dissabte, 31 d’agost del 2019

pd 1591 - 24 d'agost: Groenlàndia

... que un estat li vengui un territori (i uns ciutadans) a un altre, ens sembla avui inimaginable. És el que ha respost Dinamarca a Trump, amb el suport de la Comissió Europea; que no es poden vendre Groenlàndia, perquè no és seva, sinó dels groenlandesos. Al llarg del segle XX s’ha estès la idea que són les persones que viuen en un territori les que decideixen el seu futur; i que els estats no en poden disposar, no el poden comprar, vendre o regalar, com si fos propietat seva. És a dir, el dret a l’autodeterminació. Aquell dret que segons Borrell i la seva Marca Espanya no existeix, però que és el que converteix en absurda la venda de Groenlàndia.
Vicenç Villatoro

divendres, 30 d’agost del 2019

pd 1590 17-A, dret a pensar malament

Poca estona després dels atemptats, quan les víctimes acabaven de morir o de sortir-ne físicament o psicològicament nafrades, una altra premsa publicava amb una celeritat insòlita informacions que vinculaven la massacre amb una suposada negligència o ineptitud dels Mossos, i també amb la suposada impossibilitat de celebrar el referèndum previst per a un mes i mig després, l’1 d’octubre. Molts ho recordem... Posar llum sobre tot això hauria de ser una prioritat per al govern d’Espanya, en funcions o no, si no vol que la credibilitat democràtica de la mateixa Espanya -ja prou malmesa, sobretot des de l’octubre del 2017- es deteriori encara més. Per exemple, amb la celebració, a partir del dia 20 de gener, del judici contra el major dels Mossos Josep Lluís Trapero -un cas instruït per una magistrada tan peculiar com Carmen Lamela-, sota l’acusació absurda (però molt greu) de delicte de rebel·lió.
Sebastià Alzamora

dijous, 29 d’agost del 2019

pd 1589 On són els estats democràtics? 2

(arafamésdunany)
Sí, els estats són intrínsecament violents quan són concentracions de poder, és a dir, quan poden destruir el benestar i la vida de les persones sense que elles hi puguin fer res: quan poden trepitjar drets humans impunement... Un estat democràtic és el que no té poder per trepitjar drets humans impunement.
Si avui la democràcia retrocedeix tan visiblement, és perquè els estats no s’avaluen amb aquest test sinó amb un de salvatgement primari: un estat és més democràtic com més s’hi imposa el que demana la majoria... Reduïm-ho a l’absurd: si la majoria no vol democràcia, vol un dictador, ¿un estat és democràtic? No, la democràcia són uns valors objectivables, contrastables, destil·lats a través d’un procés civilitzador; i el repte és aconseguir que els vulgui la majoria. Si no entenem això, tornarem a la barbàrie.
Albert Pla Nualart

dimecres, 28 d’agost del 2019

pd 1588 On són els estats democràtics? 1

(arafamésdunany)
Si de debò volem posar llums llargues, no podem ignorar que per dramàtic que sigui el moment que viu el nostre país, s’inscriu en una crisi de civilització que provoca -a tot el món i no gaire lluny d’aquí- situacions bastant més desesperades... que fa que la nostra tragèdia sigui sempre relativitzable...
I en aquesta crisi es confirma més que mai que els principals responsables de la violència, el dolor, la injustícia i el terror són els estats, i no pas els moviments polítics que -amb violència o sense- lluiten contra ells. Quan els estats defineixen terrorisme com “l’intent deliberat d’escampar la por en una societat atacant aleatòriament població civil per derrotar idees i liderats polítics”, haurien d’afegir -amb un immens cinisme-“per part d’actors no estatals”... Cada estat fa les lleis que legalitzen i legitimen la seva violència....
Albeert Pla Nualart

dilluns, 26 d’agost del 2019

pd 1587 Unitat antirepressiva

(arafamésdunany)
L’embat antidemocràtic és massa gros per pensar que s’hi podrà fer front sense la unitat efectiva de tots els que rebutgen el 155...  l’independentisme ha de demostrar que té una capacitat de captació, d’empatia, de porositat, superior a la del bloc unionista. És imprescindible teixir aliances i aïllar els còmplices de les togues i de les porres; substituir la imatge de la divisió per la de la nació diversa..  cal una base més àmplia, i tots sabem que els únics receptors possibles d’aquest missatge d’unitat són els comuns. Cal una majoria nacional antirepressiva... I, per damunt de tot, lluita diària, obsessiva, incansable, per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats.
Toni Soler

diumenge, 25 d’agost del 2019

pd 1586 Perduts per sempre

(arafamésdunany)
Aquesta mena de relacions jo no les puc entendre. Mai de la vida suportaria que algú que no em vol s’estigués amb mi. Però és la mena de relació que Espanya vol que hi tinguem la majoria de votants sobiranistes. Dic “Espanya” i no pas “el govern” perquè l’oposició i la intel·lectualitat no han dit res, excepte quatre mofes... Jo no podré mai sentir-me part d’aquest estat. De grat, mai. Potser per força. Els que es mofen de Marta Rovira, que se’n va per seguir abraçant la filla, no són els meus compatriotes. Ho són els que van rebre l’1 d’octubre. No ho són, no ho podrien ser mai, els que van repartir hòsties. Mai, mai, podrem ser-ne germans. Mai, mai, per molta pasta que gastin en classes d’amor a l’exèrcit i el rei, els nostres fills ho seran. Suposo que ja hi compten.
Empar Moliner

dissabte, 24 d’agost del 2019

pd 1585 No. Ja sabem qui va posar la violència

(arafamésdunany)
El president del Tribunal Suprem va proclamar que la base jurídica sobre la qual se sustenta tota l’arquitectura del sistema polític espanyol és la unitat d’Espanya. Ara un jutge d’aquest mateix alt tribunal ha d’enfrontar-se als fets: més de dos milions de catalans volen ser consultats sobre aquesta unitat i no han parat de demanar-ho i demostrar-ho, sempre pacíficament. L’estat espanyol es bloqueja davant l’admissió d’aquesta realitat i, armat de la força que es veu (i de la que no es veu però es nota), necessita crear el relat de la violència per fer suportable la persecució de l’adversari polític que guanya les eleccions, encara que l’única violència als carrers de Catalunya l’hagi posat la policia enviada per l’Estat i la ultradreta que pensa el mateix sobre la unitat d’Espanya.
Antoni Bassas