’acció independentista, està penalitzada per la llei, fins i tot preventivament, com hem vist aquests últims mesos. ¿Acceptar això és la normalitat?

Partits, no us mogueu més en aquest vent de l’egoisme! Polítics, llegiu aquesta amenaça de la mort que s’amaga dins de la política autonòmica normal! Tant de bo que sapigueu plantar-li cara. Alguns, molts!, no claudicarem.

Narcís Comadira

pd 1565 Març, marçot 2

(arafamésdunany)

Quina declaració de la República tan trista, gairebé obligada, com furtiva, des d’un replà de l’escala del Parlament, en comptes de la sala de sessions. Jo encara espero veure com arrien la bandera espanyola del Palau de la Generalitat… Després, tot ha estat misèria. I, mentrestant, els nostres enemics, que són molts, que són molts més del que sembla, perquè, com s’ha vist, nien fins i tot als partits que es diuen independentistes, riuen i esperen agotzonats que nosaltres mateixos ens fem a trossos.

I ara sembla que tothom espera la normalitat. Però, què és la normalitat? En aquest nostre cas vol dir abaixar el cap sota la bota i tornar a fer allò que hem de fer: treballar, pagar i callar. Catalunya, sembla, no és digna de res més. Ni tan sols de parlar la seva llengua. Si hem de callar, per a què la volem, la llengua?

Narcís Comadira